dijous, 31 de gener del 2008

El noi del pijama de ratlles

John Boyne
Editorial Empúries

He estat dues vegades a Polònia. Tot i que el país té moltes coses interessants, una de les visites obligades són els camps d’extermini nazis. Entre Polònia, Alemanya i Àustria he visitat sis camps. Quan vaig sortir d’Auschwitz, em vaig dir que ja en tenia prou, d’aquest tema, ja havia desenvolupat prou bé el meu sentiment de rebuig a la barbàrie, em solidaritzava amb totes les víctimes i em comprometia a lluitar personalment contra la guerra, la violència, la injustícia, l’exclusió, la pobresa, la fam, i la negació dels drets humans. Alhora, em vaig prometre no tornar a llegir cap més llibre sobre l’holocaust dels jueus.

No he pogut complir la promesa. Em pregunto fins a quin punt és ètic fer bona literatura d’un fet històric tan dramàtic com aquest. I inevitablement arribo sempre a la mateixa resposta: cal apreciar la bona literatura per les emocions que ens desperta. Excloure algunes obres pel tema és un criteri de selecció injust que ens pot fer passar per alt joies com Si això és un home, i els altres títols de la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, el fantàstic El lector, de Bernhard Schlink o el poètic El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada.

El noi del pijama de ratlles utilitza la mateixa tècnica que la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni. Ens narra l’horror dels camps de concentració des del punt de vista d’un nen que no entén res del que passa al seu voltant. Bruno és fill d’un comandant alemany. El nen s’avorreix i busca un amic, Schmuel, el noi del pijama de ratlles que viu a l’altra banda de la tanca de filferro espinós.

No us penseu, però, que aquest sigui un llibre dramàtic sobre la guerra. Tot el contrari: és un llibre sobre l’amor, l’amistat, la tendresa de les ànimes pures, la innocència del món dels infants i, més enllà, tot el món absurd dels adults. Perquè nosaltres, lectors adults, entenem tot allò que Bruno no entén, nosaltres sabem què signifiquen cadascuna de les paraules i els actes miserables dels diversos personatges. I és aquesta comprensió la que ens toca el sentiment i ens emociona, omplint-nos el cor d’una gran humanitat. I tot això, John Boyne ho aconsegueix sense caure en el miratge de la commiseració ni en judicis de valors. Ell narra suggerint més que explicant, i és aquest equilibri perfecte el valor que converteix aquesta novel·la en una obra mestra.

No tothom és capaç de tractar un tema tantes vegades tractat literàriament i sortir-se’n amb un èxit rotund. Olé per en John Boyne!

divendres, 25 de gener del 2008

Dimarts amb Morrie

Mitch AlbomEditorial Empúries

Sovint em passa que per trobar un llibre bo que em desperti prou emoció com perquè dediqui temps a escriure’n una crítica literària, n’he de llegir uns quants. Costa, trobar llibres bons. Potser per això estic aprenent a deixar els llibres a mig llegir, si no són prou interessants. Els agafo una estona i els deixo, i de mica en mica van quedant avall a la pila sota altres que ocupen el seu lloc. De fet, acostumo a llegir diversos llibres de forma simultània perquè cada lectura té el seu moment. Hi ha llibres per abans d’anar a dormir, que relaxen i ens permeten deixar-nos endur per aquella dolçor que precedeix la son i altres que, si els llegim al llit, no podrem dormir en tota la nit perquè en quedem enganxats i hem de continuar llegint fins al final. Hi ha llibres per emportar-se al tren i altres que sé que només puc obrir quan tinc un llapis a la mà i sóc a prop de l’ordinador perquè segur que em despertaran la creativitat. Altres llibres, però, són per llegir-los a poc a poc, a petites dosis, i tornar-hi per rellegir-los, paladejar-los, com la bona poesia. O com aquest Dimarts amb Morrie.

A Morrie Schwartz, que ha estat trenta anys professor de sociologia de la Universitat de Brandeis, a Massachussetts, se li diagnostica una Esclerosi Lateral Amiotròfica. Mitch Albom havia estat alumne seu i ara és un prestigiós periodista esportiu que guanya diners i viu envoltat d’èxit. Per atzar, un dia Mitch veu el seu vell professor per la televisió i descobreix així la seva malaltia. Tot i que viu a més de mil quilòmetres, decideix anar a visitar-lo i ho farà cada setmana, els dimarts, fins a la seva mort. Mitch i Morrie decideixen que aquesta serà la darrera tesina que prepararan plegats d’una assignatura que titulen “el sentit de la vida”. Cada trobada tractaran un tema transcendental: l’amor, el treball, la família, la vellesa, la mort. Però no us penseu que aquest sigui un llibre de grans lliçons magistrals. Són converses senzilles entre dos amics, un d’ells és el mestre i condueix les reflexions bàsiques cap a les coses que de veritat són importants i que mai no comentem amb ningú perquè la nostra societat les ha convertit en tabús. La quotidianitat dels petits actes esdevé l’escenari d’aquesta intensa amistat.

Aquest no és un llibre de ficció. És una història real d’aquelles que emocionen i fan plorar. Tot i que és un relat molt trist del que inevitablement en coneixem el desenllaç fatal abans de començar, ens toca per la seva qualitat humana. Té el mèrit d’estar escrit amb dignitat i tot i que és ple de sentiment, no cau en la temptació de la sensibleria. És una bona lliçó per a tots els que anem per la vida corrent i que no hem tingut la sort de tenir mai un mestre així.

dilluns, 21 de gener del 2008

Tren a Puigcerdà

Blanca Busquets
Publicat per Rosa dels Vents

Si algú es pensa que de les avaries de trens de la RENFE no se’n treu res de bo perquè només serveixen per agafar emprenyades o atacs de nervis, està ben equivocat. A vegades, un tren aturat una hora i deu minuts enmig de no res, pot servir per crear una obra d’art com aquest Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets. Així doncs, usuaris de trens preneu nota: quan el tren s’aturi per comptes de posar-vos nerviosos, podeu aprofitar el temps per escriure una novel·la. És clar que heu de ser tan enginyosos com la Blanca Busquets si voleu que el resultat sigui una narració que aprovi amb una bona nota.

El dia de Sant Esteve, uns quants passatgers viatgen per reunir-se cadascú amb la família. De sobte, el tren s’atura enmig de la Plana de Vic, abans de Manlleu. Fa molt de fred i a fora comença a nevar. Una de les dones pateix claustrofòbia i han d’obrir les portes. Utilitzant el monòleg interior, la veu narrativa va saltant pels onze passatgers que viatgen en el vagó i ens explica allò que passa a dins el tren i, alhora, els fets que han dut a cadascú a ser allí en aquell moment. Amb aquests escassos elements, Blanca Busquets basteix una trama molt ben construïda convertint els passatgers en personatges. Tot i que semblen desconeguts, existeixen entre ells relacions diverses, alguns es coneixen molt o són, potser sense saber-ho, parents directes, d’altres es descobreixen per primera vegada amb uns ulls nous, hi ha un immigrant, un maltractador i la seva dona maltractada, una monja, una prostituta, una àvia que pateix Alzheimer, una noia que col·labora amb una ONG, personatges quotidians que se’ns presenten amb una psicologia que ens els fa propers i entranyables. Com que l’autora pot entrar dins el seu cap, en descobrim els somnis i els sentiments. I, el darrer personatge, un home que sembla que dorm, és el que acaba lligant-ho i relacionant-ho tot.
.
.
Aquesta és una bona novel·la, ben escrita i molt recomanable. El millor aspecte és el canvi dels punts de vista, ben treballats i molt creïbles. Hi ha frases i reflexions brillants, de les que m’agrada subratllar amb llapis. La trama amaga una sorpresa final, una mena de regal de Nadal inesperat. Val la pena que agafeu aquest tren a Puigcerdà. Feu-me cas!

divendres, 11 de gener del 2008

Foc latent

Lluïsa Forrellad
Angle Editorial
.
Ja era hora que poguéssim dir que la literatura catalana compte amb aquella gran novel·la del segle XIX que fins ara ningú no havia escrit. Pot semblar una mica antagònic que al segle XXI es publiqui una novel·la noucentista però és que era necessària per omplir un buit de la nostra literatura i de la nostra història recent: llegir Foc latent és una bona manera de comprendre la realitat social a Catalunya des de la pèrdua de Cuba i les colònies, els governs liberals, la restauració i les oscil·lacions de la monarquia borbònica, els canvis polítics i la rivalitat creixent entre Barcelona i Madrid amb les alternances entre catalanistes i republicans, els moviments obrers i anarquistes i les aturades generals en protesta contra la guerra al Marroc. Foc latent reprodueix l’ambient que es va viure a Barcelona durant un temps històric complex, el relat comença la darrera dècada del segle XIX i acaba amb els fets encrespats de la Setmana Tràgica (diumenge 25 de juliol de 1909 a diumenge 1 d’agost de 1909).


De què Foc latent és una novel·la noucentista no en tingueu cap dubte. Té tots els elements de la gran narrativa del segle XIX: un argument lineal i senzill, amb una estructura seqüencial, un estil de ritme lent amb ús preponderant de la retòrica, un punt de vista que cerca l’objectivitat a través d’un narrador omniscient limitat que és un dels personatges, un temps narratiu versemblant amb el temps històric i un espai perfectament identificat amb recreació dels entorns reals que es descriuen amb precisió fotogràfica. Aquest estil és un recurs potent per submergir-nos de ple en una trama que adquireix valor d’ambiciós repàs èpic, talment com ho han fet en altres literatures Dickens, Flaubert, Tolstoi, Clarín, Manzoni, Hardy..., per citar només alguns noms dels genials autors del XIX. Sense cap prejudici, a partir d’ara podríem afegir a la llista Lluïsa Forrellad com a representant catalana d’aquesta Gran Literatura.


L’autora ha treballat de valent a l’hora de construir els personatges. Escull com a protagonista a Pol Caselles, fill bord d’un senyor de l’Alt Camp que fuig de casa amb la colla de segadors i que, per tal de sobreviure, s’apunta amb les quadrilles de jornalers que es lloguen per les feines del camp relacionades amb les estacions: primer el cereal, al setembre la verema, a continuació la collita de l’oliva. Després d’un perible per tot el país i buscant feina, el noi arriba a la ciutat i ens descriu una Barcelona modernista en plena febre de construcció de l’Eixample. Finalment anirà a parar a la Torre Darniu, propietat d’una de les darreres famílies aristocràtiques que, en una finca on només hi viuen tres persones, tenen més d’una dotzena de criats al seu servei. De la mà del noi, l’autora ens farà conèixer tots els oficis i totes les capes socials fent un retrat complert d’un món molt proper i alhora, del tot desconegut, que ens fascina per la profunditat i profusió de detalls amb què ens és presentat. Forrellad intenta assolir un gran grau d’objectivitat que li atorgui la credibilitat total. Per refermar aquest aspecte, la novel·la està plena de dades: noms de personatges històrics, noms de carrers, dies exactes amb fets concrets verificables, tot queda curosament inserit en el relat per tal de reproduir, amb precisió mimètica i amb tant de detall com sigui possible, una realitat política i social que, literàriament parlant, ningú no havia retratat encara. I enmig de tot, hi ha amors impossibles, un codi d’honor posat en dubte, una amistat trencada, l’inici dels ideals feministes, el final d’una burgesia, revoltes socials i esclat de bombes anarquistes, sentiments, rivalitats i tot un món de creences religioses qüestionables i qüestionades.


Lluïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal l’any 1953 i no havia tornat a publicar. El seu retorn literari es produeix per la porta gran amb una obra magna, no només per la densitat de les seves 611 pàgines, sinó sobretot per la qualitat literària que demostra una feina ben feta, escrita amb temps. Al darrere de cada pàgina hi ha anys d’investigació a les hemeroteques; la informació, però, està dosificada, difosa enmig dels diàlegs, anem coneixent els fets històrics a mesura que ens endinsem en la psicologia dels personatges. La lectura de cada pàgina ens descriu la transformació de la societat catalana al llarg del tombant de segle. No ens dóna solucions però ens permet comprendre com hem arribat a la situació actual. Moltes de les reflexions són perfectament vigents avui en dia de tal manera que, en més d’una ocasió, sembla que l’autora faci l’ullet al lector.


El nostre país no és ben bé un país normal i va una mica endarrerit en temes de cultura. És bo, però, que de mica en mica anem tenint totes aquelles coses que tenen la resta de nacions i siguem capaços de mirar la nostra pròpia història sense necessitat de canviar noms ni paisatges.