dimarts, 11 d’octubre del 2011

El Enigma de la Mariposa

Llàtzer Carles
Entrelíneas Editores

Del meu darrer viatge a Madrid em quedo amb una sensació ambivalent. Per una banda, l’alegria de la trobada amb els amics. De l’altra, la pèrdua de temps i de diners que comporten les reunions de feina: el trajecte amunt i avall en AVE amb la corresponent despesa del preu del bitllet. Mirat així, les reunions de feina surten caríssimes. No obstant, el tren n’anava ple, de catalans que venien de reunions de feina a Madrid. I tots semblaven ben contents: tindran, també, bons amics a la capital del Reino?

De la reunió de feina en vaig sortir amb un regal: un llibre. Així que al cost total del viatge en puc descomptar els 15 euros que val El Enigma de la Mariposa. Així va ser com el vaig aconseguir i, per entretenir-me al tren i allunyar altres cabòries, el vaig començar a llegir durant el trajecte de tornada. Em vaig enganxar. Té gràcia. Sí. Té un sentit de l’humor viu i intel•ligent. És una mena de novel•la negra (assassins en sèrie, policies, investigació criminal) tractada des d’una sòlida formació cultural i sota una mirada irònica. Una bona barreja.

La història ens explica com un advocat que treballa en una companyia espanyola que de sobte és adquirida per una multinacional, es veu obligat a reciclar-se fent un màster de psicologia aplicada als Estats Units. Aquest viatge canviarà completament la seva vida. D’entrada, li toca per sorteig per a fer els treballs, una companya «más negra que una pastilla de chocolate» de qui s’acabarà enamorant. Però la cosa es complica, perquè el pare de la noia és tinent de policia i porta el cas d’un assassí en sèrie que té a tothom ben trasbalsat. La qüestió és que el protagonista té tanta capacitat d’anàlisi psicològica —per treure’ns el barret— que serà ell qui desvetllarà el cas, i no us explico res més perquè és precisament l’evolució de la trama allò que fa que el llibre tingui tanta gràcia.

Acabada la lectura, vaig sentir la curiositat de saber qui és el seu autor: Llàtzer Carles. Al Google he trobat el següent: Llàtzer Carles va néixer a Sant Carles de la Ràpita l’any 1941. És llicenciat en Dret. Ha publicat “Un topo en la colina de los Dioses” (1992), “La mort al migdia” (Columna Edicions, 1995), “El Delegado de Barcelona” (Ninfa Publicaciones, 1996), “El enigma de la mariposa” (Entrelineas Editores, 2006) i “El transeúnte y la negra Zóe” (Bubok). Això és tot. Després de remenar una bona estona, no he aconseguit esbrinar cap altra dada personal, res de la seva trajectòria, ni tan sols sé per quina editorial ha publicat algun dels llibres. Veig, això sí, una progressió que el porta del monstre Columna a l’autoedició. Amb incredulitat em pregunto: com pot ser que algú que escriu tan bé passi completament desapercebut i s’hagi d’autoeditar per vendre quatre llibres entre familiars i coneguts?

La reflexió no és sobrera, perquè jo em trobo en la mateixa tessitura. Quin estrany impuls ens empeny a seguir escrivint —mireu la regularitat de les publicacions— malgrat les reiterades negatives editorials? Les grans editorials només van a l’autor reconsagrat i al best seller. Les editorials petites s’esforcen per col•locar quatre títols als distribuïdors i evitar que els tornin sense haver sortit del magatzem. Els negocis tipus FNAC i Casa del Libro es queden tot el benefici dels “productes” i imposen condicions abusives —a banda de què no accepten llibres autoeditats—. Només queda el llibreter de barri que, per sobreviure, ha de vendre bolígrafs i llibretes, espelmes, joguines didàctiques o el que sigui —qualsevol cosa per justificar que encara ven llibres—.

Et comprenc, Llàtzer Carles, et comprenc i comparteixo amb tu aquesta dèria per escriure. Malgrat no tinguis editor, avui tens una lectora.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

El Símbol perdut

Dan Brown
Empúries

Acabo de llegir El símbol perdut. És un llibre que segueix la mateixa línea que El Codi da Vinci, per la qual cosa segur que agradarà a tots aquells que esperaven una nova novel•la de Dan Brown: misteris, un suspens constant, claus esotèriques a la vista de tothom que cal reinterpretar, embolics a dojo i un dolent molt dolent que els vol matar a tots. No m’entretindré a explicar-vos l’argument perquè ben aviat sortirà la pel•lícula, protagonitzada pel mateix Tom Hanks en el paper del professor Robert Langdon.

Per tot plegat, parlaré només de dos aspectes que m’han cridat l’atenció. El primer és sobre el contingut, la informació que amaga el text i que probablement passarà força més desapercebuda a la pel•lícula. El segon, és la traducció al català feta per Imma Estany i publicada per Empúries.

El símbol perdut és un panegíric a la maçoneria. L’acció se situa a la ciutat de Washington, fundada per maçons que creien en el somni americà. Es dedueix, a partir de l’exposició que en fa, que totes les grans ments de la història han estat maçons, com si l’excelsitud i la maçoneria estiguessin inestroncablement unides... M’interessen, d’aquest llibre, les idees que surten de la nova ciència anomenada noètica. Els seus avenços han permès que la ciència demostri que el pensament humà té capacitat per transformar el món físic. Les nostres ments poden generar una energia capaç de transformar la matèria. La força del pensament humà creix a ritme exponencial en funció del nombre de ments que comparteixen aquest pensament, la qual cosa vol dir que els nostres pensaments tenen el poder de canviar el món...

Passem al tema de la traducció. El comentari que vull fer és per qüestionar, molt seriosament, per què no podem ser un país normal. No entenc per què gastem tants diners per traduir aquests best sellers al català quan tots els podríem llegir en castellà. Normalitzar un país no és això: no es tracta d’inundar el reduït espai que ocupa el mercat del llibre en català amb títols traduïts del castellà. Perquè aquesta és la realitat: llegint trobo indicis —que no puc evitar detectar—, que em fan adonar que l’edició catalana és un calc de la castellana i s’ha fet a partir d’aquesta, i no de l’original en anglès. A banda de què el text està farcit de petits errors, hi ha patinades importants, la més grossa la tenim a la pàgina 475 on trobem “l’aigua beneita” quan evidentment hauria de dir “aigua beneïda”...!

Tot això passa perquè no vivim en un país normal. La competència amb el castellà és tan bèstia que la traducció s’ha fet a corre-cuita i malament. I això ja és habitual: quan compares la traducció catalana i castellana d’un best seller, l’edició en català és pitjor i més cara que la castellana.

Si fóssim, doncs, un país normal, gastaríem aquests diners en traduir els nostres autors catalans a les altres llengües, tal com fan països com Finlàndia i Holanda, per tal que el mateix dia que surti la novetat publicada en holandès o en finès, es pugui aconseguir també la traducció a l’anglès. Això és el que fa un país normal conscient de la situació de diglòssia que viuen les llengües minoritàries: promocionar els seus autors! Nosaltres no. Nosaltres ho fem a la inversa. Els autors catalans se les veuen ben magres si volen ser traduïts! Amb una mica de sort, aconsegueixen una edició curta i en format butxaca. En canvi hem de veure com les seccions de llibre en català a les llibreries de tot el país s’omplen de traduccions mal fetes —que s’han pagat amb diners institucionals, que són els nostres impostos!—. traduccions que, com a bilingües forçats que som, tots podríem llegir perfectament en castellà.

dilluns, 29 d’agost del 2011

A dalt de la duna roja

Núria Garcia Quera
Sensus

Al llarg d’aquests darrers anys, he tingut la gran sort de viure com ha anat formant-se la criatura literària “A dalt de la duna roja”. He llegit tres versions diferents del llibre de la Núria, tot i que de fet he de dir que he llegit tres llibres completament diferents. La primera versió portava el títol “Els músics de Mali” i explicava l’experiència del viatge per terra maliana en un estil original i divertit; et feies un fart de riure perquè el text era ple d’aquest fi sentit de l’humor amb què la Núria sap presentar el contrast cultural. Ja en aquella primera versió, la història tenia ganxo. La segona versió es deia “A dalt de la duna rosa” i va ser una grata sorpresa veure el tomb que havia comportat afegir, a la primera trama, una segona on es narrava l’estada a l’hospital i tot un munt de reflexions profundes al voltant de la vida i la mort a dos móns tan diferents. Tot i que seguien sent dues històries paral•leles, la novel•la havia agafat una nova dimensió que, literàriament, la va fer créixer de manera espectacular. La tercera versió l’he llegida en un format nou, ja editada i acompanyada pels materials de viatge: els dibuixos i els poemes escrits durant l’estada a Mali. Puc constatar un enorme treball de correcció —que els lectors no veuen, perquè no l’han de veure, però que jo detecto perquè també em dedico a muntar històries—. Inserir les dues trames amb salts constants i de manera tan perfecta no és fàcil, és un treball d’hores i el resultat és molt bo; demostra ofici. És cert que, en créixer, el llibre ha perdut una part de la frescor del primer relat on només hi havia històries divertides d’un país exòtic...; però la frescor ha estat substituïda per una maduresa que dóna com a resultat un text molt més interessant. El canvi en el títol del color de la duna de “rosa” a “roja” és l’exemplificació de la seva evolució literària: ara té molta més força!

Posats a trobar una pega..., tot i que la barreja de text i dibuixos m’ha encantat, la imitació del format de llibreta amb una goma no m’ha semblat gaire pràctic perquè obliga a llegir fent servir les dues mans per mantenir el llibre obert, cosa que fa que sigui impossible llegir estirada o en segons quina postura còmoda. Ja veieu, no tinc res dolent a dir a banda de queixar-me per la meva vagància a l’hora de llegir...

divendres, 26 d’agost del 2011

Si tu em dius vine ho deixo tot… Però digue’m vine / Si tú me dices ven lo dejo todo... Pero dime ven

Albert Espinosa
Random House Mondadori / Plaza & Janés

La primera paraula que se m’acut per definir aquest llibre és “diferent”. Si hi ha fars que evoquen paraules i nens que tenen nom abans d’ésser concebuts, també els libres poden tenir paraules que els hi pertanyen: humanitat, sensibilitat, tendresa, amistat, escapar-se de casa, trobar-se un mateix i..., ser diferent. Tant és així que ni tan sols sóc original en escollir la paraula “diferent” per a definir aquest llibre d’Espinosa, ja que el mateix autors el dedica “ a tots aquells que continuen volent ser diferents”...

El Dani té un ofici ben original: buscar nens desapareguts. És bo, en el seu ofici, perquè té una forta empatia i sap quina mena de coses fan patir tant els nens que els empenyen a fugir de casa. Hi ha vegades, però, que els nens són segrestats i aleshores poc s’hi pot fer. A menys que descobreixis una mentida. Però anem a pams. Si voleu entendre la història del Dani, hi ha unes quantes coses d’ell que heu de saber primer. No us les explicaré jo ara, aquestes coses, perquè espatllaria la gràcia del llibre. Deixeu que sigui el Dani qui, fent salts endavant i enrere dels records als fars, de les converses amb amics a les perles i els diamants, dels somnis a la realitat de la dona que ell estima..., deixeu que sigui, doncs, el mateix Dani qui us atrapi amb el seu relat i us emocioni amb totes les petites històries que nodreixen i alhora s’emporten la nostra infantesa. Perquè hi ha moments d’especial intensitat que formen part de la nostra essència, raó per la qual sempre acaben tornant.

Tot va començar el dia que el Dani va viatjar a l’illa de Capri...

diumenge, 7 d’agost del 2011

Dejaos de pollas, vayamos a pollas.

Ayer asistí en La Herradura, Granada, a la presentación del libro de Andrés Cárdenas Dejaos de pollas, vayamos a pollas. La presentación fue un exitazo destornillante. Estuvo a cargo del escritor José García-Ladrón de Guevara, poeta, crítico, columnista de prensa y académico de Buenas Letras, autor del tantas veces reeditado ensayo humorístico La malafollá granaína. G. Ladrón de Guevara defendió el lenguaje del pueblo frente al de la Real Academia e hizo un genial análisis filológico de los eufemismos utilizados para nombrar a los órganos sexuales masculinos y femeninos.

El libro de Cárdenas es fruto de la pregunta de un amigo extranjero, llamado en la ficción Harry, mediante la cual solicitaba al periodista que le aclarase qué significa una de las palabras de uso más común entre los granadinos: “polla”. El texto, con las múltiples y polisémicas acepciones del término, es fenomenal, tiene mucha gracia y te hace soltar más de una carcajada.

dijous, 4 d’agost del 2011

La gaviota

Sándor Márai
Ediciones Salamandra

Un personaje masculino, un hombre con un alto cargo ministerial y de quien no llegaremos a conocer el nombre, el mismo día en que firma una declaración que puede cambiar el transcurso de la historia de su país, recibe la inesperada visita de una joven que presenta un extraño y casi mágico parecido con la mujer que el hombre amó, la cual murió trágicamente. El encuentro con esta mujer despierta en el hombre, que ya no es joven, sentimientos y profundas reflexiones sobre la personalidad, la vida, la muerte y el amor:

«Los astrólogos, que hoy en día ya no llevan un capirote en la cabeza y en su mayoría no son más que diligentes matemáticos, afirman que hay tres hechos que el libre albedrío del hombre no puede cambiar: el nacimiento, la muerte y el amor… Estos tres hechos son más poderosos que cualquier fuerza y voluntad humanas».

Hay hechos que no nos pertenecen porque no tenemos sobre ellos ningún poder. Por ejemplo un encuentro que sigue la ley del destino y que no podemos aplazar. ¿O quizás no es todo tan ingenuo y mágico como parece? ¿Quién es esa mujer y qué pretende? ¿Hay alguna razón oculta que juega con este parecido aparentemente casual? Y sea cual sea la respuesta, ¿qué importancia tiene?

En su personal estilo de introspección psicológica, Sándor Márai repite una de sus conversaciones imposibles entre dos personajes. No son creíbles. Sus conversaciones no son creíbles porque nadie habla así, con tanta lírica y con un discurso perfectamente estructurado y repleto de reflexiones profundas. Y sin embargo, son conversaciones que nos embrujan y nos arrastran por la fuerza de sus palabras, de sus ideas, de los conceptos que, tanto o más que los hechos, tienen el poder de cambiar dos mundos. No sólo el de los protagonistas, también el de los lectores que nos quedamos atrapados en la literatura de Sándor Márai y volvemos a él una y otra vez, guiados por esa fuerza mágica que dirige el vuelo de las gaviotas y los pasos de los hombres…

dissabte, 25 de juny del 2011

La delicadeza

David Foenkinos
Seix Barral

Lo reconozco. Compré este libro por su faja publicitaria: «La novela de los diez premios». Si un libro es capaz de haber ganado diez y haber llegado, además, a finalista de los premios literarios más prestigiosos de Francia, es que algo tiene. Y quería saber qué era ese algo que había cautivado a tantos lectores.

Empecé a leerlo y me lo tragué en un santiamén. Y mientras leía me preguntaba qué era eso maravilloso que tenía ese libro y que no aparecía por ninguna parte: ninguna gran historia, no frases rimbombantes, sin filosofías vanguardistas ni pensamientos profundos. Una historia simple, lineal, con personajes de lo más común (antihéroes anodinos a los que nadie ve y a los que a nadie le importan). Ah, sí, está escrita en un estilo peculiar que nos da información dispar de los personajes, datos extras que ayudan a dibujar los caracteres y que deberían formar parte más de las notas del autor que del texto íntegro del relato. Ah, y ese sentido del humor, esa fina habilidad para tratar de forma desdramatizada los pequeños detalles del día a día, todo tan cotidiano, pequeños dramas que hubieran podido describirse desde el dolor y el sufrimiento y que, sin embargo, se nos cuentan con un cierto aire festivo.

Entonces me di cuenta de que, además de la faja publicitaria, me había llamado la atención su título: La delicadeza. Exacto. Éste es el sentimiento que transpira la novela y eso es lo que nos cautiva. La delicadeza. La naturalidad. La frescura. La sutileza. Es un libro sencillo que nos hace sentir bien porque está escrito con exquisita delicadeza, algo que, en este mundo deshumanizado, empieza a ser un extraño tesoro.

Algo está cambiando. Ahora ya estoy segura. Algo está cambiando y el cambio se produce en la dirección correcta. Nathalie es una mujer guapísima y afortunada que lo tiene todo: está casada, vive feliz y tiene un buen trabajo. Inesperadamente su marido muere. Para huir del sufrimiento, Nathalie se vuelca en el trabajo. Allí hay quien la pretende y hay quien la ve como algo inalcanzable: demasiado guapa, demasiado eficiente, demasiado perfecta. ¿Qué va a suceder? No os cuento el desenlace, pero me encanta que Nathalie no valore al prototipo de milhombres ejecutivo conquistador y arrolladoramente exitoso. Ni trayectoria profesional, ni prestigio, ni eficacia, ni estrategias, ni puñetas. Nathalie elige las sonrisas, las conversaciones y la ternura.

Eso es exactamente lo que tiene este libro. Marca un nuevo modo de operar y de reaccionar ante la vida. Un nuevo paradigma de valores. Y lo hace sin necesidad de moralizar. Sin ponerse serio. Lo hace desde la sencillez (que no significa simplicidad). Y eso es exactamente lo que ha cautivado a cientos, a miles de lectores, su delicadeza

dijous, 19 de maig del 2011

Sombras quemadas

Kamila Shamsie
Ediciones Salamandra

Un alemán que vive en Japón; una japonesa que vive en la India; un indio que ha de vivir en Pakistán con constante añoranza de su Delhi natal; un inglés en Estados Unidos… Los Weiss (alemanes), Burton (ingleses), Tanaka (japoneses) y Ashraf (indios) siguen vidas que parecen haberse desviado de su curso natural para cruzarse y entrelazarse de modo que ninguno de ellos puede vivir en su lugar de origen. Las nacionalidades se confunden. Y sin embargo, encuentran un espacio en el cual cohabitar en medio de una compleja historia compartida, entre cuatro linajes y tres generaciones, gracias a la amistad y al amor. Y a la guerra.

Desde el bombardeo de Nagasaki hasta las montañas de Afganistán después de los atentados del 11-S, se nos presenta la historia familiar a lo largo de seis décadas de miedo y dolor. Se quieren sin importar el color de la piel o los rasgos étnicos. Se quieren a pesar de que sus mundos son distantes cultural y geográficamente. Se quieren a pesar del abandono y de la culpa, de lealtades que les separan y de la realidad de guerras que les unen. ¿Cómo es posible que los ideales más nobles se embrutezcan justificados por la responsabilidad? En el mundo hay cientos de miles de personas que entierran su conciencia para no ver el horror del que son responsables...

Hiroko huye de Nagasaki después de la bomba atómica que mató a su amigo Konrad. En la India colonial busca a Ilse, hermana de Konrad, una alemana casada con un inglés. Vivirán juntos los últimos días de la colonia británica previos a la división de la India y a la expulsión de los musulmanes a Paquistán. Allí vivirá Hiroko con Sajjad, antiguo criado de los británicos, y nacerá su hijo Raza, el cual tiene, igual que su madre japonesa, un extraordinario don para los idiomas, lo que le llevará a trabajar para la CIA junto a su tío Harry, hijo de Ilse.

Con estos ingredientes tan complejos como humanos, esta novela toca todos los grandes temas del último siglo: el final de la Segunda Guerra Mundial con las bombas atómicas; la descolonización británica; la guerra fría; la caída del bloque soviético; las emergentes amenazas entre la India y el Pakistán con las pruebas nucleares; el atentado terrorista del 11-S y la subsecuente invasión de Afganistán. «Hemos traído la desolación y la llamamos paz», se lamentará Harry en Afganistán. Esta frase resume su vida y el fatal desenlace de la historia.

Sorprende que una mujer tan joven como Kamila Shamsie, nacida en 1973 en Paquistán, tenga la objetividad y sabiduría necesarias para desarrollar una trama tan ambiciosa. Y para poner en tela de juicio conceptos como patriotismo, traición, expiación, culpabilidad, lealtad, hospitalidad. Esta es una gran novela que ayuda a comprender los grandes conflictos globales y que transmite un sutil mensaje de esperanza. Quizás porque Kamila Shamsie tiene el coraje de poner al descubierto los grandes males que hacen que el mundo sea un lugar tan espantoso, a través de su extraordinaria habilidad para describir pequeñas historias humanas que intentan mantenerse con coherencia dentro del cuadro caótico principal. La estrecha perspectiva que tenemos, unos por prejuicio y otros por defender creencias religiosas, está diezmando la humanidad. Hemos de aprender a desmarcarnos de los clichés que hacen que el mundo vaya mal, muy mal…