dilluns, 18 de febrer del 2008

El conte número tretze

Diane Setterfield
Editorial Empúries / Lumen

Va ser per culpa de la gastroenteritis, que vaig llegir “El conte número tretze” de Diane Setterfield. El teníem a casa des de Sant Jordi. Com que per la diada tots ens regalem llibres a tots, i a vegades més d’un perquè aprofito el descompte per treure la llista de títols que vull comprar, acostumem a arreplegar-ne una dotzena. Feia uns mesos que estava al prestatge de les lectures pendents perquè només endreço a la llibreria, en el lloc alfabètic que li toca pel seu autor, els llibres que ja he llegit. No els guardo pas tots. Ja no. Després d’arribar al primer miler de llibres, vaig començar a ser selectiva i a regalar els que sé del cert que no tornaré a obrir mai més.

El llibre estava a la lleixa dels pendents i potser s’hi hauria passat una temporada si no arriba a ser que em vaig trobar sense lectures. Havia portat uns dies de feina boja i, com em passa quan abuso de la meva salut, el cos em va petar pel meu punt feble. Em vaig veure obligada a seure, ajornar totes les feines importantíssimes i urgents i a deixar passar el temps, llegint, prop del lavabo, per si de cas. Com que fa molts mesos que va ser Sant Jordi, la lleixa era gairebé buida. Primer em vaig empassar Tierra Firme, de la Matilde Asensi, una aventura de pirates, divertida i ben escrita. Després vaig agafar Next, la darrera novel·la científica de Michael Crichton, sobre enginyeria genètica i transgènics, la lluita brutal dels laboratoris farmacèutics, investigadors que se salten tots els codis ètics a la torera i jutges que fallen a favor de les grans corporacions (en nom del progrés). Tot això del genoma humà i dels experiments biotecnològics posa els cabells de punta, potser perquè ja no m’ho crec que sigui ni ciència ni ficció; més aviat penso que deu ser un relat realista, sospita que no em tranquil·litza gens...

Vaig tornar cap a la lleixa i només quedava un llibre: El conte número tretze. Em vaig quedar mirant la portada: uns llibres antics. Així que a la portada d’un llibre, hi ha un altre llibre. Què encertat! Perquè aquesta història ens narra, precisament, una història dins d’una altra història. O potser dues històries. Històries paral·leles i bessones. Històries de lectures i de llibres antics. Em vaig asseure i em vaig mig tapar amb una manta. A fora plovia, un miracle meteorològic que posava el contrapunt perfecte per començar una novel·la gòtica. Vaig obrir el llibre, vaig començar a llegir, i ja no el vaig poder deixar fins acabar-lo.

Em va atrapar. El conte número tretze és el conte que no existeix, la història per escriure que Vida Winter, una escriptora d’èxit, narrarà a la seva biògrafa, Margaret Lea, una llibretera que també té una història sense explicar. I entre totes dues teixeixen un argument que persegueix fils invisibles, entre boira de records i vides no viscudes, ànimes bessones que es troben en el reflex del mirall, fantasmes que estan vius, personatges que estan morts, cases en runes i vides arruïnades, infants abandonats, morts que no estan sota terra, perquè a vegades és fràgil la línia que separa els que estan a l’altre cantó. Diu Vida Winter que és millor tenir una bona història que saber la veritat... Però quan la mort s’apropa i els personatges i les històries s’acaben, la necessitat d’explicar la veritat aconsegueix imposar-se.

Aquesta és una novel·la sensacional, de primer nivell, escrita per algú que estima la literatura i que ha sabut crear una obra amb alguns dels ingredients de les millors novel·les britàniques del segle XIX. Les referències a Jane Eyre són constants, fins al punt que aquella història surt del llibre per barrejar-se amb els personatges i conformar el teló de fons d’una nova narració. Un joc agosarat i ben resolt. Que la història no pot haver passat de veritat? A qui li importa! Sempre és millor tenir una bona història que ser fidels a la realitat. Obriu la primera pàgina i deixeu-vos endur pel relat. No cal fer res més quan una novel·la està ben escrita.