dilluns, 13 de setembre del 2010

Cometas en el cielo / Mil soles espléndidos

Khaled Hosseini
Salamandra

Suposo que va ser l’èxit de la seva primera novel•la, Cometas en el cielo, la causa del nomenament de Khaled Hosseini com enviat especial d’ACNUR, l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats. Ho vaig veure clar després de llegir la segona novel•la, --que no és una segona part, perquè té una trama del tot independent de la primera--, Mil soles espléndidos.

Khaled Hosseini és afganès i això ha condicionat no tan sols el tema, l’escenari, el context, el temps i els personatges de les seves novel•les. Ser afganès l’ha convertit en La Veu de tots els afganesos, una veu que ens explica la història de tres dècades de guerra i anarquia que van originar una de les crisis de refugiats més greus del planeta, una guerra que només coneixíem pels telenotícies, una guerra excessivament cruenta que costava d’entendre perquè ja no sabien qui eren els bons i qui els dolents: la monarquia del sha Zahir; el cop d’estat de Daud Jan; la invasió soviètica; la revolució dels els muyahidins (armats per Reagan); la retirada de les tropes russes i el desmembrament de la Unió Soviètica; el govern comunista de Nayibulá; les diferents faccions militars de nom impossible de memoritzar (Yunbish-i-Mihi, Hezb-e-Islami, Yamiat-e-Islami, Ittehad-i-Islami, Hizb-e-Wahdat, entre altres); l’heroi carismàtic Ahmad Sha Massud, conegut com el Lleó de Panayshir; la creació de l’estat Islàmic d’Afganistan que va muntar un govern amb els líders de totes les faccions dels muyahidins que per comptes de posar-se d’acord van començar una nova guerra entre ells fins que finalment van arribar els talibans per posar pau; però resulta que el règim dels talibans va ser pitjor que tots els anteriors; l’atemptat de les torres bessones, Osama bin Laden i la declaració de guerra de George W. Bush que era per alliberar-los d’ells mateixos i portar la “pau duradora” i la democràcia. I, finalment, el retorn dels refugiats a un país dessolat per intentar formar part de la “reconstrucció”, per donar sentit a tantes morts, a tanta estupidesa humana...

A la novel•la també s’explica la rivalitat entre ètnies: tayiko, pastun, hazara, uzbeca, els nòmades kuchi; la diferència de llengües: farsi, pastun, urdu; la vida als campaments de refugiats i la dura supervivència a les ciutats de Kabul, Herat, Kandahar, dividides i plenes de franctiradors. També ajuda a entendre què és això de la burka, què s’havia de fer per aconseguir ser un màrtir; què és la namaz, les cinc pregàries diàries que fan els musulmans...

En fi, els llibres de Khaled Hosseini expliquen molt bé tots aquests temes que no havia entès mai. Però ho fa sense que ens en adonem. Perquè si he de ser franca, tot es va explicant a poc a poc, enmig d’un relat tan commovedor i bell que el decorat és el de menys. Perquè, sabeu una cosa? Khaled Hosseini té un do: com els autèntics narradors perses que van crear els contes de les mil i una nits, Hosseini centra els relats en l’amor, les fidelitats, les debilitats i fortaleses humanes, la culpa i la por, els afectes, la noblesa i la veritat, el respecte i la comprensió, i a tot això hi afegeix la saviesa de les narracions sufís i la poesia de grans poetes com Jaya Abdulá Ansary. Una barreja fascinant.

Aquestes són dues Grans Novel•les, de les que emocionen i de les que no s’obliden. Com he dit al principi, el seu èxit internacional ha donat un nou sentit a la vida de Khaled Hosseini que ha estat capaç de mostrar al món un altre Afganistan. La seva veu és el testimoni d’un patiment profund, descomunal, però també de la grandesa d’un poble que malgrat haver estat massacrat per totes bandes ha tingut el coratge de seguir endavant i tornar a casa per començar de nou. Desitjo que cap altra guerra “alliberadora” estronqui el seu somni. Inshallah!

dimecres, 30 de juny del 2010

El tiempo entre costuras

María Dueñas
Temas de Hoy (Planeta)

Suelo huir de los best sellers como de la peste. Soy perra vieja como para creer que la buena literatura es la que promueven las campañas de márquetin. Eso es negocio, no nos engañemos. Negocio del que sólo mira los resultados en cifras de ventas. Cuando ves una faja roja cruzando una portada con la frase «500.000 lectores ya lo recomiendan. Tu también lo descubrirás, tu también lo recomendarás», ¿qué otra cosa puedes hacer sino alejarte corriendo de semejante reclamo publicitario? Sin embargo anoté el nombre: María Dueñas, y el título: El tiempo entre costuras. ¿Por qué? ¡Caprichoso azar! Aunque si he de ser completamente sincera sentí un aguijonazo de curiosidad. ¿Qué tiene esa pájara que no tenga yo? Una primera novela publicada por una editorial pequeña, TH, Temas de Hoy. Claro, claro, una editorial pequeña, sinónimo de editor que lee los manuscritos que luego publica, pero con el trampolín de distribución del Grupo Planeta detrás. Es la combinación perfecta, pensé entonces. Y olvidé el asunto.

Hasta que la escuché hablar en una entrevista de la CNN con Iñaki Gabilondo. Es simpática. Es inteligente. Sabe hablar. Tiene cosas que contar. ¡Qué personalidad! Todo eso pensé. Y volví a olvidarme del asunto.

Hasta que la conocí en la Feria del Libro de Madrid, ese evento al que vamos los catalanes y que convierte a nuestro Sant Jordi en una fiesta folclórica y poco más. En persona gana, María. Es simpática, de verdad. Es inteligente, de verdad. No hay pose. No hay reclamo. Ni engaños. ¿Cómo va a escribir mal alguien que sabe hablar tan bien?

Compré el libro y afirmo con rotundidad que ya hay 500.001 lectores que lo recomiendan. Justificaré mis razones. El tema es muy interesante: da una visión de la presencia e influencia del movimiento nazi en la España de Franco, ciertamente bien reconstruida, con nombres, lugares y hechos históricos bien documentados. Pero nos cuenta esa historia, mil veces leída en los libros de texto, desde el otro lado de la barrera, es decir, desde el protectorado español en Marruecos del que provenían las fuerzas armadas del general Franco. Domina el tema, vamos, igual como entiende un muchito de costura, telas, modas y de todo lo que puede oírse en los probadores de un atelier de alta costura. Pero hay más. Hay un buen uso de los recursos literarios. Domina el tempo y tiene mucha gracia para terminar el capítulo sin cerrarlo, dejándonos en el momento de mayor suspense, obligándonos así a seguir leyendo; sabe crear el suspense incluso con nimiedades, en situaciones cotidianas. Crea la protagonista a partir de alguien aparentemente anodino, una costurera que sin embargo es humana, contradictoria y…, valiente. El lenguaje es perfecto. Su estilo conciso. La escritura es vitalista, no cae en el dramatismo; incluso cuando describe las situaciones más duras, lo hace con elegancia y sencillez. En resumen, detrás de este best seller hay lecturas, muchas horas de trabajo y una gran pasión que lucha por emerger. Es una novela escrita con madurez que distrae y sorprende y nos arrastra a leer y nos hace anhelar terminar el trabajo para agarrar el libro otra vez.

¡Qué placer leerte, María! ¡Qué placer leerte! Felicidades. Me habría encantado, a mí, ¡ser capaz de escribir una novela así!

dijous, 24 de juny del 2010

L’home que plantava arbres

Jean Giono
Edicions El cercle de Viena

Quin llibre més bonic! És com un glop d’aigua fresca una calorosa tarda d’estiu.

A mig camí entre el conte i la poesia, amb una prosa sòlida i alhora tan fràgil que sembla un relat de vidre, aquesta petita joia literària és tota una lliçó de vida. És la història d’un pastor que decideix plantar arbres. Planta molts arbres, milers d’arbres, fins que aconsegueix convertir un paratge desert en un bosc ple de vida.

Ah, sí, quin llibre més bonic! Me l’he empassat d’un sol glop, un glop d’aigua d’una font de la que brollen paraules que canten la cançó que només coneixen els arbres. És la remor del vent en el bosc. No l’heu sentida mai?
Llegiu-lo, llegiu-lo...!

dimecres, 17 de març del 2010

Invisible

Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama

En aquest blog acostumo a penjar crítiques literàries d’alguns dels libres que vaig llegint. No pas tots; em centro bàsicament en la literatura de ficció. M’agrada aturar-me en els autors de casa, cridar l’atenció sobre textos bons que sovint passen desapercebuts o fins i tot, a vegades, ressenyar llibres que he descobert una mica per atzar i que m’han fet passar una bona estona de lectura. Els autors que ja són prou famosos no necessiten ni presentacions ni ressenyes perquè els seus llibres es venen sols. Tenen els seus crítics fidels i els seus detractors i compten amb una bona campanya de màrqueting que els fa arribar a totes les llibreries. Aquesta vegada, però, faré una excepció per parlar del darrer llibre de Paul Auster. No me’n puc estar. M’ha deixat, literalment, al·lucinada. Torna a ser el Gran Auster, el Geni, el que sorprèn i arrossega el lector cap a dins d’un món de ficció que esdevé tan boig que ja no sabem si inventa o descriu la realitat, la veritat “invisible”.

Auster divideix la novel·la en quatre parts, cadascuna té un narrador diferent, un estil diferent, una veu i un punt de vista diferent. Els personatges són els mateixos, però a cada part se’ns presenten des d’un angle completament nou. Tots els personatges (menys un, de qui tots parlen i que cada vegada s’escapa) tenen veu pròpia: dietaris, narracions, manuscrits que cal redactar. Tenim, per tant, un joc de recursos narratius agosarat que funciona bé perquè Auster amaga un alter ego que aparentment és qui escriu el llibre i enllaça els diversos textos fins unificar la trama. Ara bé, el llibre és molt més que un artifici de tècniques: és un relat colpidor d’un seguit de fets ocorreguts l’any 1967 i més enllà –Guerra del Vietnam, moviments estudiantils a França, la Guerra Freda, caiguda del Mur de Berlín− que havien de canviar radicalment la vida de les persones que s’hi veuen implicades i que s’arrossegaran anys i anys, fins que la memòria o la mort hi posin fi.

A Invisible destaca, per damunt de tot, l’acurada descripció psicològica, feta gairebé amb bisturí, de personatges enormement complexos i, sobretot, de les seves relacions i interrelacions, dels motius aparents i els ocults, de l’amor innocent i l’amor incestuós, de l’erotisme i la passió, de la vida i la mort en un món salvatge que sovint no sap cap a quina banda mirar

dijous, 18 de febrer del 2010

Dietari de Les Gorges

M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel•la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara
Edicions de 1984

He llegit aquest llibre per curiositat. Curiositat per saber per què se n’han reimprès sis edicions en mig any, esdeveniment que és tot un exitàs en la literatura catalana. Ha sortit a les llistes dels més venuts i se n’han escrit un munt de crítiques. Una de les raons del seu èxit pot ser el tema, que no s’havia tractat mai en català. Una altra la seva ubicació real en un espai físic i temporal: una colònia tèxtil, a Terrassa, als anys cinquanta. I encara té un altre mèrit indiscutible: la recreació de l’univers de les colònies tèxtils, aquestes petites ciutats autosuficients tancades en elles mateixes de manera endogàmica, gairebé asfixiant.

A mi em sembla que la novel•la presenta llacunes importants. En alguns capítols, el llenguatge és poc natural: la veu del narrador no ha de parlar com els seus personatges! Hi ha fils descabdellats perquè la trama fa salts, sovint els personatges se’ns mostren tot d’una, sense presentació prèvia, es crea una expectativa i en canvi no tornen a aparèixer i queden fils solts que no es rematen. Les primeres cent pàgines són fluixes i el final coixeja, es deixen de banda els protagonistes principals per acabar amb un munt d’informació deixada anar a raig, mal dosificada, que hauria estat molt millor suggerir a poc a poc. El ritme no acaba de funcionar. També hi ha incongruències, costa de creure que el senyor Viladomat, l’amo, i el senyor Boix, el director, que tenen tan pocs escrúpols, especialment pel que fa al director que pot arribar a ser mooolt però que mooolt groller, estiguin tots dos tan ensucradament enamorats de les respectives esposes i que ambdues siguin tan dòcils i burres. Perquè una cosa és que les donen es resignessin i acceptessin les banyes per un tema sociocultural i una altra, ben diferent, que després d’havent-se-les empassat de tots colors, ells vinguin amb remordiments i sentiments de traïció per salvar la “vida conjugal”. En fi, hi ha un embalum considerable de personatges mal tractats que desllueixen el conjunt.

Però per altra banda he de reconèixer que la novel•la té moments genials. Hi ha descripcions que sorprenen, precisament perquè són molt millors que el gruix de la novel•la. Rellegint aquests fragments m’adono que són els viscuts. Per exemple brilla amb llum pròpia la visita que la Matilde fa a casa la senyora Boix; el relat té una força descriptiva potent. També la trobem quan ens explica el primer dia que la Cèlia va a treballar a la fàbrica; les trifulgues entre els companys de feina i l’enveja envers els “recomanats”; la mentalitat tancada i les xafarderies de la gent de la colònia; la doble moral cristiana de les classes socials altes i l’obcecació de la mare priora del convent de monges; el dolor davant la mort dels éssers estimats; algunes discussions familiars...

Aquest és un llibre que s’ha publicat massa aviat. Tot i que la història està acabada, hauria necessitat una revisió a fons per polir tots els detalls que fallen, especialment pel que fa al llenguatge, els personatges i la trama. Tenim davant, però, una dona que ens emociona quan explica l’experiència viscuda. És aquesta la Sílvia Alcàntara que més m’agrada i segurament la que més es mereix haver aconseguit, de moment, sis reimpressions.

dimecres, 20 de gener del 2010

El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor.

Hiromi KawakamiQuaderns Crema


Passa molt de tant en tant que, un llibre comprat a l’atzar, sense cap recomanació prèvia i d’una autora que mai no havíem sentit anomenar, es reveli com una autèntica joia, un premi, una troballa que, per fortuïta, adquireix el valor afegit de la pròpia descoberta, com quan durant una excursió trobes un fòssil d’estranya bellesa o un mineral molt rar, una peça única que altres, que poden haver passat per allí abans que tu, no han sabut descobrir...


El vaig comprar a la Llibreria Central, a Tremp, atreta primer pel seu títol poètic. El llibre es ven amb una faixa que ha inclòs l’editorial Quaderns Crema i que recull algunes frases que alguns crítics han escrit sobre l’obra en publicacions de prestigi. La faixa, a més, està encapçalada amb les dues paraules “PREMI TANIZAKI”, destacades amb lletra negreta i de mida més gran. A la solapa de la coberta se’ns explica que Hiromi Kawakami és una de les escriptores japoneses més llegides, ha obtingut diversos premis literaris importants i, concretament, la novel•la que tenim a les mans fou adaptada al cinema amb gran èxit.


Però probablement, allò que més hi va influir i em va fer escollir-lo entre desenes d’altres llibres va ser el fet que darrerament he conegut la Maria H., una noia casada amb un home japonès. Durant les hores de conversa que han anat bastint la nostra relació d’amistat, vaig quedar impregnada d’aquesta gràcil harmonia, una contenció estètica que té molt a veure amb l’art poètica dels haiku, la naturalesa en miniatura dels bonsái o l’art floral dels ikebana, arts minimalistes on l’equilibri entre tècnica i bellesa ratlla la perfecció. Aquest no és un comentari superflu: El cel és blau, la terra blanca, és una història d’amor escrita amb aquesta mateixa tècnica que té per objectiu destacar la bellesa per ella mateixa. Quan una cosa és bella —i l’amor entre Tsukiko i “el mestre” ho és—, no cal guarnir-la; només cal saber on aplicar les tisores per mostrar-la en tota la seva senzillesa i intensitat natural.


Tsukiko és una dona solitària que freqüenta una determinada taverna. Allà coincideix amb un antic mestre, un home també solitari amb qui comparteix els gustos pel menjar, l’afecció a beure sake, estones de passeig i de conversa i moltes més estones de silencis, i encara moltes més estones de nostàlgia: tots dos han viscut relacions desafortunades que els han deixat una mica encallats al passat, per la qual cosa no es permeten tenir gaires il•lusions. A vegades, quan noten que depenen massa de les trobades que fins aleshores havien estat fortuïtes, eviten deliberadament trobar-se. Però amb la mateixa naturalitat amb què floreixen els cirerers, sorgeix entre ambdós un amor bonic i profund que els costa reconèixer però que inevitablement acabarà florint apassionadament.


Ah, aquesta és una preciosa història d’amor, és una joia, una novel•la impecable, profundament commovedora, que ens anima a confiar més en nosaltres mateixos i a fer cas quan un subtil calfred ens fa tremolar lleument...

diumenge, 17 de gener del 2010

Londres nevat

Jordi Llavina
Editorial Amsterdam


L’he llegit que encara era calent: primera edició novembre del 2009. Me’n vaig comprar sis, de llibres, aquella tarda, però aquest va ser el primer que vaig agafar. Sentia una gran curiositat per conèixer què ens deia en el seu nou llibre un home com Llavina, que ha tocat tots els camps relacionats amb la literatura i des de tots els angles: autor de poesia i narrativa, crític literari, presentador de ràdio i televisió, membre de jurats de premis literaris... No m’ha pas decebut, tot el contrari, us el recomano!


Londres nevat és un recull de sis contes que escapen una mica a la concepció tradicional que defineix el conte com a relat breu i rodó, en el sentit que se segueix un únic fil argumentatiu i acaba amb un element que aporta un desenllaç amb una certa sorpresa. En els contes de Llavina, hi ha tècnica. Perquè hi ha moltes lectures al darrere. I de mateixa manera que la fusta de roure dóna al vi un buquet específic, així mateix els caldos que surten de la ploma de Llavina s’han impregnat d’una solera que els dóna cos, força i aroma.


El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.


El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.


Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.


A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!