diumenge, 14 d’octubre de 2007

El cervell de Kennedy

Henning MankellEditorial Tusquets

Si us agrada la novel·la policíaca de ben segur que heu de conèixer Henning Mankell, autor d’una sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Wallander. Són obres de qualitat traduïdes a trenta-set idiomes algunes de les quals s’han adaptat al cinema i a la televisió.

Però no us vull parlar de Mankell per les seves novel·les policíaques, que es venen soles sense necessitat de fer-ne propaganda, sinó per la seva darrera obra El cervell de Kennedy. Sota la disfressa eficient d’una trama policíaca impecable, Henning Mankell fa ús de la literatura de ficció per denunciar un munt de coses que no van bé.

La protagonista és una arqueòloga sueca, Louise Cantor, que treballa i viu a Grècia. Ha de fer un breu viatge al seu país per participar a un seminari i aprofita l’estada per visitar el seu fill. El desencadenant de la trama se’ns explica a les primeres pàgines: troba el fill mort al seu apartament; els forenses dictaminen que es tracta d’un suïcidi. A partir d’aquí tenim tots els elements propis d’una novel·la policíaca perquè Louise decideix esbrinar les causes de la mort del seu fill. Amb la mateixa meticulositat, paciència i audàcia que un arqueòleg utilitza per reconstruir una àmfora a partir de peces esmicolades, Louise anirà recollint les pistes que la duran primer a Barcelona i després a l’Àfrica. I és així com allò que hauria de ser una aventura es converteix en una denúncia d’una situació brutal: l’epidèmia de la sida als països pobres de l’Àfrica, un drama acompanyat de pràctiques ominoses per part de les grans companyies farmacèutiques que usen els africans com a conillets d’índies dels seus experiments que han de servir per salvar la vida dels occidentals infectats, una situació que els europeus ens entestem a ignorar. Mai abans havíem tingut tants recursos a la nostra disposició per crear un món suportable per a tots els éssers humans. En canvi ens dediquem a ultratjar la nostra pròpia consciència permetent que aquesta situació tan cruel continuï... Per desgràcia, tot plegat no té res a veure amb la ficció. El mateix autor ho afirma en una nota al final del llibre.

No us penseu, doncs, que aquesta sigui una novel·la senzilla; és una història complexa plena de sentiment i de dades que fan posar la pell de gallina. Escrita amb una tècnica que ens manté en un suspens constant, la seva lectura ens enganxa. Si la llegiu, en voldreu saber més d’aquesta veritat que s’amaga perquè belluga més diners que les armes, el turisme o els estupefaents. Mankell ha muntat aquesta novel·la encaixant les peces amb la precisió que requereix una bona novel·la policíaca però l’ha escrita amb la ràbia que causa la impotència davant la injustícia perpetrada en nom del progrés i amb la saliva de la indignació que ens causa la mala gestió per part d’institucions internacionals com el Banc Mundial que, amb la seva política, és partícip dels negocis de les grans corporacions.

M’ha agradat molt corroborar que la literatura pot ser molt més que un gènere d’entreteniment. La funció de l’art com a mitjà de denúncia segueix ben viva: aquest llibre és un crit deixat anar per un escriptor indignat. Desitjo que el crit sigui prou fort com perquè arribi fins les orelles que l’haurien d’escoltar. De moment, però, fora bo que nosaltres féssim córrer la veu...

El ministerio del Dolor

Dubriavka Ugresic
Editorial Anagrama

Mai no m’hauria comprat aquest llibre pel seu títol. He de reconèixer que, d’entrada, això del “ministerio” em va fer pensar en política i baralles al congrés dels diputats. Si a “ministerio” hi afegim la paraula “dolor” la cosa encara sona pitjor perquè, per algun caprici d’associació semàntica, em feia entendre-ho com “misterio del dolor”, amb connotacions religioses de missals, rosaris i penitencies. El títol no em va agradar. Em vaig comprar el llibre per la seva autora. Havia sentit a parlar de Dubravka Ugresic, una escriptora croata instal·lada a Holanda. És difícil que els autors dels antics països de l’Europa de l’Est s’obrin camí enmig de la brutal competitivitat del món editorial de la vella Europa. Per això quan un escriptor creua fronteres i aconsegueix guanyar un premi de prestigi internacional, em desperta una curiositat que sovint es veu confirmada per la bona qualitat dels textos: així va ser com vaig descobrir alguns grans escriptors: el txec Bohumil Hrabal, l’eslovac Sándor Marai, el rus Andreï Makine...

Tenia, doncs, el nom de Dubravka Ugresic a la llista d’autors a descobrir i tant bon punt com vaig saber que s’havia traduït (per fi!) un llibre seu vaig córrer a comprar-lo. Això del títol de seguida va quedar clar: El Ministerio del Dolor és el nom d’un club porno sadomasoquista de La Haya; res a veure amb rosaris.

El llibre ens explica la història d’una dona refugiada a Amsterdam que ha de donar classes de filologia iugoslava –que abans abastava la literatura eslovena, croata, bosniana, servia, montenegrina i macedònia-, una matèria que ja no existeix, d’un país que no existeix, en dialectes que són variants d’una mateixa llengua que s’ha convertit en arma política darrere de la qual hi ha l’exèrcit. Els alumnes també són exiliats, emigrants que van fugir de l’antiga Iugoslàvia –que abandonaven el país com les rates un vaixell que s’enfonsa, com si allò fos un temporal i no una guerra!-, i que ara es descobreixen de països separats amb dialectes separats que, per tal d’establir la nova frontera, s’han modificat deformant-los per tal d’instaurar noves fidelitats polítiques imposades amb la guerra. La llengua es converteix en el trauma comú que els separa en bàndols als quals ningú no pertany del tot perquè comparteixen pors, humiliació, bogeria, odi sobre els vius i sobre els morts... La llengua, anèmica i esgotada per la usurpació de funcions que li han infringit militars quasi analfabets, serveix per explicar històries que pretenen desterrar el passat recent.

Aquest és un llibre estrany que ens provoca una angoixa culpable no només perquè reconeixem la manipulació política que es fa de la llengua i la cultura. Ens angoixa perquè la guerra dels Balcans va ser un esclat de ràbia irracional entre móns paral·lels obligats a conviure en un mateix escenari. Servis i croats. Eslaus i llatins. Cristians i musulmans. Alfabet ciríl·lic i alfabet llatí. Polaritzacions que escuden altres rivalitats i interessos. Emigrants d’aquesta altra Europa que es vol integrar, o desintegrar, segons com es miri. Perquè amb tanta macroeconomia i globalització, ja no sabem què som ni cap a on anem. I els que formem part de minories acabem vivint el present sense tocar els records, perquè tornar és la mort i quedar-se una derrota.
Aquest llibre serveix per reflexionar: el que comença com una guerra de llengües acostuma a ser símptoma de moltes altres coses. I què hi té a veure el club porno El Ministerio del Dolor enmig de tot això? Si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre. Paga la pena.

L’alè del búfal a l’hivern

Neus Canyelles
Editorial Proa

Vaig llegir aquest llibre dues vegades seguides. Tan bon punt el vaig haver acabat, el vaig tornar a començar i va ser la segona lectura la que més em va agradar perquè em va permetre paladejar el text fins apreciar els diversos matisos poètics que ens aporta cada quadre narratiu. El desordre, intencionat, de la novel·la ens fa avançar a salts del present al passat, de Les Antilles a Londres, de les planures on vaguen les ramades de búfals fins a una illa del Mediterrani. Com en un joc de nines russes, enmig de la narració en surten cartes, retalls de diaris i relats curts. Amb canvis de veu narrativa, descobrim secrets i records d’amors i desamors de tota una vida dedicada a una sola activitat: escriure.

L’alè del búfal a l’hivern és l’autobiografia de Gwen Rees, una escriptora que viu retirada i apartada del món fins a tal punt que l’han donada per morta. Però Esther, una jove admiradora que vol entrevistar-la per al seu assaig sobre escriptors contemporanis, la localitza en una illa on Gwen Rees viu completament aïllada del món. La visita, que havia de durar unes hores, s’allarga tot un hivern. Com la cacera dels búfals. Els indis sioux esperen la primavera per sortir a caçar el búfal. A l’hivern, els búfals alenen i el baf que els surt dels morros és l’únic senyal de vida.

L’escriptora escriu i beu molt. És vella i està sola. I malalta. La visita inesperada d’Esther, el seu respecte i admiració, donen un nou sentit a la seva existència. De sobte, els relats sobre els indis sioux i els búfals llegits al capvespre vora el foc, serveixen per bastir una forta amistat entre les dues dones que els fa redescobrir el sentit de l’escriptura i el de la vida.

Amb aquesta història, Neus Canyelles va guanyar el VIII Premi «El lector de l’Odissea» que atorga un consell de cent lectors. Ni els cent lectors ni el jurat no es van equivocar: l’obra té qualitat. No oblidem el nom de l’autora: és una escriptora que té ofici i que m’ha emocionat tant que m’ha vingut de gust llegir el seu llibre dues vegades seguides.
Un home de paraula
de Imma Monsó
La Magrana

Si voleu saber què és l’Amor Absolut, escrit així, amb lletres majúscules; si voleu conèixer com pot ser d’intensa la vida amb un home que viu el present i que prefereix ser menyspreat pel que és que estimat pel que no és; si heu intentat mai ser pròdig en temps, en diners, en afecte per descobrir com es fa això de donar i que com més donis més et sobri; si us hagués agradat conèixer un home amb enginy, transgressor, conscient de l’autoritat moral de què l’investien els altres, per bé que es negués a utilitzar-la; si voleu descobrir tot això, heu de llegir Un home de paraula, de l’Imma Monsó.

El que m’ha passat amb aquest llibre feia molt de temps que no em passava: m’he sorprès a mi mateixa trasbalsada, pensant en el llibre que tenia a mitges mentre feia altres coses i, incapaç d’esperar fins a l’estona que cada dia m’assec per a prendre una tassa de te mentre gaudeixo de la lectura d’un llibre (instant sagrat que tots els de casa han après a respectar), m’he enxampat emportant-me el llibre a tot arreu, per si un cas tenia la possibilitat de llegir mentre esperava la visita d’un client, mentre viatjava en el metro i, fins i tot, mentre caminava intentant esquivar els cossos i xocant amb tothom pel carrer. Quin és el secret d’aquest relat del qual en coneixem inevitablement el desenllaç fins i tot abans de començar a llegir la primera línia?

Un home de paraula ens narra l’abans, el durant i el després de la vida de parella de la Lot i el Cometa. Sabem que ell està mort i que és ella qui escriu. De bon principi se’ns ensenyen totes les cartes i, de fet, no hi ha res d’estrany en tot allò que se’ns explica. No hi ha res de l’altre món. Res que no coneguem – i reconeguem–- com a minúcies, arguments comuns, quotidians: l’amor, la mort, el tedi, les culpes, els anhels i els defectes, paraules que surten a totes les històries d’amor escrites i per escriure. I de sobte m’adono que aquest és exactament el seu poder: la paraula. L’Imma Monsó sap conjurar les paraules per despertar en nosaltres els sentiments que hem sentit i que no hem estat capaços d’entendre perquè ningú no ha sabut explicar-nos-els. Ens explica tot allò que sabem i que no hem sabut mai que ho sabíem. I és aquest reconeixement (com si de sobte ens mostressin la nostra pròpia ànima despullada) l’espurna que provoca una descàrrega elèctrica que ens deixa en estat de xoc fins el punt que només som capaços d’acceptar-ho i repetir com en un duet musical: sí, és això mateix, exactament això mateix, sí, sí, és així com haurien d’haver estat sempre les coses, ben fetes i a fons, perquè no hi ha res que no tingui importància, res que s’hagi de donar per sabut...

Aquest és un llibre extraordinari que no us podeu perdre. Ens parla de l’amor i del dol, de la felicitat viscuda sense fingiments, del dolor de la pena. Està ben escrit, curull de bona literatura, humanitat i tendresa. Té sentit de l’humor i dóna sentit a una vida que val la pena de ser viscuda.
Cartes a l’avi. Una estrella em farà l’ullet
de Núria Garcia i Quera
Cim Edicions

Fixeu-vos en el nom de l’autora del llibre: oi que us sona? Si us dic que és filla de la llibreria Quera, al carrer Petritxol, especialitzada en natura i muntanya, segur que sabreu de què parlo. La Núria Garcia Quera ha escrit més de vuit guies excursionistes i un munt d’articles a revistes com Descobrir Catalunya i El mundo de los Pirineos, els quals li han valgut deu premis literaris. La Núria s’estima la muntanya i la coneix bé perquè l’ha recorregut a peu des que era petita. Però el seu èxit és degut a què en ella s’apleguen dos talents, el coneixement dels racons del paisatge i la capacitat per a transmetre aquest coneixement. La Núria és, per sobre de tot, escriptora, i sap modelar amb paraules sensacions subtils i pensaments profunds, com bé ho demostra la vessant més literària que sorgeix a les seves novel·les.

Cartes a l’avi és un recull de vint-i-quatre cartes que van ser escrites per l’autora al seu avi al llarg de vuit mesos. S’inicien just després que aquest patís un infart i acaben amb una darrera i llarga carta pòstuma que sorgeix com un àlbum de records. De la mà i amb el seu coneixement profund de la terra i de la vida, l’autora ens guia en aquesta excursió existencial i, talment com si seguíssim un itinerari de muntanya, ens fa aturar per observar cada raconet interessant: ens mostra els millors paisatges, els moments especials, ens fa riure i ens emociona amb la seva sincera estimació per un home, l’avi, que ha estat un referent vital. Cartes a l’avi és tota una declaració de principis que ens submergeix fins les essències del sentit de la vida.

Quatre generacions de Quera han mantingut viva la lluita per l’excursionisme i el catalanisme. Durant més de vuitanta anys, i fundada pel besavi Josep Quera l’any 1916 durant la Renaixença, la llibreria ha estat un referent cultural. En el llibre també se’ns parla de la rebotiga, perquè en aquells anys botiga i rebotiga eren una mateixa cosa: la gent entrava a comprar i a fer-la petar. La llibreria era molt més que una botiga, era el món al voltant del qual girava la vida familiar i era l’espai de conversa pels clients, que sempre eren tractats com amics. També va ser amagatall durant la guerra i centre difusor del català. Entre la passió per les excursions i els retalls de la vida familiar, no us ha d’estranyar que la Núria ens expliqui la seva relació amb el gran filòleg Joan Coromines, que ens parli de plantes medicinals i que inclogui en el llibre receptes de cuina, fotografies de paisatges i de les portades de les guies excursionistes publicades per l’avi.

Però no us penseu que Cartes a l’avi és només un epistolari familiar. A bocins i una mica a cada carta, anem coneixent tot un món que està condemnat a desaparèixer i que no té salvació per molt que nosaltres ho vulguem evitar. La dinàmica de la vida a muntanya no té res a veure amb la idea bucòlica que ens en fem tots aquells que vivim a ciutat. No volem que els pastors desapareguin, no volem que es perdin els vells oficis i signaríem, feliços, qualsevol manifest en defensa de la vida tradicional catalana perquè és molt fàcil opinar i decidir que el món rural “ha de continuar viu”. Tots aquells que als Pirineus només hi anem d’excursió els caps de setmana, no en sabem res del que comporta viure-hi tot l’any. El món auster de muntanya és un llenguatge desconegut del qual no en sabem ni els mots. Per això, després de llegir els episodis del taller per aprendre a fer cistells, les aventures d’una parella de ciutat que volien viure com pagesos, la batalla que s’organitza entre veïns a causa de la ubicació d’un banc, entre tantes d’altres anècdotes, començarem a comprendre que «entre la gent del poble i nosaltres hi ha un abisme insalvable...».

La Núria és capaç de reconèixer i acceptar les idees i opinions dels altres i, alhora, trobar les seves qualitats. Davant de reaccions que li són alienes i fins i tot incomprensibles, desenvolupa una empatia que li permet trobar el costat bo de cada situació i, mentre ens ho explica -sempre amb aquell to irònic que ha heretat de l’avi-, en va traient l’entrellat, convertint el que ens semblarien misèries en reaccions humanes que ens ensenya a respectar.

D’aquesta manera, aquest recull de cartes adreçades a l’avi i escrites amb gran tendresa, supera la seva condició d’epistolari per esdevenir el darrer testimoniatge d’una cultura i d’un món que està vivint la seva extinció.
La néta del senyor Linh
de Philippe Claudel
Editorial La Magrana


La néta del senyor Linh narra la commovedora amistat entre dos homes que parlen llengües diferents i que només comparteixen una paraula. És una història atemporal, un text al·legòric a la vida esbojarrada actual que ens parla d’un avi exiliat d’un país devastat per la guerra que arriba a una ciutat grisa d’una terra que li es desconeguda. Per equipatge porta una maleta vella, una fotografia antiga i una criatura a coll, la seva néta, de pocs dies de vida.

La lectura, una vegada iniciada, no es pot aturar perquè el relat, inquietant, ens arrossega vers un final sorprenent que ens emociona i ens fa venir ganes de xisclar. El llenguatge té una gran força i bellesa poètica, a mig camí entre el conte oriental i el retrat psicològic, on els equívocs de paraules ens permeten endevinar tot allò que només es suggereix i que sovint és diferent del que se’ns explica.

No és cert que una imatge valgui més que mil paraules: aquesta història és una mostra fefaent de l’art de narrar en estat pur i mai no es podrà portar al cinema. Llegiu-la si voleu saber fins on arriba el poder de les paraules.
Jo també sóc catalana
de Najat El Hachmi
Columna Edicions


Aquesta vegada us vull proposar un exercici personal d’autoavaluació. Es tracta de posar-se a les sabates de la Najat i visitar el seu món, que és el nostre, però vist amb uns altres ulls, la mirada d’una dona que va venir a viure aquí quan tenia vuit anys i que s’estima el país on li ha tocat viure. La Najat escriu i pensa en català, perquè ha crescut i s’ha educat entre nosaltres. I, malgrat tot, no té dret a ser catalana. Per què?

El llibre està dividit en cinc apartats: el primer parla de les llengües maternes. La Najat i el seu home decideixen, fins i tot abans de què neixi el seu fill, que li parlaran en amazig, la llengua berber, que és la seva llengua materna. Tot funciona fins que el nen fa els dos anys i prefereix el català que parla a l’escola. La Najat, a més, s’adona que ella ja tampoc no pensa en amazig, el seu discurs interior fa anys que és en català. Amazig i català són dues llengües que pateixen una situació de diglòssia enfront de les llengües estatals. La Najat, no obstant, opta pel català, decisió que els catalans no semblen entendre perquè malgrat el seu accent és perfecte, se li adrecen de forma tossuda en castellà. El segon apartat del llibre ens parla d’identitat i ens explica com la frase encoratjadora “vosaltres ja sou d’aquí” es converteix en demagògia quan comença a buscar feina. El tercer apartat porta per títol “mesquites i esglésies”. Amb una intel·ligència molt fina, ens descriu com va viure els problemes d’identitat propis de tot adolescent: la filosofia de Nietzsche i Schopenhauer li van permetre analitzar amb objectivitat tot allò que forma part de la religió i allò altre que és propi de cada cultura. Altra vegada posa el dit a la nafra quan ens explica el rebuig dels veïns davant la possible obertura d’una mesquita. De sobte, aquells que li somreien quan era petita, recullen signatures plens de por per l’amenaça dels mussulmans; i els que tenen més por són aquells que no trepitgen mai una església. El quart apartat es titula “dones d’aquí, dones d’allà”, dues realitats que es fonen en la quotidianitat. La Najat trenca un munt de tòpics sobre les dones marroquines. Per acabar, el darrer apartat, “de records i absències”, és ple de retalls d’històries humanes fetes de presències i absències, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya ens fa posar els pèls de punta: la capacitat de la Najat El Hachmi per captar l’essència i narrar-la, és indiscutible.

Amb un domini total del llenguatge, amb una sensibilitat, una franquesa i una valentia que salten per damunt de totes les fronteres culturals, la Najat s’atreveix a encarar-se amb els prejudicis i amb el menyspreu injustificat que alguns catalans reservem per aquells que encaixen en l’estereotip d’immigrant marroquí. “La catalanitat és un miratge”, ens diu plena de tristesa quan descobreix que tot i que ella se sent catalana, la condemnem a ser una apàtrida perduda entre dos móns. Alhora, però, se sorprèn quan el seu fill no vol treure’s la barretina de pastoret i canta pel carrer “caga tió, caga turró”, i tremola per dins quan veu que el nen espera impacient la nit de reis. Què li ha de respondre, al seu fill, quan li pregunta “mare, jo sóc català?” Depèn la identitat de les mesquites i la circumcisió? La resposta l’hem d’escriure plegats, entre tots, perquè hem engegat un procés que no té marxa enrere.
Una carta molt llarga
de Mariama Bâ
Takusan Ediciones


De l’Àfrica ens en arriben dues versions ben contradictòries. D’una banda, imatges idíl·liques pròpies de reportatges del National Geographic ens mostren un paradís ple de colors, paisatges verges i gent mig despullada, tot descrit per una veu neutra en “off”. És l’Àfrica exòtica que venen les agències de viatges. Ben diferent és l’Àfrica que, de tant en tant i quan es posa de moda, ens ofereixen les notícies amb escenes esfereïdores de fam i misèria, de guerres i nens soldats, de malalties de les quals els occidentals no en volem saber ni el nom. Però, és això, l’Àfrica? L’Àfrica real està composta per ètnies i no per països. És una terra fracturada plena de contradiccions i de sofriment moral que ha vist com els valors tradicionals i la cultura autòctona eren qüestionades pels valors dels blancs, imposats amb la colonització. Els tallers artesans han desaparegut perquè els estudis han ocupat l’únic lloc de prestigi i el resultat ha estat un munt de gent sense ofici, cultiu de la delinqüència.

Una carta molt llarga ens deixa donar un cop d’ull a aquesta altra Àfrica. Aïssatou i Ramatoulaye són dues dones africanes, amigues, que van estudiar a les escoles dels colonitzadors blancs i es van creure la promesa de futur i civilització que havia d’arribar amb la independència del Senegal. Amb els anys i els desenganys descobriran, horroritzades, que tot allò només era un somni: quan estiguin carregades de fills i ho hagin donat tot, seran rebutjades i substituïdes per una dona més jove a qui hauran d’acceptar com a coesposa. ¿Fins on arriba la tradició i on comença la traïció? Els drames que explica la Ramatoulaye són conseqüència de l’engany que amaga la modernitat: els europeus ens hem atrevit a exportar un model caduc i podrit, i hem tingut la barra d’intervenir a tot arreu sense tenir ni idea de les conseqüències de les nostres accions. No sabem com funcionen les coses a l’Àfrica! Dones que han treballat per l’alliberació de la dona patiran, al seu torn, la humiliació i el dolor de la perpetuació de la discriminació, dels matrimonis forçats i de la poligàmia. I les entenem, perquè les paraules de la Ramatoulaye ens parlen d’aspectes universals de la lluita entre sexes, tan similars encara als nostres! Una carta molt llarga està escrita en un to directe que ens arriba a l’ànima. És, també, una proclama del valor de l’amistat entre dues dones, perquè “l’amistat té grandeses que l’amor desconeix”.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de l’editorial Takusan. És una editorial petita amb poc pressupost, com es detecta pels errors tipogràfics que presenta l’edició. En els temps que corren on els llibres s’han convertit en productes de consum i la qualitat i els valors han desaparegut de moltes llibreries, s’agraeix trobar una editorial que aposti per literatura escrita per dones, africanes i, a sobre, traduïdes al català. Triple aposta arriscada. De Mariama Bâ no havia llegit res. També ha estat el primer llibre d’ella que llegeixo. No serà el darrer, ben segur. Hi ha plats que un cop tastats no s’obliden. Degusteu aquest i ja em direu què us sembla.
País íntim
de Maria Barbal
Columna Edicions


Algunes vegades he escoltat que els crítics definien la literatura de la Maria Barbal com de caràcter localista. Si aquest és el seu principal defecte, deu voler dir que no en saben veure cap altre perquè la gent de ciutat no tenim cap problema a fer nostre el seu món. I és que ser localista no és un defecte. ¿O no és localista Camí de Sirga, de Jesús Moncada, ambientada en la seva estimada Mequinensa, una de les obres de la literatura catalana més traduïda arreu del món? I qui hi ha més localista que García Márquez? I no és localista la Manxa del Quixot i la mateixa Rodoreda, amb el seu barri de Gràcia i la seva Colometa?

Alguns d’aquests mateixos crítics tenen la culpa de què s’hagi estès la idea de què una obra mestra ha de ser un totxo gruixut difícil de llegir i, per tant, inaccessible per a lectors no iniciats. De ben segur aquest és el cas de l’Ulisses de Joyce (per cert, també del tot localista, el seu Dublin!), o A la recerca del temps perdut de Proust, obres literàries que ben pocs dels que en parlen han llegit senceres. Però qualitat no sempre significa inaccessibilitat: País íntim és un exemple de qualitat feta amb senzillesa, és el plaer de la lectura en la seva expressió més essencial, és art literari en majúscules.

La Maria Barbal és una gran autora. Ho ha demostrat en més d’una ocasió. Aquesta vegada, però, l’ha brodat. País íntim és una obra mestra. Si la literatura ens havia donat un referent universal amb La carta al pare de Franz Kafka, ara la Maria Barbal ha escrit la carta a la mare. Tot i les semblances entre les dues obres hi ha, però, una enorme diferència. Mentre que Kafka escriu al pare quan encara és jove i aboca a la carta tot el dolor, la incomprensió pel despotisme del progenitor i, també, la ràbia, Maria Barbal és una escriptora adulta que fa un pas més que Kafka perquè s’adreça a un “tu” que els anys han ajudat a comprendre i a estimar. País íntim és la carta a la mare de tota una generació de dones a les quals els va tocar ser fortes per sobreviure a la guerra; a la postguerra; al menyspreu dels vencedors; a la dictadura; a les exigències dels fills que els reclamaven una llibertat i uns drets que elles mai no van tenir; i a la transició a la democràcia que els va arribar massa tard, quan la vida se’ls escapava de les mans i ja no els quedava esperança. Dones del silenci que fins i tot la història ha volgut esborrar com si no haguessin existit. País íntim és una conversa en veu baixa que narra de forma serena escenes que ens colpeixen per la seva extraordinària força, pels seus personatges femenins, dones que no han acceptat compassió i no s’han permès estimar ni ser estimades, un món construït amb paraules que ens retorna al Pallars localista i, alhora, universal que la Maria Barbal ens ha anat fent descobrir.
Aquest any passat s’han publicat diversos llibres que parlen de la història, la nostra, de la guerra que va partir el país en dos bàndols i que després va instaurar el silenci, la vergonya i la injustícia del silenci. Entre els millors trobem Pa negre, d’Emili Teixidor i Les veus de Pamano, de Jaume Cabré que comparteix fins i tot escenaris amb País íntim. Sembla com si de cop ens haguéssim adonat de l’error de l’oblit i volguéssim despertar-nos per evitar el compliment de la sentència que diu que els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo. O potser són els disbarats que es diuen dels catalans els que han desvetllat tantes ànsies de recordar, de fer memòria, de recuperar el passat donant a cada cosa el seu nom, deixant-nos d’eufemismes i descabdellant la troca fins extreure’n les paraules exactes, les que fan mal, les que ens han fet com som. Per damunt de totes aquestes històries, brilla amb llum pròpia País íntim de la Maria Barbal, una novel·la que m’ha obligat a re-pensar tot allò que jo em creia que sabia d’aquesta terra nostra.
El llegat dels filisteus
de Margarida Aritzeta
Cossetània Edicions


Quan vaig saber que havia sortit una nova novel·la de la Margarida Aritzeta, me la vaig comprar de seguida. Per dues raons. La primera és que la segueixo, a la Margarida. Vaig tenir la sort de tenir-la de professora de teoria literària. Estudiar amb ella lectures i autors va ser tot un luxe, creieu-me, perquè en sap un munt i és tan generosa! Per això els seus llibres prometen, d’entrada, qualitat i art literari. La segona raó és que El llegat dels filisteus parla del desert, dels camps de refugiats sahrauís, un poble amb el qual hi tinc una relació personal. Per tant tenia dues bones raons per agafar la novel·la amb ganes. I, malgrat tot, quan vaig començar a llegir em vaig desorientar: el relat comença com una novel·la de Ferran Torrent o potser com una de Vázquez Montalbán, amb una trama detectivesca i saltant d’escenaris, de personatges i de veu narrativa com si fos el joc de l’oca. No s’acaba d’entendre, el per què de tanta alternança i sorprèn, en una escriptora seriosa com la Margarida, que enmig de tot el batibull hi situï un personatge que es diu Carod Rovira i precisament en aquells dies de la seva entrevista amb ETA a Perpinyà.

Tenim, doncs, un escenari proper, històric, on es barregen lladres i serenos, tresors i llibres antics, falsos filisteus i un viatge de debò (hi ha coses que no es poden inventar) als campaments de refugiats de Tindouf amb un drama de teló de fons que fa més de trenta anys que dura.

Hi surt una mica de tot, en aquesta novel·la. És intensa i és variada. Un dels interessos rau a resseguir les causes que han abocat alguns pobles a desaparèixer i els perills que comporta la pèrdua de la memòria històrica. El cas dels filisteus esdevé, d’aquesta manera, quelcom més que un mite; és un crit que alerta i reivindica la voluntat dels pobles de ser sobirants i que atansa sahrauís i catalans, dos pobles que comparteixen realitats diverses i, alhora, contextos culturals estranyament similars. Trobem, igualment, la temptativa de copsar la veritat malgrat que, sovint, costi comprendre-la. I hi ha, també, el cant en defensa de l’amic. Acostumats com estem a què d’en Carod Rovira se’n facin caricatures burlesques, sorprèn que la Margarida trenqui per ell una llança, i ho fa sense complexos, utilitzant el recurs de la imaginació per narrar fets que altres han empastifat amb molt mala baba.

On està, en El llegat dels filisteus, la línia que separa la veritat de la ficció? Què va passar aquells dies finals de la campanya electoral que van treure el Partit Popular del Govern de l’Estat? Si ho voleu saber, haureu de llençar els daus i jugar aquesta partida de l’oca, saltar d’un escenari a l’altre fins el final del joc. I sabeu què en penso? Que si tot plegat no és veritat m’és ben igual, perquè m’agrada més la versió de la Margarida Aritzeta que la que de forma reiterativa han repetit tants diaris i tants i quants periodistes...
Vaig ser jo!
de Quim Curbet
Editorial CCG Edicions


L’altre dia vaig anar al barri del Raval per un encàrrec. En passar per davant de la llibreria La Central no em vaig poder estar d’entrar-hi a remenar. És una sensació ben entranya, la que tinc en una llibreria. No em passa en cap altre tipus de comerç. M’agrada passejar entre els munts de llibres, agafar-ne un, fullejar-lo, llegir-ne la contraportada i, a l’atzar, una pàgina solta. No és un acte banal, sinó tot el contrari: practico una mena de ritual amb significats profunds on els únics convidats som l’autor i jo. Vaig sortir, com em passa sempre, amb una bossa de paper plena de llibres a rebentar. Duia coses diverses. Alguns volums els havia anat a buscar; sempre porto llistes de títols. Altres, però, me’ls va posar a les mans la fortuna, aquesta capriciosa que, de tant en tant, ens permet descobrir un tresor com aquest: un manuscrit íntim i reposat, escrit tal i com escrivien els antics, prenent-se el temps que cal per triar les millors paraules, oblidant la pressa i el tallar i enganxar que permeten els ordinadors, un llibre petitó fet de records senzills, dels que toquen, un llibre bonic que ara us vull recomanar. No és una Gran Obra. No serà, segur, un best seller de l’estil L’ombra del vent del Ruíz Zafón que, perdoneu-me, trobo tan mediocre. Aquest de què us parlo és una peça artesana que fa l’olor del pa acabat de coure, que té la música de les veus dels infants jugant al pati de l’escola, el gust d’aquells guisats d’abans que ens recorden que, en aquesta cursa esbojarrada per arribar no se sap on, hem oblidat alguna cosa que no hauríem hagut de deixar enrere perquè era important. Un llibre petit que ens pertany perquè ens explica amb paraules que entenem la nostra pròpia història, que cal escriure abans no s’hagi perdut del tot i per sempre, entre piles d’altres manuscrits llampants però que no tenen, creieu-me, l’art que il·lumina les petites obres com aquesta.

Vaig ser jo! és el seu suggerent títol. A la portada hi ha una fotografia que ens mostra dos nens (nens d’abans que tots tenim encara a la memòria) amb una expressió a la cara que no es pot descriure amb paraules. L’autor: Quim Curbet, comença el llibre amb una disculpa, perquè la història que ens vol explicar li ha sortit sense voler. Són bocins de vida en blanc i negre que la seva mirada ha convertit en poesia que parla d’un món que ja no existeix.

Si podeu, llegiu-lo.