dijous, 18 de febrer del 2010

Dietari de Les Gorges

M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel•la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara
Edicions de 1984

He llegit aquest llibre per curiositat. Curiositat per saber per què se n’han reimprès sis edicions en mig any, esdeveniment que és tot un exitàs en la literatura catalana. Ha sortit a les llistes dels més venuts i se n’han escrit un munt de crítiques. Una de les raons del seu èxit pot ser el tema, que no s’havia tractat mai en català. Una altra la seva ubicació real en un espai físic i temporal: una colònia tèxtil, a Terrassa, als anys cinquanta. I encara té un altre mèrit indiscutible: la recreació de l’univers de les colònies tèxtils, aquestes petites ciutats autosuficients tancades en elles mateixes de manera endogàmica, gairebé asfixiant.

A mi em sembla que la novel•la presenta llacunes importants. En alguns capítols, el llenguatge és poc natural: la veu del narrador no ha de parlar com els seus personatges! Hi ha fils descabdellats perquè la trama fa salts, sovint els personatges se’ns mostren tot d’una, sense presentació prèvia, es crea una expectativa i en canvi no tornen a aparèixer i queden fils solts que no es rematen. Les primeres cent pàgines són fluixes i el final coixeja, es deixen de banda els protagonistes principals per acabar amb un munt d’informació deixada anar a raig, mal dosificada, que hauria estat molt millor suggerir a poc a poc. El ritme no acaba de funcionar. També hi ha incongruències, costa de creure que el senyor Viladomat, l’amo, i el senyor Boix, el director, que tenen tan pocs escrúpols, especialment pel que fa al director que pot arribar a ser mooolt però que mooolt groller, estiguin tots dos tan ensucradament enamorats de les respectives esposes i que ambdues siguin tan dòcils i burres. Perquè una cosa és que les donen es resignessin i acceptessin les banyes per un tema sociocultural i una altra, ben diferent, que després d’havent-se-les empassat de tots colors, ells vinguin amb remordiments i sentiments de traïció per salvar la “vida conjugal”. En fi, hi ha un embalum considerable de personatges mal tractats que desllueixen el conjunt.

Però per altra banda he de reconèixer que la novel•la té moments genials. Hi ha descripcions que sorprenen, precisament perquè són molt millors que el gruix de la novel•la. Rellegint aquests fragments m’adono que són els viscuts. Per exemple brilla amb llum pròpia la visita que la Matilde fa a casa la senyora Boix; el relat té una força descriptiva potent. També la trobem quan ens explica el primer dia que la Cèlia va a treballar a la fàbrica; les trifulgues entre els companys de feina i l’enveja envers els “recomanats”; la mentalitat tancada i les xafarderies de la gent de la colònia; la doble moral cristiana de les classes socials altes i l’obcecació de la mare priora del convent de monges; el dolor davant la mort dels éssers estimats; algunes discussions familiars...

Aquest és un llibre que s’ha publicat massa aviat. Tot i que la història està acabada, hauria necessitat una revisió a fons per polir tots els detalls que fallen, especialment pel que fa al llenguatge, els personatges i la trama. Tenim davant, però, una dona que ens emociona quan explica l’experiència viscuda. És aquesta la Sílvia Alcàntara que més m’agrada i segurament la que més es mereix haver aconseguit, de moment, sis reimpressions.