dilluns, 13 de setembre del 2010

Cometas en el cielo / Mil soles espléndidos

Khaled Hosseini
Salamandra

Suposo que va ser l’èxit de la seva primera novel•la, Cometas en el cielo, la causa del nomenament de Khaled Hosseini com enviat especial d’ACNUR, l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats. Ho vaig veure clar després de llegir la segona novel•la, --que no és una segona part, perquè té una trama del tot independent de la primera--, Mil soles espléndidos.

Khaled Hosseini és afganès i això ha condicionat no tan sols el tema, l’escenari, el context, el temps i els personatges de les seves novel•les. Ser afganès l’ha convertit en La Veu de tots els afganesos, una veu que ens explica la història de tres dècades de guerra i anarquia que van originar una de les crisis de refugiats més greus del planeta, una guerra que només coneixíem pels telenotícies, una guerra excessivament cruenta que costava d’entendre perquè ja no sabien qui eren els bons i qui els dolents: la monarquia del sha Zahir; el cop d’estat de Daud Jan; la invasió soviètica; la revolució dels els muyahidins (armats per Reagan); la retirada de les tropes russes i el desmembrament de la Unió Soviètica; el govern comunista de Nayibulá; les diferents faccions militars de nom impossible de memoritzar (Yunbish-i-Mihi, Hezb-e-Islami, Yamiat-e-Islami, Ittehad-i-Islami, Hizb-e-Wahdat, entre altres); l’heroi carismàtic Ahmad Sha Massud, conegut com el Lleó de Panayshir; la creació de l’estat Islàmic d’Afganistan que va muntar un govern amb els líders de totes les faccions dels muyahidins que per comptes de posar-se d’acord van començar una nova guerra entre ells fins que finalment van arribar els talibans per posar pau; però resulta que el règim dels talibans va ser pitjor que tots els anteriors; l’atemptat de les torres bessones, Osama bin Laden i la declaració de guerra de George W. Bush que era per alliberar-los d’ells mateixos i portar la “pau duradora” i la democràcia. I, finalment, el retorn dels refugiats a un país dessolat per intentar formar part de la “reconstrucció”, per donar sentit a tantes morts, a tanta estupidesa humana...

A la novel•la també s’explica la rivalitat entre ètnies: tayiko, pastun, hazara, uzbeca, els nòmades kuchi; la diferència de llengües: farsi, pastun, urdu; la vida als campaments de refugiats i la dura supervivència a les ciutats de Kabul, Herat, Kandahar, dividides i plenes de franctiradors. També ajuda a entendre què és això de la burka, què s’havia de fer per aconseguir ser un màrtir; què és la namaz, les cinc pregàries diàries que fan els musulmans...

En fi, els llibres de Khaled Hosseini expliquen molt bé tots aquests temes que no havia entès mai. Però ho fa sense que ens en adonem. Perquè si he de ser franca, tot es va explicant a poc a poc, enmig d’un relat tan commovedor i bell que el decorat és el de menys. Perquè, sabeu una cosa? Khaled Hosseini té un do: com els autèntics narradors perses que van crear els contes de les mil i una nits, Hosseini centra els relats en l’amor, les fidelitats, les debilitats i fortaleses humanes, la culpa i la por, els afectes, la noblesa i la veritat, el respecte i la comprensió, i a tot això hi afegeix la saviesa de les narracions sufís i la poesia de grans poetes com Jaya Abdulá Ansary. Una barreja fascinant.

Aquestes són dues Grans Novel•les, de les que emocionen i de les que no s’obliden. Com he dit al principi, el seu èxit internacional ha donat un nou sentit a la vida de Khaled Hosseini que ha estat capaç de mostrar al món un altre Afganistan. La seva veu és el testimoni d’un patiment profund, descomunal, però també de la grandesa d’un poble que malgrat haver estat massacrat per totes bandes ha tingut el coratge de seguir endavant i tornar a casa per començar de nou. Desitjo que cap altra guerra “alliberadora” estronqui el seu somni. Inshallah!