dimarts, 22 de desembre de 2015

Palabra de sal

Mónica Collado Cañas
Tropo Editores (2015)

En un tiempo en el que parece que interesan otros temas, Mónica Collado nos cautiva con una novela que habla de un mundo rural que ya no existe, no tanto porque los paisajes hayan cambiado, sino porque el tiempo transformó su esencia. Aunque las personas que lo protagonizaron estén vivas, su modo de entender la vida ha cambiado tanto que los recuerdos parecen historias de otro mundo. Y sin embargo al leer esas historias, algo viejo que creíamos muerto resurge con una emoción tan fuerte que su poder evocador nos arrastra como una riada que engulle todo cuanto encuentra a su paso.
Corina es una niña que vive en un cortijo pobre. A lo largo de un año nos va narrando la quietud del paisaje cambiante, los trabajos de cada estación, los caminantes que van llegando, los pequeños actos que conforman su despertar a la vida de los adultos que le rodean. En esta cotidianidad Corina nos descubre la laboriosidad resignada y mansa de su madre; el sacrificado y mantenedor trabajo de su padre; la vejez del abuelo y su muerte anunciada; la espera de las vacaciones de los hermanos mayores, acostumbrados a obedecer aunque debatiéndose para escapar de la amenaza de un mundo salvaje y antiguo; los silencios; el descubrimiento del amor, que para los mayores a veces es sexo y para ella un dolor que se mezcla con la rabia, un sentimiento que la entristece y para el que la niña no tiene nombre. En la escuela, a pesar de ser la más lista de la clase, se descubre pobre, y por ello acepta el estigma de las degradantes burlas, quizá porque a pesar de su rebeldía interior, ha heredado la actitud de sus padres ante las diferencias de clase. En la soledad del cortijo, aprende a nutrirse de las historias que escucha y que alimentan sus miedos infantiles. Y se convierte así en Palabra de Sal, la guardiana de los recuerdos y también de los secretos, la cronista de un mundo que agoniza y al que sus padres parecen agarrase, porque todo lo demás les queda demasiado lejos.

Palabra de Sal es la opera prima de Mónica Collado Cañas. Técnicamente es un libro excelente. Su dominio del ritmo nos atrapa con sus historias que se insieren unas después de otras como las cuentas de un collar. Lo bien escrito se suma a lo bien narrado. Con un uso del lenguaje que sólo puede adquirirse a través de muchas lecturas, lo más bonito es sin duda la ternura con la que desgrana sus recuerdos a través de la mirada de una niña de ocho años, una voz narrativa que no añora nada porque se siente en paz con el pasado que le tocó en suerte. Un pasado que ya no hiere porque se llenaron los huecos dolorosos de los recuerdos con amor. Se cumplieron las promesas. Y ahora, todo está bien. Y lo demás, no importa…

dimarts, 8 d’abril de 2014

Res en ratlla

Judith Cobeña i Guàrdia
Tèmenos Edicions SCP


Una sola lletra separa les paraules “tres” i “res”. Aquesta lletra, però, fa tota la diferència. Res en ratlla és el nou poemari de la Judith Cobeña i Guàrdia, un títol que ens enganya, perquè aquest “res” és el món sencer d’una dona que viu i sent la vida a cor obert. Res en ratlla vol dir que no hi és, és l’absència que impedeix guanyar el joc. I malgrat perdre o guanyar són el mateix, hi juga a tot o res, perquè amb la Judith no s’hi val d’estimar o viure a mitges. Així són els seus poemes: ella sempre té l’aposta més forta, la més agosarada, la que quan sembla que s’acaba, resulta que no, que encara té més corda, més ànsia, més complexitat per esmicolar amb paraules que diuen prou —quan ja no cal—, però que també saben dir més —com un conjur que ens retorna a la vida—. La Judith no vol propines: vol la factura sencera! Perquè ella ho dóna i es dóna del tot, sense fer trampes.

Aquest és un poemari madur, de poetessa d’ofici que sap jugar amb les paraules i posar les paraules en joc. És au de vol alt. Després del Pròleg escrit per en Gerard Vilardaga Cunill, el primer poema és un avís que ens planta al davant gairebé un epitafi: avui hi ets, demà ja no!, metàfora punyent d’un viatge cap a l’interior que comença pel final perquè no sap si tindrà retorn. Estructura l’experiència poètica al voltant dels records i les absències que l’esperonen a escriure. I escriu sempre des del res quan ja és antic. És aleshores quan del res sorgeixen els records, que endreça a cops de lletres i paraules per dibuixar l’ara i l’aquí amb el seu voler mirar. Res i tot és ara per a aquesta ànima franca, i insolent, i invicta, i insubmisa. I que així sigui, amiga, per molts anys, per tal que em pugui emocionar moltes vegades en llegir-te i rellegir-te, quin plaer tremolar amb les teves paraules en sentir-te tan humana, poemes fets del res quan ho són tot, i estan en ratlla...

dimarts, 11 d’octubre de 2011

El Enigma de la Mariposa

Llàtzer Carles
Entrelíneas Editores

Del meu darrer viatge a Madrid em quedo amb una sensació ambivalent. Per una banda, l’alegria de la trobada amb els amics. De l’altra, la pèrdua de temps i de diners que comporten les reunions de feina: el trajecte amunt i avall en AVE amb la corresponent despesa del preu del bitllet. Mirat així, les reunions de feina surten caríssimes. No obstant, el tren n’anava ple, de catalans que venien de reunions de feina a Madrid. I tots semblaven ben contents: tindran, també, bons amics a la capital del Reino?

De la reunió de feina en vaig sortir amb un regal: un llibre. Així que al cost total del viatge en puc descomptar els 15 euros que val El Enigma de la Mariposa. Així va ser com el vaig aconseguir i, per entretenir-me al tren i allunyar altres cabòries, el vaig començar a llegir durant el trajecte de tornada. Em vaig enganxar. Té gràcia. Sí. Té un sentit de l’humor viu i intel•ligent. És una mena de novel•la negra (assassins en sèrie, policies, investigació criminal) tractada des d’una sòlida formació cultural i sota una mirada irònica. Una bona barreja.

La història ens explica com un advocat que treballa en una companyia espanyola que de sobte és adquirida per una multinacional, es veu obligat a reciclar-se fent un màster de psicologia aplicada als Estats Units. Aquest viatge canviarà completament la seva vida. D’entrada, li toca per sorteig per a fer els treballs, una companya «más negra que una pastilla de chocolate» de qui s’acabarà enamorant. Però la cosa es complica, perquè el pare de la noia és tinent de policia i porta el cas d’un assassí en sèrie que té a tothom ben trasbalsat. La qüestió és que el protagonista té tanta capacitat d’anàlisi psicològica —per treure’ns el barret— que serà ell qui desvetllarà el cas, i no us explico res més perquè és precisament l’evolució de la trama allò que fa que el llibre tingui tanta gràcia.

Acabada la lectura, vaig sentir la curiositat de saber qui és el seu autor: Llàtzer Carles. Al Google he trobat el següent: Llàtzer Carles va néixer a Sant Carles de la Ràpita l’any 1941. És llicenciat en Dret. Ha publicat “Un topo en la colina de los Dioses” (1992), “La mort al migdia” (Columna Edicions, 1995), “El Delegado de Barcelona” (Ninfa Publicaciones, 1996), “El enigma de la mariposa” (Entrelineas Editores, 2006) i “El transeúnte y la negra Zóe” (Bubok). Això és tot. Després de remenar una bona estona, no he aconseguit esbrinar cap altra dada personal, res de la seva trajectòria, ni tan sols sé per quina editorial ha publicat algun dels llibres. Veig, això sí, una progressió que el porta del monstre Columna a l’autoedició. Amb incredulitat em pregunto: com pot ser que algú que escriu tan bé passi completament desapercebut i s’hagi d’autoeditar per vendre quatre llibres entre familiars i coneguts?

La reflexió no és sobrera, perquè jo em trobo en la mateixa tessitura. Quin estrany impuls ens empeny a seguir escrivint —mireu la regularitat de les publicacions— malgrat les reiterades negatives editorials? Les grans editorials només van a l’autor reconsagrat i al best seller. Les editorials petites s’esforcen per col•locar quatre títols als distribuïdors i evitar que els tornin sense haver sortit del magatzem. Els negocis tipus FNAC i Casa del Libro es queden tot el benefici dels “productes” i imposen condicions abusives —a banda de què no accepten llibres autoeditats—. Només queda el llibreter de barri que, per sobreviure, ha de vendre bolígrafs i llibretes, espelmes, joguines didàctiques o el que sigui —qualsevol cosa per justificar que encara ven llibres—.

Et comprenc, Llàtzer Carles, et comprenc i comparteixo amb tu aquesta dèria per escriure. Malgrat no tinguis editor, avui tens una lectora.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

El Símbol perdut

Dan Brown
Empúries

Acabo de llegir El símbol perdut. És un llibre que segueix la mateixa línea que El Codi da Vinci, per la qual cosa segur que agradarà a tots aquells que esperaven una nova novel•la de Dan Brown: misteris, un suspens constant, claus esotèriques a la vista de tothom que cal reinterpretar, embolics a dojo i un dolent molt dolent que els vol matar a tots. No m’entretindré a explicar-vos l’argument perquè ben aviat sortirà la pel•lícula, protagonitzada pel mateix Tom Hanks en el paper del professor Robert Langdon.

Per tot plegat, parlaré només de dos aspectes que m’han cridat l’atenció. El primer és sobre el contingut, la informació que amaga el text i que probablement passarà força més desapercebuda a la pel•lícula. El segon, és la traducció al català feta per Imma Estany i publicada per Empúries.

El símbol perdut és un panegíric a la maçoneria. L’acció se situa a la ciutat de Washington, fundada per maçons que creien en el somni americà. Es dedueix, a partir de l’exposició que en fa, que totes les grans ments de la història han estat maçons, com si l’excelsitud i la maçoneria estiguessin inestroncablement unides... M’interessen, d’aquest llibre, les idees que surten de la nova ciència anomenada noètica. Els seus avenços han permès que la ciència demostri que el pensament humà té capacitat per transformar el món físic. Les nostres ments poden generar una energia capaç de transformar la matèria. La força del pensament humà creix a ritme exponencial en funció del nombre de ments que comparteixen aquest pensament, la qual cosa vol dir que els nostres pensaments tenen el poder de canviar el món...

Passem al tema de la traducció. El comentari que vull fer és per qüestionar, molt seriosament, per què no podem ser un país normal. No entenc per què gastem tants diners per traduir aquests best sellers al català quan tots els podríem llegir en castellà. Normalitzar un país no és això: no es tracta d’inundar el reduït espai que ocupa el mercat del llibre en català amb títols traduïts del castellà. Perquè aquesta és la realitat: llegint trobo indicis —que no puc evitar detectar—, que em fan adonar que l’edició catalana és un calc de la castellana i s’ha fet a partir d’aquesta, i no de l’original en anglès. A banda de què el text està farcit de petits errors, hi ha patinades importants, la més grossa la tenim a la pàgina 475 on trobem “l’aigua beneita” quan evidentment hauria de dir “aigua beneïda”...!

Tot això passa perquè no vivim en un país normal. La competència amb el castellà és tan bèstia que la traducció s’ha fet a corre-cuita i malament. I això ja és habitual: quan compares la traducció catalana i castellana d’un best seller, l’edició en català és pitjor i més cara que la castellana.

Si fóssim, doncs, un país normal, gastaríem aquests diners en traduir els nostres autors catalans a les altres llengües, tal com fan països com Finlàndia i Holanda, per tal que el mateix dia que surti la novetat publicada en holandès o en finès, es pugui aconseguir també la traducció a l’anglès. Això és el que fa un país normal conscient de la situació de diglòssia que viuen les llengües minoritàries: promocionar els seus autors! Nosaltres no. Nosaltres ho fem a la inversa. Els autors catalans se les veuen ben magres si volen ser traduïts! Amb una mica de sort, aconsegueixen una edició curta i en format butxaca. En canvi hem de veure com les seccions de llibre en català a les llibreries de tot el país s’omplen de traduccions mal fetes —que s’han pagat amb diners institucionals, que són els nostres impostos!—. traduccions que, com a bilingües forçats que som, tots podríem llegir perfectament en castellà.

dilluns, 29 d’agost de 2011

A dalt de la duna roja

Núria Garcia Quera
Sensus

Al llarg d’aquests darrers anys, he tingut la gran sort de viure com ha anat formant-se la criatura literària “A dalt de la duna roja”. He llegit tres versions diferents del llibre de la Núria, tot i que de fet he de dir que he llegit tres llibres completament diferents. La primera versió portava el títol “Els músics de Mali” i explicava l’experiència del viatge per terra maliana en un estil original i divertit; et feies un fart de riure perquè el text era ple d’aquest fi sentit de l’humor amb què la Núria sap presentar el contrast cultural. Ja en aquella primera versió, la història tenia ganxo. La segona versió es deia “A dalt de la duna rosa” i va ser una grata sorpresa veure el tomb que havia comportat afegir, a la primera trama, una segona on es narrava l’estada a l’hospital i tot un munt de reflexions profundes al voltant de la vida i la mort a dos móns tan diferents. Tot i que seguien sent dues històries paral•leles, la novel•la havia agafat una nova dimensió que, literàriament, la va fer créixer de manera espectacular. La tercera versió l’he llegida en un format nou, ja editada i acompanyada pels materials de viatge: els dibuixos i els poemes escrits durant l’estada a Mali. Puc constatar un enorme treball de correcció —que els lectors no veuen, perquè no l’han de veure, però que jo detecto perquè també em dedico a muntar històries—. Inserir les dues trames amb salts constants i de manera tan perfecta no és fàcil, és un treball d’hores i el resultat és molt bo; demostra ofici. És cert que, en créixer, el llibre ha perdut una part de la frescor del primer relat on només hi havia històries divertides d’un país exòtic...; però la frescor ha estat substituïda per una maduresa que dóna com a resultat un text molt més interessant. El canvi en el títol del color de la duna de “rosa” a “roja” és l’exemplificació de la seva evolució literària: ara té molta més força!

Posats a trobar una pega..., tot i que la barreja de text i dibuixos m’ha encantat, la imitació del format de llibreta amb una goma no m’ha semblat gaire pràctic perquè obliga a llegir fent servir les dues mans per mantenir el llibre obert, cosa que fa que sigui impossible llegir estirada o en segons quina postura còmoda. Ja veieu, no tinc res dolent a dir a banda de queixar-me per la meva vagància a l’hora de llegir...

divendres, 26 d’agost de 2011

Si tu em dius vine ho deixo tot… Però digue’m vine / Si tú me dices ven lo dejo todo... Pero dime ven

Albert Espinosa
Random House Mondadori / Plaza & Janés

La primera paraula que se m’acut per definir aquest llibre és “diferent”. Si hi ha fars que evoquen paraules i nens que tenen nom abans d’ésser concebuts, també els libres poden tenir paraules que els hi pertanyen: humanitat, sensibilitat, tendresa, amistat, escapar-se de casa, trobar-se un mateix i..., ser diferent. Tant és així que ni tan sols sóc original en escollir la paraula “diferent” per a definir aquest llibre d’Espinosa, ja que el mateix autors el dedica “ a tots aquells que continuen volent ser diferents”...

El Dani té un ofici ben original: buscar nens desapareguts. És bo, en el seu ofici, perquè té una forta empatia i sap quina mena de coses fan patir tant els nens que els empenyen a fugir de casa. Hi ha vegades, però, que els nens són segrestats i aleshores poc s’hi pot fer. A menys que descobreixis una mentida. Però anem a pams. Si voleu entendre la història del Dani, hi ha unes quantes coses d’ell que heu de saber primer. No us les explicaré jo ara, aquestes coses, perquè espatllaria la gràcia del llibre. Deixeu que sigui el Dani qui, fent salts endavant i enrere dels records als fars, de les converses amb amics a les perles i els diamants, dels somnis a la realitat de la dona que ell estima..., deixeu que sigui, doncs, el mateix Dani qui us atrapi amb el seu relat i us emocioni amb totes les petites històries que nodreixen i alhora s’emporten la nostra infantesa. Perquè hi ha moments d’especial intensitat que formen part de la nostra essència, raó per la qual sempre acaben tornant.

Tot va començar el dia que el Dani va viatjar a l’illa de Capri...

diumenge, 7 d’agost de 2011

Dejaos de pollas, vayamos a pollas.

Ayer asistí en La Herradura, Granada, a la presentación del libro de Andrés Cárdenas Dejaos de pollas, vayamos a pollas. La presentación fue un exitazo destornillante. Estuvo a cargo del escritor José García-Ladrón de Guevara, poeta, crítico, columnista de prensa y académico de Buenas Letras, autor del tantas veces reeditado ensayo humorístico La malafollá granaína. G. Ladrón de Guevara defendió el lenguaje del pueblo frente al de la Real Academia e hizo un genial análisis filológico de los eufemismos utilizados para nombrar a los órganos sexuales masculinos y femeninos.

El libro de Cárdenas es fruto de la pregunta de un amigo extranjero, llamado en la ficción Harry, mediante la cual solicitaba al periodista que le aclarase qué significa una de las palabras de uso más común entre los granadinos: “polla”. El texto, con las múltiples y polisémicas acepciones del término, es fenomenal, tiene mucha gracia y te hace soltar más de una carcajada.