dilluns, 29 d’agost de 2011

A dalt de la duna roja

Núria Garcia Quera
Sensus

Al llarg d’aquests darrers anys, he tingut la gran sort de viure com ha anat formant-se la criatura literària “A dalt de la duna roja”. He llegit tres versions diferents del llibre de la Núria, tot i que de fet he de dir que he llegit tres llibres completament diferents. La primera versió portava el títol “Els músics de Mali” i explicava l’experiència del viatge per terra maliana en un estil original i divertit; et feies un fart de riure perquè el text era ple d’aquest fi sentit de l’humor amb què la Núria sap presentar el contrast cultural. Ja en aquella primera versió, la història tenia ganxo. La segona versió es deia “A dalt de la duna rosa” i va ser una grata sorpresa veure el tomb que havia comportat afegir, a la primera trama, una segona on es narrava l’estada a l’hospital i tot un munt de reflexions profundes al voltant de la vida i la mort a dos móns tan diferents. Tot i que seguien sent dues històries paral•leles, la novel•la havia agafat una nova dimensió que, literàriament, la va fer créixer de manera espectacular. La tercera versió l’he llegida en un format nou, ja editada i acompanyada pels materials de viatge: els dibuixos i els poemes escrits durant l’estada a Mali. Puc constatar un enorme treball de correcció —que els lectors no veuen, perquè no l’han de veure, però que jo detecto perquè també em dedico a muntar històries—. Inserir les dues trames amb salts constants i de manera tan perfecta no és fàcil, és un treball d’hores i el resultat és molt bo; demostra ofici. És cert que, en créixer, el llibre ha perdut una part de la frescor del primer relat on només hi havia històries divertides d’un país exòtic...; però la frescor ha estat substituïda per una maduresa que dóna com a resultat un text molt més interessant. El canvi en el títol del color de la duna de “rosa” a “roja” és l’exemplificació de la seva evolució literària: ara té molta més força!

Posats a trobar una pega..., tot i que la barreja de text i dibuixos m’ha encantat, la imitació del format de llibreta amb una goma no m’ha semblat gaire pràctic perquè obliga a llegir fent servir les dues mans per mantenir el llibre obert, cosa que fa que sigui impossible llegir estirada o en segons quina postura còmoda. Ja veieu, no tinc res dolent a dir a banda de queixar-me per la meva vagància a l’hora de llegir...