dimecres, 29 de juliol de 2009

La piedra de la paciencia (sangue sabur)

Atiq RahimiEdiciones Siruela

Durant la guerra d’Afganistan, en una habitació d’una casa jau un home en estat de coma. És un heroi de guerra i té una bala clavada al clatell. La seva dona en té cura, el neteja, li fa companyia, resa i, també, es desespera de veure’l immòbil mentre segueixen els atacs armats i les seves dues filles petites ploren. Les hores són llargues, i les nits encara ho són més. Així és com la dona comença a substituir les oracions per la conversa en veu alta, en la que explica al marit tot allò que una dona no ha de dir mai: confessa què en pensa de les guerres i dels ideals religiosos; qüestiona els valors d’una societat amb una doble moral escandalosa on les dones són poc més que res; explica els sentiments més íntims, els temors i els secrets que sempre ha amagat. Ho explica tot. Fins que la pedra de la paciència rebenta.

Aquesta novel·la està escrita amb un llenguatge molt visual, gairebé com si fos una obra de teatre. Fa servir un narrador omniscient, una veu en present i un espai narratiu fix: l’habitació on jau l’home. L’acció avança amb els canvis de claror que entra per la finestra; els sorolls que anuncien els esdeveniments de la guerra i moviments de soldats al carrer; les entrades i sortides de la dona a la cambra. Tot plegat sembla una llarga, lenta i dura escena teatral on la trama sorgeix amb la veu de la dona, una veu a vegades poètica, d’altres enrabiada. La conversa es va desgranant davant un cos que només escolta.

Impressiona, la sinceritat de la dona. Impressiona, la seva intel·ligència. Impressiona, la seva capacitat d’enginy i de resistència. La pedra de la paciència narra la mena de vida que suporten molts milers de dones del món, sotmeses als capricis dèspotes de les societats masclistes. Que aquesta novel·la estigui escrita per un home afganès i que hagi guanyat el premi Goncourt són senyals inequívoques de què alguna cosa important està canviant, posa el dit a la nafra i ens obliga a fer una autoanàlisi de consciència.

Com a dona només puc dir: gràcies Atiq Rahimi!

dilluns, 29 de juny de 2009

La solitud dels nombres primers

Paolo Giordano
Edicions 62 / Salamandra

Finalment he tornat a trobar un llibre que m’ha enganxat i m’ha remogut. Costa. Costa trobar llibres així, ben escrits, amb una estructura impecable, un ritme ben treballat, el llenguatge concís, els personatges descrits amb pinzellades subtils, psicològicament complexos i alhora estranyament propers, el tema... Bé, el tema és estrany..., i commovedor.

La solitud dels nombres primers ens explica els esdeveniments que marquen la vida d’un nen a qui agraden les matemàtiques i una nena que odia esquiar. Les seves vides es creuen a l’escola on la seva respectiva marginalitat els converteix en un parell de nombres primers, que són aquells que només són divisibles per u i per ells mateixos, nombres indivisibles que l’autor converteix en metàfora de la soledat que aïlla les persones. De manera suau i respectuosa, sense fer-ne cap judici, l’autor entra dins la ment i el cor dels protagonistes per mostrar-nos les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors, sempre presents, els records obsessius que els impedeixen desempallegar-se d’un passat cruel que, com una ombra, porten enganxat als talons. Giordano ens ho explica en veu baixa, en un to de confidència que ens provoca l’empatia i ens els fa comprendre de manera incondicional, comencem a patir amb ells la seva negació autista de la vida. La descripció dels fets quotidians és tan potent que de cada gest en traspua sentiment, és la força màgica de la suggestió del que no es diu, del que no es fa, del que no es pensa i mai no es comunica. Aquesta és la més terrible de les solituds, una solitud on hi ha l’amor, però no se’l reconeix, potser per por, o tal vegada només és incapacitat per lliurar-se a una experiència afectiva.

Paolo Giordano és llicenciat en Física Teòrica. És molt jove, té només 28 anys i en tenia 26 quan va guanyar el premi Campiello Opera Prima que li ha fet vendre més d’un milió d’exemplars del llibre. Però aquesta primera novel·la ha guanyat també el premi Strega, el més prestigiós d’Itàlia, que reconeix anualment el millor llibre de tots els publicats, guardó que normalment només aconsegueixen escriptors consagrats i que el posa a l’altura de noms com Cesare Pavese, Dino Buzzati, Primo Levi, Umberto Eco, Claudio Magris... No sé si pot ser un reconeixement massa gran per a una primera obra d’un jove un tant autista: els nombres primers no es poden dividir. Però també podria passar tot el contrari. L’èxit podria tenir un efecte multiplicador (els nombres primers es poden multiplicar i donen SEMPRE nombres sencers). Giordano és un escriptor que ha demostrat un enorme talent. Jo desitjo que opti per aquesta segona opció.

dissabte, 18 d’abril de 2009

El silenci

Gaspar Hernández
Edicions Destino

Quan vaig saber que Gaspar Hernández havia guanyat el premi Josep Pla 2009 amb una obra que parlava de la meditació zen i la curació espiritual a través de la paraula, vaig pensar que volia llegir-lo. El vaig encarregar a l’Antonio, el llibreter del poble, perquè m’avisés tan aviat com es publiqués. Amb tot, vaig trigar una mica a trobar el moment i va passar que, abans de poder-lo llegir, vaig veure a El Triangle la mala crítica que en feia en Màrius Serra. Em pregunto per què hi ha autors que perden el temps fent crítiques de llibres que no els han agradat. Jo no ho faig. Si un llibre no m’agrada, el condemno amb la meva indiferència i n’agafo un altre. Però a més, en Màrius i en Gaspar són companys de feina, tots dos treballen a Catalunya Ràdio, segur que coincideixen en mil i una ocasió, segur que poden compartir (o rivalitzar), en mil i una més. Això és lleig, Màrius, i més si tenim en compte que tu portes anys parlant des del hara al teu Llullu... O no et sembla que és una mica el mateix? Tu parles a l’ànima del teu fill igual com un locutor de ràdio parla a l’inconscient d’una dona adormida...

Potser, doncs, per la mala crítica vaig agafar el llibre amb més ganes. Em va costar que m’enganxés. Havia llegit fins la pàgina setanta i ja començava a pensar que en Màrius tenia raó. Tranquils, estic fent la crítica i ja he dit que no en faig si el llibre no m’ha agradat. M’ha agradat. Agradarà als lectors i es vendrà molt per Sant Jordi. En això, en Màrius també l’encerta. Es vendrà perquè els llibres que parlen d’autoajuda i teràpies alternatives, malgrat facin picor a molts, es venen. Es vendrà perquè és un llibre fresc. Es vendrà perquè explica intimitats de personatges entrevistats a la ràdio, polítics i presidents de la Generalitat inclosos. Es vendrà perquè en Gaspar Hernández és un noi famós, que té un públic fidel que s’adorm amb la seva veu cada nit. Per això, els editors han rebut en Gaspar amb els braços oberts (per què, si no, tants agraïments a editors?).

El silenci és la història d’una nit durant la qual, un locutor de ràdio, parlarà a una noia japonesa, adormida, que té un tumor al cervell. El relat alterna la veu en primera persona (la del locutor) que s’adreça en segona persona a la noia, amb una altra veu, la del diari de la Umiko, escrit durant la seva estada en un monestir zen. D’entrada, la veu narrativa del locutor de ràdio no és versemblant. En un discurs directe oral, ningú no parla com ho fa ell, les paraules són artificioses, les frases massa llargues, massa estructurades, i el contingut és vacu, superficial. A més l’ús constant de la segona persona del singular és, literàriament parlant, difícil si no es té molta tècnica. Oh, és clar, Sándor Márai ho fa a L’última Trobada. I també Kafka, a Carta al pare. I la Maria Barbal s’hi atreveix, a País Íntim. Són autors reconsagrats. Tot i que Gaspar Hernàndez escriu de forma fluïda, aquesta veu narrativa trontolla una mica, costa que ens desperti l’interès, fet que no es produeix fins que el narrador no es despulla i ens explica coses viscudes, detalls de les entrevistes a l’emissora de ràdio, per exemple. En canvi la segona veu, la que fa servir en els fragments del diari de la Umiko, funciona molt bé i crec que és una llàstima que no n’hagi tret més suc.

En aquesta novel·la Gaspar Hernàndez peca una mica de “periodista”. Tendeix a donar moltes dades, a mostrar explícitament per comptes de jugar a suggerir. Però alhora ens mostra que té fusta sensible. D’ara en endavant, li poden passar dues coses: que faci cas a editors i gent que volen “el seu bé” i continuï escrivint llibres que es vendran molt com El silenci, o que només escolti allò que sona a dintre seu durant les meditacions, el seu propi silenci.

dijous, 29 de gener de 2009

La mala dona

Marc PastorLa Magrana

No sóc de llegir novel·la negra, jo. No m’ha interessat mai especialment, aquest gènere literari. Reconec que és un prejudici, per allò que sembla un gènere menor, una mica de segona, que llegeixen només aquells a qui agraden les històries de sang i fetge, les intrigues i el suspens de la investigació policíaca. Per això se’m fa estrany recomanar-ne una i ho faig perquè, més enllà del gènere al qual pertany, és una novel·la excel·lent. Es tracta ni més ni menys de l’obra La mala dona, guanyadora del I Premi Crims de Tinta de novel·la negra, d’intriga i policíaca.

Me la va recomanar el Jordi Milian, amic de ràdio Sant Andreu i autor del blog l’illa dels llibres
http://www.illadelsllibres.blogspot.com/. Acostumo a fer més cas del boca orella que de determinades crítiques, sospitoses de servir interessos editorials. El boca orella enganya poc i en aquest cas, quan ve d’un bon lector de llibres, la recomanació no es pot passar per alt. Va ser tot un encert. He llegit la novel·la, m’ha agradat i, al meu torn, la recomano.

La novel·la està basada en un personatge real, Enriqueta Martí, coneguda com la vampiressa del carrer Ponent. Descriu fets ocorreguts a una Barcelona de primers del segle XX en la qual el crim i els robatoris són la rutina del dia a dia, una ciutat convulsa encara per la recent Setmana Tràgica, a les portes de la Guerra amb el Marroc, que viu sota l’amenaça constant del terrorisme anarquista i amb una policia polititzada que protegeix la gent rica i deixa a la seva sort els marginats, gent que no existeix per a la societat i que no interessa a ningú. Només interessa als inspectors que busquen els culpables de les desaparicions de criatures, que continuen la investigació fins i tot quan reben ordres dels seus superiors de deixar-ho córrer perquè els que s’amaguen al darrere són molt poderosos. Tot és real. Només la investigació policial és ficció.

L’autor del llibre, Marc Pastor, és policia. És diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Tot un expert en crims, com podeu imaginar. El domini absolut del tema, però, no embafa la novel·la de tecnicismes i detalls escabrosos. Tot i tractar un assumpte tan fort com el segrest i assassinat de criatures, i malgrat s’apropa molt a la línia que separa la barbàrie del decòrum, no la creua en cap moment i desenvolupa el relat amb absoluta elegància, bastint una estructura agosarada i alhora intel·ligent, amb un punt de vista que no us explico per a no fer malbé la sorpresa. No cau en tòpics, deixa ben parats els inspectors i els agents que se les veuen de tots colors mentre fan la seva feina i els dota de sensibilitat i vida pròpia. No deixa de criticar les martingales dels poderosos que es creuen amb el dret de poder comprar la culpabilitat i la innocència de les persones i en fa una subtil descripció psicològica: es nota que ha estudiant la ment humana i en comprèn els impulsos i els desigs més estrambòtics. De tant en tant, l’autor ens deixa veure la seva pròpia formació literària, citant autors i novel·les de gènere, però també poetes de l’època. Demostra, igualment, que ha consultat hemeroteques i llibres d’història per tal de retratar fidelment la Barcelona dels primers anys del segle XX. I el resultat és una novel·la ben escrita, entretinguda, amb una trama ben resolta i un ritme que enganxa fins i tot a aquells que, com jo mateixa, no llegeixen novel·la negra. L’excepció confirma la regla.

dissabte, 3 de gener de 2009

Quiet

Màrius SerraEditorial Empúries

Mai no havia llegit un llibre com aquest. Mai.

Que Màrius Serra és un bon escriptor, ja ho sabia: el vaig descobrir amb La vida normal, fa més de 10 anys. Després, quan va publicar Verbàlia, li vaig enviar un parell de correus electrònics: jo li regalava jocs de paraules i ell em responia regalant-me alguna frase enginyosa, per donar-me les gràcies. Així vaig entrar a formar part de la llista de distribució de correu del seu portal de ludolingüística
www.verbalia.com. S’ha de tenir un bon coco per preparar cada dia, plogui o nevi, els jocs enigmàrius que presenta cada matí en la seva popular secció d'El matí de Catalunya Ràdio, exercir de columnista a premsa, escriure llibres de narrativa, preparar mots encreuats... En Màrius n’ha fet més de sis mil, de mots encreuats, i ha escrit més de dos mil articles de premsa. És un treballador de la paraula empedreït, només comparable amb Josep Maria Espinàs, un altre escriptor dels que treballen i escriuen sense parar. La comparació l’he feta expressament: tots dos són homes brillants amb un fill diferent.

Fa anys que vaig llegir El teu nom és Olga, una narració corprenedora que Espinàs va dedicar a la seva filla Olga, que pateix síndrome de Dawn. En començar a llegir Quiet esperava trobar-me un relat semblant. Més enllà de les diferències d’estil entre els dos escriptors, ambdós escrivien un llibre sobre la seva part més vulnerable, fent públic el dolor que representa tenir, i estimar, un fill que no progressa adequadament.

Serra, però, va molt més lluny que Espinàs. Mentre que Espinàs ens presenta un relat tendre i ple de comprensió, Serra esparvera. No perquè expliqui res inconvenient, tot el contrari. Fa mal perquè toca temes que, a la nostra societat i en ple segle XXI, són estrictament tabú. Ens explica com s’ho fa per intentar continuar una vida que, de cop i volta, cal tornar a aprendre a viure, com s’ho fa per desempallegar-se de les convencions socials. Ens explica els aspectes invisibles del dolor, els prejudicis, les comparacions, els canvis d’estat emocional que comporta el fet de tenir un fill com el Llullu, un nen amb paràlisi cerebral i crisis epilèptiques que es repeteixen incomptables vegades cada dia. En les pàgines del llibre i entre relats de viatges amb cadira de rodes i sonda gàstrica, hi aboca la ràbia i la incomprensió però també ens obre el cor fins emmirallar-se en l’ànima del fill. Un mirall on el lector també s’hi veu reflectit.
Mireu com s’aconsegueix la medalla ensalivada que té el valor d’una condecoració:

«La cerimònia de graduació és simple i es repeteix moltes vegades cada dia. Es
renova. Agafem en braços un dels nostres llullus per traslladar-lo, per treure’l
del cotxet, per canviar-lo o simplement perquè ens ve de gust abraçar-lo. Poc o
molt, els llullus responen de la millor manera que saben. Emocionats, comencen a
moure la llengua fins que el cap els cau sobre la nostra espatlla i ens hi
dipositen joiosos una dosi de bava».

Ja ho veieu. És un llibre ple de sentiments però sense ni una gota de sentimentalisme. Màrius Serra fuig de l’emoció que provoca la llagrimeta fàcil i escull dir les coses pel seu nom, ens ensenya a relativitzar el drama i a rebre la vida de front, sense abaixar els ulls.

Mai no havia llegit un llibre com aquest. Segur que vosaltres tampoc.