Neus Canyelles
Editorial Proa
Vaig llegir aquest llibre dues vegades seguides. Tan bon punt el vaig haver acabat, el vaig tornar a començar i va ser la segona lectura la que més em va agradar perquè em va permetre paladejar el text fins apreciar els diversos matisos poètics que ens aporta cada quadre narratiu. El desordre, intencionat, de la novel·la ens fa avançar a salts del present al passat, de Les Antilles a Londres, de les planures on vaguen les ramades de búfals fins a una illa del Mediterrani. Com en un joc de nines russes, enmig de la narració en surten cartes, retalls de diaris i relats curts. Amb canvis de veu narrativa, descobrim secrets i records d’amors i desamors de tota una vida dedicada a una sola activitat: escriure.
L’alè del búfal a l’hivern és l’autobiografia de Gwen Rees, una escriptora que viu retirada i apartada del món fins a tal punt que l’han donada per morta. Però Esther, una jove admiradora que vol entrevistar-la per al seu assaig sobre escriptors contemporanis, la localitza en una illa on Gwen Rees viu completament aïllada del món. La visita, que havia de durar unes hores, s’allarga tot un hivern. Com la cacera dels búfals. Els indis sioux esperen la primavera per sortir a caçar el búfal. A l’hivern, els búfals alenen i el baf que els surt dels morros és l’únic senyal de vida.
L’escriptora escriu i beu molt. És vella i està sola. I malalta. La visita inesperada d’Esther, el seu respecte i admiració, donen un nou sentit a la seva existència. De sobte, els relats sobre els indis sioux i els búfals llegits al capvespre vora el foc, serveixen per bastir una forta amistat entre les dues dones que els fa redescobrir el sentit de l’escriptura i el de la vida.
Amb aquesta història, Neus Canyelles va guanyar el VIII Premi «El lector de l’Odissea» que atorga un consell de cent lectors. Ni els cent lectors ni el jurat no es van equivocar: l’obra té qualitat. No oblidem el nom de l’autora: és una escriptora que té ofici i que m’ha emocionat tant que m’ha vingut de gust llegir el seu llibre dues vegades seguides.
Editorial Proa
Vaig llegir aquest llibre dues vegades seguides. Tan bon punt el vaig haver acabat, el vaig tornar a començar i va ser la segona lectura la que més em va agradar perquè em va permetre paladejar el text fins apreciar els diversos matisos poètics que ens aporta cada quadre narratiu. El desordre, intencionat, de la novel·la ens fa avançar a salts del present al passat, de Les Antilles a Londres, de les planures on vaguen les ramades de búfals fins a una illa del Mediterrani. Com en un joc de nines russes, enmig de la narració en surten cartes, retalls de diaris i relats curts. Amb canvis de veu narrativa, descobrim secrets i records d’amors i desamors de tota una vida dedicada a una sola activitat: escriure.
L’alè del búfal a l’hivern és l’autobiografia de Gwen Rees, una escriptora que viu retirada i apartada del món fins a tal punt que l’han donada per morta. Però Esther, una jove admiradora que vol entrevistar-la per al seu assaig sobre escriptors contemporanis, la localitza en una illa on Gwen Rees viu completament aïllada del món. La visita, que havia de durar unes hores, s’allarga tot un hivern. Com la cacera dels búfals. Els indis sioux esperen la primavera per sortir a caçar el búfal. A l’hivern, els búfals alenen i el baf que els surt dels morros és l’únic senyal de vida.
L’escriptora escriu i beu molt. És vella i està sola. I malalta. La visita inesperada d’Esther, el seu respecte i admiració, donen un nou sentit a la seva existència. De sobte, els relats sobre els indis sioux i els búfals llegits al capvespre vora el foc, serveixen per bastir una forta amistat entre les dues dones que els fa redescobrir el sentit de l’escriptura i el de la vida.
Amb aquesta història, Neus Canyelles va guanyar el VIII Premi «El lector de l’Odissea» que atorga un consell de cent lectors. Ni els cent lectors ni el jurat no es van equivocar: l’obra té qualitat. No oblidem el nom de l’autora: és una escriptora que té ofici i que m’ha emocionat tant que m’ha vingut de gust llegir el seu llibre dues vegades seguides.
2 comentaris:
vaig acabar el llibre ahir i encara estic pensant si m'agrada o no... de fet, han estat el pre-post en el meu blog de llibres i el google qui m'han dut fins aquí!
t'aniré seguint, m'agrada el teu estil.
naucil veliko
Publica un comentari a l'entrada