Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama
En aquest blog acostumo a penjar crítiques literàries d’alguns dels libres que vaig llegint. No pas tots; em centro bàsicament en la literatura de ficció. M’agrada aturar-me en els autors de casa, cridar l’atenció sobre textos bons que sovint passen desapercebuts o fins i tot, a vegades, ressenyar llibres que he descobert una mica per atzar i que m’han fet passar una bona estona de lectura. Els autors que ja són prou famosos no necessiten ni presentacions ni ressenyes perquè els seus llibres es venen sols. Tenen els seus crítics fidels i els seus detractors i compten amb una bona campanya de màrqueting que els fa arribar a totes les llibreries. Aquesta vegada, però, faré una excepció per parlar del darrer llibre de Paul Auster. No me’n puc estar. M’ha deixat, literalment, al·lucinada. Torna a ser el Gran Auster, el Geni, el que sorprèn i arrossega el lector cap a dins d’un món de ficció que esdevé tan boig que ja no sabem si inventa o descriu la realitat, la veritat “invisible”.
Auster divideix la novel·la en quatre parts, cadascuna té un narrador diferent, un estil diferent, una veu i un punt de vista diferent. Els personatges són els mateixos, però a cada part se’ns presenten des d’un angle completament nou. Tots els personatges (menys un, de qui tots parlen i que cada vegada s’escapa) tenen veu pròpia: dietaris, narracions, manuscrits que cal redactar. Tenim, per tant, un joc de recursos narratius agosarat que funciona bé perquè Auster amaga un alter ego que aparentment és qui escriu el llibre i enllaça els diversos textos fins unificar la trama. Ara bé, el llibre és molt més que un artifici de tècniques: és un relat colpidor d’un seguit de fets ocorreguts l’any 1967 i més enllà –Guerra del Vietnam, moviments estudiantils a França, la Guerra Freda, caiguda del Mur de Berlín− que havien de canviar radicalment la vida de les persones que s’hi veuen implicades i que s’arrossegaran anys i anys, fins que la memòria o la mort hi posin fi.
Edicions 62 / Anagrama
En aquest blog acostumo a penjar crítiques literàries d’alguns dels libres que vaig llegint. No pas tots; em centro bàsicament en la literatura de ficció. M’agrada aturar-me en els autors de casa, cridar l’atenció sobre textos bons que sovint passen desapercebuts o fins i tot, a vegades, ressenyar llibres que he descobert una mica per atzar i que m’han fet passar una bona estona de lectura. Els autors que ja són prou famosos no necessiten ni presentacions ni ressenyes perquè els seus llibres es venen sols. Tenen els seus crítics fidels i els seus detractors i compten amb una bona campanya de màrqueting que els fa arribar a totes les llibreries. Aquesta vegada, però, faré una excepció per parlar del darrer llibre de Paul Auster. No me’n puc estar. M’ha deixat, literalment, al·lucinada. Torna a ser el Gran Auster, el Geni, el que sorprèn i arrossega el lector cap a dins d’un món de ficció que esdevé tan boig que ja no sabem si inventa o descriu la realitat, la veritat “invisible”.
Auster divideix la novel·la en quatre parts, cadascuna té un narrador diferent, un estil diferent, una veu i un punt de vista diferent. Els personatges són els mateixos, però a cada part se’ns presenten des d’un angle completament nou. Tots els personatges (menys un, de qui tots parlen i que cada vegada s’escapa) tenen veu pròpia: dietaris, narracions, manuscrits que cal redactar. Tenim, per tant, un joc de recursos narratius agosarat que funciona bé perquè Auster amaga un alter ego que aparentment és qui escriu el llibre i enllaça els diversos textos fins unificar la trama. Ara bé, el llibre és molt més que un artifici de tècniques: és un relat colpidor d’un seguit de fets ocorreguts l’any 1967 i més enllà –Guerra del Vietnam, moviments estudiantils a França, la Guerra Freda, caiguda del Mur de Berlín− que havien de canviar radicalment la vida de les persones que s’hi veuen implicades i que s’arrossegaran anys i anys, fins que la memòria o la mort hi posin fi.
A Invisible destaca, per damunt de tot, l’acurada descripció psicològica, feta gairebé amb bisturí, de personatges enormement complexos i, sobretot, de les seves relacions i interrelacions, dels motius aparents i els ocults, de l’amor innocent i l’amor incestuós, de l’erotisme i la passió, de la vida i la mort en un món salvatge que sovint no sap cap a quina banda mirar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada