Vaig ser jo!
de Quim Curbet
Editorial CCG Edicions
L’altre dia vaig anar al barri del Raval per un encàrrec. En passar per davant de la llibreria La Central no em vaig poder estar d’entrar-hi a remenar. És una sensació ben entranya, la que tinc en una llibreria. No em passa en cap altre tipus de comerç. M’agrada passejar entre els munts de llibres, agafar-ne un, fullejar-lo, llegir-ne la contraportada i, a l’atzar, una pàgina solta. No és un acte banal, sinó tot el contrari: practico una mena de ritual amb significats profunds on els únics convidats som l’autor i jo. Vaig sortir, com em passa sempre, amb una bossa de paper plena de llibres a rebentar. Duia coses diverses. Alguns volums els havia anat a buscar; sempre porto llistes de títols. Altres, però, me’ls va posar a les mans la fortuna, aquesta capriciosa que, de tant en tant, ens permet descobrir un tresor com aquest: un manuscrit íntim i reposat, escrit tal i com escrivien els antics, prenent-se el temps que cal per triar les millors paraules, oblidant la pressa i el tallar i enganxar que permeten els ordinadors, un llibre petitó fet de records senzills, dels que toquen, un llibre bonic que ara us vull recomanar. No és una Gran Obra. No serà, segur, un best seller de l’estil L’ombra del vent del Ruíz Zafón que, perdoneu-me, trobo tan mediocre. Aquest de què us parlo és una peça artesana que fa l’olor del pa acabat de coure, que té la música de les veus dels infants jugant al pati de l’escola, el gust d’aquells guisats d’abans que ens recorden que, en aquesta cursa esbojarrada per arribar no se sap on, hem oblidat alguna cosa que no hauríem hagut de deixar enrere perquè era important. Un llibre petit que ens pertany perquè ens explica amb paraules que entenem la nostra pròpia història, que cal escriure abans no s’hagi perdut del tot i per sempre, entre piles d’altres manuscrits llampants però que no tenen, creieu-me, l’art que il·lumina les petites obres com aquesta.
Vaig ser jo! és el seu suggerent títol. A la portada hi ha una fotografia que ens mostra dos nens (nens d’abans que tots tenim encara a la memòria) amb una expressió a la cara que no es pot descriure amb paraules. L’autor: Quim Curbet, comença el llibre amb una disculpa, perquè la història que ens vol explicar li ha sortit sense voler. Són bocins de vida en blanc i negre que la seva mirada ha convertit en poesia que parla d’un món que ja no existeix.
Si podeu, llegiu-lo.
de Quim Curbet
Editorial CCG Edicions
L’altre dia vaig anar al barri del Raval per un encàrrec. En passar per davant de la llibreria La Central no em vaig poder estar d’entrar-hi a remenar. És una sensació ben entranya, la que tinc en una llibreria. No em passa en cap altre tipus de comerç. M’agrada passejar entre els munts de llibres, agafar-ne un, fullejar-lo, llegir-ne la contraportada i, a l’atzar, una pàgina solta. No és un acte banal, sinó tot el contrari: practico una mena de ritual amb significats profunds on els únics convidats som l’autor i jo. Vaig sortir, com em passa sempre, amb una bossa de paper plena de llibres a rebentar. Duia coses diverses. Alguns volums els havia anat a buscar; sempre porto llistes de títols. Altres, però, me’ls va posar a les mans la fortuna, aquesta capriciosa que, de tant en tant, ens permet descobrir un tresor com aquest: un manuscrit íntim i reposat, escrit tal i com escrivien els antics, prenent-se el temps que cal per triar les millors paraules, oblidant la pressa i el tallar i enganxar que permeten els ordinadors, un llibre petitó fet de records senzills, dels que toquen, un llibre bonic que ara us vull recomanar. No és una Gran Obra. No serà, segur, un best seller de l’estil L’ombra del vent del Ruíz Zafón que, perdoneu-me, trobo tan mediocre. Aquest de què us parlo és una peça artesana que fa l’olor del pa acabat de coure, que té la música de les veus dels infants jugant al pati de l’escola, el gust d’aquells guisats d’abans que ens recorden que, en aquesta cursa esbojarrada per arribar no se sap on, hem oblidat alguna cosa que no hauríem hagut de deixar enrere perquè era important. Un llibre petit que ens pertany perquè ens explica amb paraules que entenem la nostra pròpia història, que cal escriure abans no s’hagi perdut del tot i per sempre, entre piles d’altres manuscrits llampants però que no tenen, creieu-me, l’art que il·lumina les petites obres com aquesta.
Vaig ser jo! és el seu suggerent títol. A la portada hi ha una fotografia que ens mostra dos nens (nens d’abans que tots tenim encara a la memòria) amb una expressió a la cara que no es pot descriure amb paraules. L’autor: Quim Curbet, comença el llibre amb una disculpa, perquè la història que ens vol explicar li ha sortit sense voler. Són bocins de vida en blanc i negre que la seva mirada ha convertit en poesia que parla d’un món que ja no existeix.
Si podeu, llegiu-lo.
1 comentari:
Benvolguda Carme: quin miracle això de tenir lectors!
Publica un comentari a l'entrada