dissabte, 22 de novembre de 2008

Casa de Misericòrdia

Joan MargaritEdicions Proa
..
Avui us vull recomanar un llibre de poesia. Si us plau, no us espanteu pel títol: fa referència a les institucions que acollien els infants orfes en temps de la infantesa del poeta, viscuda amb la postguerra de fons, amb el record del seu pare afusellat i la realitat quotidiana de misèria i fam. Casa de Misericòrdia és un poemari molt ben construït, i utilitzo la paraula expressament, perquè Margarit ha estat arquitecte d’ofici i catedràtic de càlcul d’estructures. En la seva poesia, aplica la precisió de la tècnica i aconsegueix un equilibri perfecte entre contingut i forma.

Quan Margarit parla de la seva poètica, diu que creu que la seva poesia s’entén perquè cerca la paraula exacta per expressar, de forma breu i precisa, allò que vol dir. Un poema ha de ser entès pels lectors, que són imprescindibles, perquè un poema no existeix sense lectors. Un bon poema ha de fluir de forma natural i la seva lectura ha de ser fàcil, ha de ser una poesia propera i alhora plena de matisos nous. Per saber si un poema s’ha entès, el lector ha de llegir en soledat i notar que ha captat un sentiment, ha de notar que amb la lectura del poema alguna cosa ha canviat a dins seu, com si tingués més “ordre interior enfront del desordre de la vida”. Amb tot, Margarit reconeix que aquest entendre el poema es pot donar a diversos nivells. Aquesta és precisament la trampa. La poesia de Margarit sembla fàcil, però no ho és. No ho és perquè per aconseguir una poesia que s’entengui, cal treballar-se-la:
no hi ha res més lluny de la bona poesia que la ingènua espontaneïtat.
Tot i que és cert, doncs, que la poesia de Margarit s’entén, no és cert que s’entengui com ell diu en el sentit de lectura fàcil. Els seus, no són poemes que transmetin tot el seu sentit de manera directa en una sola lectura. Un poema pot tenir lectures i relectures com una melodia que no perd mai la intensitat. La poesia de Margarit ens colpeja perquè treu rendiment dels simbolismes i utilitza, constantment, un segon nivell que inclou un molt més ampli, i provocador, sentit metafòric. Aquest desplegament d’idees amagades semblen el missatge dins l’ampolla llençada pel nàufrag que les ones han conduit fins a la sorra de la nostra platja particular, missatge que només podrem conèixer si recollim l’ampolla i l’obrim per veure què amaga a dins. És a dir, si llegim i rellegim el poema fins esbrinar què ens ha fet vibrar, què hem entès de tota la càrrega emotiva condensada en quatre mots.

Margarit és un dels millors poetes catalans vius i dels pocs que té la sort de vendre llibres. La potència de Casa de Misericòrdia li ha valgut el Premio Nacional modalitat de Poesia del 2008 que atorga el Ministerio de Cultura, el Premi Nacional de Literatura de 2008 que atorga la Generalitat, el Premi de la Crítica Catalana 2008 i el Rosalia de Castro 2008 atorgat pel PEN de Galícia.

dimecres, 27 d’agost de 2008

L’informe Phaeton

Albert Salvadó
Editorial Columna

Me’l vaig emportar de vacances, l’informe Phaeton, pensant que seria una novel·la distreta, fàcil de llegir. No és el primer llibre d’Albert Salvadó que llegeixo. De fet, l’he anat seguint despreocupadament, perquè m’agraden les novel·les històriques i amb els seus llibres t’ho passes bé. Però també, perquè una vegada que el vaig escoltar en un col·loqui, vaig trobar encertades les seves intervencions i em va agradar com li brillaven els ulls quan parlava del procés creatiu de les seves novel·les. Ja aleshores em vaig adonar que aquest home escriu perquè es diverteix investigant i remenant el calaix de sastre de la història i en combina les peces com si es tractés d’un joc. No passa gaire sovint que un enginyer, que d’entrada es deu guanyar bé la vida, ho deixi tot per posar-se a escriure; l’ofici d’escriptor no dóna per viure. Tampoc no em passa sovint que quan espero distreure’m amb un llibre en quedi tan enganxada que no pugui dormir. Perquè aquest llibre desperta, us ho asseguro. Desperta les ganes de saber.

Abans que res he d’avisar-vos que aquesta no és una novel·la històrica convencional. Perquè no se’ns explica la història, l’oficiosa, la tradicional, la que sempre escriuen els vencedors. Aquí el que se’ns vol explicar és precisament que tota aquesta història és un engany. ¿Us ho creureu si us dic que hi ha hagut una civilització molt més avançada que la nostra que va acabar causant un desastre que per poc destrossa el planeta? ¿Us sona, potser, a història ficció? Doncs llegiu, llegiu l’informe Phaeton i veureu que hi ha prou indicis per creure-ho, perquè tot encaixa, fins i tot allò que les religions s’han esforçat a disfressar. Us asseguro una cosa: si llegiu aquest llibre us adonareu que les veritats absolutes no existeixen i segur, segur, que en voldreu saber més. Jo he quedat tan enganxada que porto dies investigant pel meu compte i no només començo a creure que hem de canviar urgentment la nostra història, també ens cal revisar a fons el nostre present.

Tot comença quan un narrador rep la visita d’un home que es presenta com a Sr. Contacte. Escollir el narrador en primera persona és un encert, dóna credibilitat a la investigació, però alhora ens permet sospitar que rere aquest protagonista sense nom s’hi amaga bona part de l’autor. El Sr. Contacte dóna pistes que fan que el nostre protagonista comenci l’aventura d’investigar i vagi descobrint dades que serveixen per estirar el fil i anar posant al descobert la informació i, al mateix temps, anar bastint la trama. Amb aquest punt de vista, l’autor aconsegueix arrossegar el lector de manera que també vulgui saber. Jo mateixa m’he trobat que, mentre llegia, havia de deixar el llibre un moment per verificar les dades que anaven sortint perquè necessitava comprovar si l’autor m’enredava o si tot plegat podia ser cert. Mantenir aquest interès del lector i tenir-lo atrapat com si fos un thriller al llarg de cinc-centes pàgines, no és cosa fàcil. Jugar a creuar la línia entre realitat i ficció, entre assaig científic i invenció literària, és agosarat però l’autor s’hi llença de cap i se’n surt amb èxit.

Aquesta novel·la se salta totes les normes acceptades per la crítica literària ortodoxa, la que jutja com s’han d’escriure les novel·les (criteris establerts per E.M. Forster i seguits per tants crítics de casa nostra). Hi ha al darrere un munt de documentació i tasca de recerca, un altre aspecte transgressor, perquè l’autor en cap moment no amaga les seves fonts d’informació, dóna moltes dades, a vegades transcriu fins i tot fragments, i tot això ho fa sense trencar el ritme!, com si tot plegat fos un joc. Malgrat que sembli que tot passa en quinze dies, una novel·la així no s’improvisa; són anys i anys de lectures les que permeten anar encaixant uns fets que revelen un passat ben diferent del que ens han explicat...

Ja ho veieu, aquest és un llibre polèmic. Personalment crec que l’Albert Salvadó ha tingut molt de valor per tirar endavant un llibre així: haurà de fer front a tots els que l’acusaran de ximple per dir “bajanades”. A mi, però, tot el que explica m’ha estimulat i en vull saber més. La meva vida ja no pot ser la mateixa després d’haver llegit l’informe Phaeton.

dilluns, 18 de febrer de 2008

El conte número tretze

Diane Setterfield
Editorial Empúries / Lumen

Va ser per culpa de la gastroenteritis, que vaig llegir “El conte número tretze” de Diane Setterfield. El teníem a casa des de Sant Jordi. Com que per la diada tots ens regalem llibres a tots, i a vegades més d’un perquè aprofito el descompte per treure la llista de títols que vull comprar, acostumem a arreplegar-ne una dotzena. Feia uns mesos que estava al prestatge de les lectures pendents perquè només endreço a la llibreria, en el lloc alfabètic que li toca pel seu autor, els llibres que ja he llegit. No els guardo pas tots. Ja no. Després d’arribar al primer miler de llibres, vaig començar a ser selectiva i a regalar els que sé del cert que no tornaré a obrir mai més.

El llibre estava a la lleixa dels pendents i potser s’hi hauria passat una temporada si no arriba a ser que em vaig trobar sense lectures. Havia portat uns dies de feina boja i, com em passa quan abuso de la meva salut, el cos em va petar pel meu punt feble. Em vaig veure obligada a seure, ajornar totes les feines importantíssimes i urgents i a deixar passar el temps, llegint, prop del lavabo, per si de cas. Com que fa molts mesos que va ser Sant Jordi, la lleixa era gairebé buida. Primer em vaig empassar Tierra Firme, de la Matilde Asensi, una aventura de pirates, divertida i ben escrita. Després vaig agafar Next, la darrera novel·la científica de Michael Crichton, sobre enginyeria genètica i transgènics, la lluita brutal dels laboratoris farmacèutics, investigadors que se salten tots els codis ètics a la torera i jutges que fallen a favor de les grans corporacions (en nom del progrés). Tot això del genoma humà i dels experiments biotecnològics posa els cabells de punta, potser perquè ja no m’ho crec que sigui ni ciència ni ficció; més aviat penso que deu ser un relat realista, sospita que no em tranquil·litza gens...

Vaig tornar cap a la lleixa i només quedava un llibre: El conte número tretze. Em vaig quedar mirant la portada: uns llibres antics. Així que a la portada d’un llibre, hi ha un altre llibre. Què encertat! Perquè aquesta història ens narra, precisament, una història dins d’una altra història. O potser dues històries. Històries paral·leles i bessones. Històries de lectures i de llibres antics. Em vaig asseure i em vaig mig tapar amb una manta. A fora plovia, un miracle meteorològic que posava el contrapunt perfecte per començar una novel·la gòtica. Vaig obrir el llibre, vaig començar a llegir, i ja no el vaig poder deixar fins acabar-lo.

Em va atrapar. El conte número tretze és el conte que no existeix, la història per escriure que Vida Winter, una escriptora d’èxit, narrarà a la seva biògrafa, Margaret Lea, una llibretera que també té una història sense explicar. I entre totes dues teixeixen un argument que persegueix fils invisibles, entre boira de records i vides no viscudes, ànimes bessones que es troben en el reflex del mirall, fantasmes que estan vius, personatges que estan morts, cases en runes i vides arruïnades, infants abandonats, morts que no estan sota terra, perquè a vegades és fràgil la línia que separa els que estan a l’altre cantó. Diu Vida Winter que és millor tenir una bona història que saber la veritat... Però quan la mort s’apropa i els personatges i les històries s’acaben, la necessitat d’explicar la veritat aconsegueix imposar-se.

Aquesta és una novel·la sensacional, de primer nivell, escrita per algú que estima la literatura i que ha sabut crear una obra amb alguns dels ingredients de les millors novel·les britàniques del segle XIX. Les referències a Jane Eyre són constants, fins al punt que aquella història surt del llibre per barrejar-se amb els personatges i conformar el teló de fons d’una nova narració. Un joc agosarat i ben resolt. Que la història no pot haver passat de veritat? A qui li importa! Sempre és millor tenir una bona història que ser fidels a la realitat. Obriu la primera pàgina i deixeu-vos endur pel relat. No cal fer res més quan una novel·la està ben escrita.

dijous, 31 de gener de 2008

El noi del pijama de ratlles

John Boyne
Editorial Empúries

He estat dues vegades a Polònia. Tot i que el país té moltes coses interessants, una de les visites obligades són els camps d’extermini nazis. Entre Polònia, Alemanya i Àustria he visitat sis camps. Quan vaig sortir d’Auschwitz, em vaig dir que ja en tenia prou, d’aquest tema, ja havia desenvolupat prou bé el meu sentiment de rebuig a la barbàrie, em solidaritzava amb totes les víctimes i em comprometia a lluitar personalment contra la guerra, la violència, la injustícia, l’exclusió, la pobresa, la fam, i la negació dels drets humans. Alhora, em vaig prometre no tornar a llegir cap més llibre sobre l’holocaust dels jueus.

No he pogut complir la promesa. Em pregunto fins a quin punt és ètic fer bona literatura d’un fet històric tan dramàtic com aquest. I inevitablement arribo sempre a la mateixa resposta: cal apreciar la bona literatura per les emocions que ens desperta. Excloure algunes obres pel tema és un criteri de selecció injust que ens pot fer passar per alt joies com Si això és un home, i els altres títols de la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, el fantàstic El lector, de Bernhard Schlink o el poètic El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada.

El noi del pijama de ratlles utilitza la mateixa tècnica que la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni. Ens narra l’horror dels camps de concentració des del punt de vista d’un nen que no entén res del que passa al seu voltant. Bruno és fill d’un comandant alemany. El nen s’avorreix i busca un amic, Schmuel, el noi del pijama de ratlles que viu a l’altra banda de la tanca de filferro espinós.

No us penseu, però, que aquest sigui un llibre dramàtic sobre la guerra. Tot el contrari: és un llibre sobre l’amor, l’amistat, la tendresa de les ànimes pures, la innocència del món dels infants i, més enllà, tot el món absurd dels adults. Perquè nosaltres, lectors adults, entenem tot allò que Bruno no entén, nosaltres sabem què signifiquen cadascuna de les paraules i els actes miserables dels diversos personatges. I és aquesta comprensió la que ens toca el sentiment i ens emociona, omplint-nos el cor d’una gran humanitat. I tot això, John Boyne ho aconsegueix sense caure en el miratge de la commiseració ni en judicis de valors. Ell narra suggerint més que explicant, i és aquest equilibri perfecte el valor que converteix aquesta novel·la en una obra mestra.

No tothom és capaç de tractar un tema tantes vegades tractat literàriament i sortir-se’n amb un èxit rotund. Olé per en John Boyne!

divendres, 25 de gener de 2008

Dimarts amb Morrie

Mitch AlbomEditorial Empúries

Sovint em passa que per trobar un llibre bo que em desperti prou emoció com perquè dediqui temps a escriure’n una crítica literària, n’he de llegir uns quants. Costa, trobar llibres bons. Potser per això estic aprenent a deixar els llibres a mig llegir, si no són prou interessants. Els agafo una estona i els deixo, i de mica en mica van quedant avall a la pila sota altres que ocupen el seu lloc. De fet, acostumo a llegir diversos llibres de forma simultània perquè cada lectura té el seu moment. Hi ha llibres per abans d’anar a dormir, que relaxen i ens permeten deixar-nos endur per aquella dolçor que precedeix la son i altres que, si els llegim al llit, no podrem dormir en tota la nit perquè en quedem enganxats i hem de continuar llegint fins al final. Hi ha llibres per emportar-se al tren i altres que sé que només puc obrir quan tinc un llapis a la mà i sóc a prop de l’ordinador perquè segur que em despertaran la creativitat. Altres llibres, però, són per llegir-los a poc a poc, a petites dosis, i tornar-hi per rellegir-los, paladejar-los, com la bona poesia. O com aquest Dimarts amb Morrie.

A Morrie Schwartz, que ha estat trenta anys professor de sociologia de la Universitat de Brandeis, a Massachussetts, se li diagnostica una Esclerosi Lateral Amiotròfica. Mitch Albom havia estat alumne seu i ara és un prestigiós periodista esportiu que guanya diners i viu envoltat d’èxit. Per atzar, un dia Mitch veu el seu vell professor per la televisió i descobreix així la seva malaltia. Tot i que viu a més de mil quilòmetres, decideix anar a visitar-lo i ho farà cada setmana, els dimarts, fins a la seva mort. Mitch i Morrie decideixen que aquesta serà la darrera tesina que prepararan plegats d’una assignatura que titulen “el sentit de la vida”. Cada trobada tractaran un tema transcendental: l’amor, el treball, la família, la vellesa, la mort. Però no us penseu que aquest sigui un llibre de grans lliçons magistrals. Són converses senzilles entre dos amics, un d’ells és el mestre i condueix les reflexions bàsiques cap a les coses que de veritat són importants i que mai no comentem amb ningú perquè la nostra societat les ha convertit en tabús. La quotidianitat dels petits actes esdevé l’escenari d’aquesta intensa amistat.

Aquest no és un llibre de ficció. És una història real d’aquelles que emocionen i fan plorar. Tot i que és un relat molt trist del que inevitablement en coneixem el desenllaç fatal abans de començar, ens toca per la seva qualitat humana. Té el mèrit d’estar escrit amb dignitat i tot i que és ple de sentiment, no cau en la temptació de la sensibleria. És una bona lliçó per a tots els que anem per la vida corrent i que no hem tingut la sort de tenir mai un mestre així.

dilluns, 21 de gener de 2008

Tren a Puigcerdà

Blanca Busquets
Publicat per Rosa dels Vents

Si algú es pensa que de les avaries de trens de la RENFE no se’n treu res de bo perquè només serveixen per agafar emprenyades o atacs de nervis, està ben equivocat. A vegades, un tren aturat una hora i deu minuts enmig de no res, pot servir per crear una obra d’art com aquest Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets. Així doncs, usuaris de trens preneu nota: quan el tren s’aturi per comptes de posar-vos nerviosos, podeu aprofitar el temps per escriure una novel·la. És clar que heu de ser tan enginyosos com la Blanca Busquets si voleu que el resultat sigui una narració que aprovi amb una bona nota.

El dia de Sant Esteve, uns quants passatgers viatgen per reunir-se cadascú amb la família. De sobte, el tren s’atura enmig de la Plana de Vic, abans de Manlleu. Fa molt de fred i a fora comença a nevar. Una de les dones pateix claustrofòbia i han d’obrir les portes. Utilitzant el monòleg interior, la veu narrativa va saltant pels onze passatgers que viatgen en el vagó i ens explica allò que passa a dins el tren i, alhora, els fets que han dut a cadascú a ser allí en aquell moment. Amb aquests escassos elements, Blanca Busquets basteix una trama molt ben construïda convertint els passatgers en personatges. Tot i que semblen desconeguts, existeixen entre ells relacions diverses, alguns es coneixen molt o són, potser sense saber-ho, parents directes, d’altres es descobreixen per primera vegada amb uns ulls nous, hi ha un immigrant, un maltractador i la seva dona maltractada, una monja, una prostituta, una àvia que pateix Alzheimer, una noia que col·labora amb una ONG, personatges quotidians que se’ns presenten amb una psicologia que ens els fa propers i entranyables. Com que l’autora pot entrar dins el seu cap, en descobrim els somnis i els sentiments. I, el darrer personatge, un home que sembla que dorm, és el que acaba lligant-ho i relacionant-ho tot.
.
.
Aquesta és una bona novel·la, ben escrita i molt recomanable. El millor aspecte és el canvi dels punts de vista, ben treballats i molt creïbles. Hi ha frases i reflexions brillants, de les que m’agrada subratllar amb llapis. La trama amaga una sorpresa final, una mena de regal de Nadal inesperat. Val la pena que agafeu aquest tren a Puigcerdà. Feu-me cas!

divendres, 11 de gener de 2008

Foc latent

Lluïsa Forrellad
Angle Editorial
.
Ja era hora que poguéssim dir que la literatura catalana compte amb aquella gran novel·la del segle XIX que fins ara ningú no havia escrit. Pot semblar una mica antagònic que al segle XXI es publiqui una novel·la noucentista però és que era necessària per omplir un buit de la nostra literatura i de la nostra història recent: llegir Foc latent és una bona manera de comprendre la realitat social a Catalunya des de la pèrdua de Cuba i les colònies, els governs liberals, la restauració i les oscil·lacions de la monarquia borbònica, els canvis polítics i la rivalitat creixent entre Barcelona i Madrid amb les alternances entre catalanistes i republicans, els moviments obrers i anarquistes i les aturades generals en protesta contra la guerra al Marroc. Foc latent reprodueix l’ambient que es va viure a Barcelona durant un temps històric complex, el relat comença la darrera dècada del segle XIX i acaba amb els fets encrespats de la Setmana Tràgica (diumenge 25 de juliol de 1909 a diumenge 1 d’agost de 1909).


De què Foc latent és una novel·la noucentista no en tingueu cap dubte. Té tots els elements de la gran narrativa del segle XIX: un argument lineal i senzill, amb una estructura seqüencial, un estil de ritme lent amb ús preponderant de la retòrica, un punt de vista que cerca l’objectivitat a través d’un narrador omniscient limitat que és un dels personatges, un temps narratiu versemblant amb el temps històric i un espai perfectament identificat amb recreació dels entorns reals que es descriuen amb precisió fotogràfica. Aquest estil és un recurs potent per submergir-nos de ple en una trama que adquireix valor d’ambiciós repàs èpic, talment com ho han fet en altres literatures Dickens, Flaubert, Tolstoi, Clarín, Manzoni, Hardy..., per citar només alguns noms dels genials autors del XIX. Sense cap prejudici, a partir d’ara podríem afegir a la llista Lluïsa Forrellad com a representant catalana d’aquesta Gran Literatura.


L’autora ha treballat de valent a l’hora de construir els personatges. Escull com a protagonista a Pol Caselles, fill bord d’un senyor de l’Alt Camp que fuig de casa amb la colla de segadors i que, per tal de sobreviure, s’apunta amb les quadrilles de jornalers que es lloguen per les feines del camp relacionades amb les estacions: primer el cereal, al setembre la verema, a continuació la collita de l’oliva. Després d’un perible per tot el país i buscant feina, el noi arriba a la ciutat i ens descriu una Barcelona modernista en plena febre de construcció de l’Eixample. Finalment anirà a parar a la Torre Darniu, propietat d’una de les darreres famílies aristocràtiques que, en una finca on només hi viuen tres persones, tenen més d’una dotzena de criats al seu servei. De la mà del noi, l’autora ens farà conèixer tots els oficis i totes les capes socials fent un retrat complert d’un món molt proper i alhora, del tot desconegut, que ens fascina per la profunditat i profusió de detalls amb què ens és presentat. Forrellad intenta assolir un gran grau d’objectivitat que li atorgui la credibilitat total. Per refermar aquest aspecte, la novel·la està plena de dades: noms de personatges històrics, noms de carrers, dies exactes amb fets concrets verificables, tot queda curosament inserit en el relat per tal de reproduir, amb precisió mimètica i amb tant de detall com sigui possible, una realitat política i social que, literàriament parlant, ningú no havia retratat encara. I enmig de tot, hi ha amors impossibles, un codi d’honor posat en dubte, una amistat trencada, l’inici dels ideals feministes, el final d’una burgesia, revoltes socials i esclat de bombes anarquistes, sentiments, rivalitats i tot un món de creences religioses qüestionables i qüestionades.


Lluïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal l’any 1953 i no havia tornat a publicar. El seu retorn literari es produeix per la porta gran amb una obra magna, no només per la densitat de les seves 611 pàgines, sinó sobretot per la qualitat literària que demostra una feina ben feta, escrita amb temps. Al darrere de cada pàgina hi ha anys d’investigació a les hemeroteques; la informació, però, està dosificada, difosa enmig dels diàlegs, anem coneixent els fets històrics a mesura que ens endinsem en la psicologia dels personatges. La lectura de cada pàgina ens descriu la transformació de la societat catalana al llarg del tombant de segle. No ens dóna solucions però ens permet comprendre com hem arribat a la situació actual. Moltes de les reflexions són perfectament vigents avui en dia de tal manera que, en més d’una ocasió, sembla que l’autora faci l’ullet al lector.


El nostre país no és ben bé un país normal i va una mica endarrerit en temes de cultura. És bo, però, que de mica en mica anem tenint totes aquelles coses que tenen la resta de nacions i siguem capaços de mirar la nostra pròpia història sense necessitat de canviar noms ni paisatges.