Foc latent

Lluïsa Forrellad
Angle Editorial

.

Ja era hora que poguéssim dir que la literatura catalana compte amb aquella gran novel·la del segle XIX que fins ara ningú no havia escrit. Pot semblar una mica antagònic que al segle XXI es publiqui una novel·la noucentista però és que era necessària per omplir un buit de la nostra literatura i de la nostra història recent: llegir Foc latent és una bona manera de comprendre la realitat social a Catalunya des de la pèrdua de Cuba i les colònies, els governs liberals, la restauració i les oscil·lacions de la monarquia borbònica, els canvis polítics i la rivalitat creixent entre Barcelona i Madrid amb les alternances entre catalanistes i republicans, els moviments obrers i anarquistes i les aturades generals en protesta contra la guerra al Marroc. Foc latent reprodueix l’ambient que es va viure a Barcelona durant un temps històric complex, el relat comença la darrera dècada del segle XIX i acaba amb els fets encrespats de la Setmana Tràgica (diumenge 25 de juliol de 1909 a diumenge 1 d’agost de 1909).

De què Foc latent és una novel·la noucentista no en tingueu cap dubte. Té tots els elements de la gran narrativa del segle XIX: un argument lineal i senzill, amb una estructura seqüencial, un estil de ritme lent amb ús preponderant de la retòrica, un punt de vista que cerca l’objectivitat a través d’un narrador omniscient limitat que és un dels personatges, un temps narratiu versemblant amb el temps històric i un espai perfectament identificat amb recreació dels entorns reals que es descriuen amb precisió fotogràfica. Aquest estil és un recurs potent per submergir-nos de ple en una trama que adquireix valor d’ambiciós repàs èpic, talment com ho han fet en altres literatures Dickens, Flaubert, Tolstoi, Clarín, Manzoni, Hardy..., per citar només alguns noms dels genials autors del XIX. Sense cap prejudici, a partir d’ara podríem afegir a la llista Lluïsa Forrellad com a representant catalana d’aquesta Gran Literatura.


L’autora ha treballat de valent a l’hora de construir els personatges. Escull com a protagonista a Pol Caselles, fill bord d’un senyor de l’Alt Camp que fuig de casa amb la colla de segadors i que, per tal de sobreviure, s’apunta amb les quadrilles de jornalers que es lloguen per les feines del camp relacionades amb les estacions: primer el cereal, al setembre la verema, a continuació la collita de l’oliva. Després d’un perible per tot el país i buscant feina, el noi arriba a la ciutat i ens descriu una Barcelona modernista en plena febre de construcció de l’Eixample. Finalment anirà a parar a la Torre Darniu, propietat d’una de les darreres famílies aristocràtiques que, en una finca on només hi viuen tres persones, tenen més d’una dotzena de criats al seu servei. De la mà del noi, l’autora ens farà conèixer tots els oficis i totes les capes socials fent un retrat complert d’un món molt proper i alhora, del tot desconegut, que ens fascina per la profunditat i profusió de detalls amb què ens és presentat. Forrellad intenta assolir un gran grau d’objectivitat que li atorgui la credibilitat total. Per refermar aquest aspecte, la novel·la està plena de dades: noms de personatges històrics, noms de carrers, dies exactes amb fets concrets verificables, tot queda curosament inserit en el relat per tal de reproduir, amb precisió mimètica i amb tant de detall com sigui possible, una realitat política i social que, literàriament parlant, ningú no havia retratat encara. I enmig de tot, hi ha amors impossibles, un codi d’honor posat en dubte, una amistat trencada, l’inici dels ideals feministes, el final d’una burgesia, revoltes socials i esclat de bombes anarquistes, sentiments, rivalitats i tot un món de creences religioses qüestionables i qüestionades.


Lluïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal l’any 1953 i no havia tornat a publicar. El seu retorn literari es produeix per la porta gran amb una obra magna, no només per la densitat de les seves 611 pàgines, sinó sobretot per la qualitat literària que demostra una feina ben feta, escrita amb temps. Al darrere de cada pàgina hi ha anys d’investigació a les hemeroteques; la informació, però, està dosificada, difosa enmig dels diàlegs, anem coneixent els fets històrics a mesura que ens endinsem en la psicologia dels personatges. La lectura de cada pàgina ens descriu la transformació de la societat catalana al llarg del tombant de segle. No ens dóna solucions però ens permet comprendre com hem arribat a la situació actual. Moltes de les reflexions són perfectament vigents avui en dia de tal manera que, en més d’una ocasió, sembla que l’autora faci l’ullet al lector.


El nostre país no és ben bé un país normal i va una mica endarrerit en temes de cultura. És bo, però, que de mica en mica anem tenint totes aquelles coses que tenen la resta de nacions i siguem capaços de mirar la nostra pròpia història sense necessitat de canviar noms ni paisatges.