Dubriavka Ugresic
Editorial Anagrama
Mai no m’hauria comprat aquest llibre pel seu títol. He de reconèixer que, d’entrada, això del “ministerio” em va fer pensar en política i baralles al congrés dels diputats. Si a “ministerio” hi afegim la paraula “dolor” la cosa encara sona pitjor perquè, per algun caprici d’associació semàntica, em feia entendre-ho com “misterio del dolor”, amb connotacions religioses de missals, rosaris i penitencies. El títol no em va agradar. Em vaig comprar el llibre per la seva autora. Havia sentit a parlar de Dubravka Ugresic, una escriptora croata instal·lada a Holanda. És difícil que els autors dels antics països de l’Europa de l’Est s’obrin camí enmig de la brutal competitivitat del món editorial de la vella Europa. Per això quan un escriptor creua fronteres i aconsegueix guanyar un premi de prestigi internacional, em desperta una curiositat que sovint es veu confirmada per la bona qualitat dels textos: així va ser com vaig descobrir alguns grans escriptors: el txec Bohumil Hrabal, l’eslovac Sándor Marai, el rus Andreï Makine...
Tenia, doncs, el nom de Dubravka Ugresic a la llista d’autors a descobrir i tant bon punt com vaig saber que s’havia traduït (per fi!) un llibre seu vaig córrer a comprar-lo. Això del títol de seguida va quedar clar: El Ministerio del Dolor és el nom d’un club porno sadomasoquista de La Haya; res a veure amb rosaris.
El llibre ens explica la història d’una dona refugiada a Amsterdam que ha de donar classes de filologia iugoslava –que abans abastava la literatura eslovena, croata, bosniana, servia, montenegrina i macedònia-, una matèria que ja no existeix, d’un país que no existeix, en dialectes que són variants d’una mateixa llengua que s’ha convertit en arma política darrere de la qual hi ha l’exèrcit. Els alumnes també són exiliats, emigrants que van fugir de l’antiga Iugoslàvia –que abandonaven el país com les rates un vaixell que s’enfonsa, com si allò fos un temporal i no una guerra!-, i que ara es descobreixen de països separats amb dialectes separats que, per tal d’establir la nova frontera, s’han modificat deformant-los per tal d’instaurar noves fidelitats polítiques imposades amb la guerra. La llengua es converteix en el trauma comú que els separa en bàndols als quals ningú no pertany del tot perquè comparteixen pors, humiliació, bogeria, odi sobre els vius i sobre els morts... La llengua, anèmica i esgotada per la usurpació de funcions que li han infringit militars quasi analfabets, serveix per explicar històries que pretenen desterrar el passat recent.
Aquest és un llibre estrany que ens provoca una angoixa culpable no només perquè reconeixem la manipulació política que es fa de la llengua i la cultura. Ens angoixa perquè la guerra dels Balcans va ser un esclat de ràbia irracional entre móns paral·lels obligats a conviure en un mateix escenari. Servis i croats. Eslaus i llatins. Cristians i musulmans. Alfabet ciríl·lic i alfabet llatí. Polaritzacions que escuden altres rivalitats i interessos. Emigrants d’aquesta altra Europa que es vol integrar, o desintegrar, segons com es miri. Perquè amb tanta macroeconomia i globalització, ja no sabem què som ni cap a on anem. I els que formem part de minories acabem vivint el present sense tocar els records, perquè tornar és la mort i quedar-se una derrota.
Editorial Anagrama
Mai no m’hauria comprat aquest llibre pel seu títol. He de reconèixer que, d’entrada, això del “ministerio” em va fer pensar en política i baralles al congrés dels diputats. Si a “ministerio” hi afegim la paraula “dolor” la cosa encara sona pitjor perquè, per algun caprici d’associació semàntica, em feia entendre-ho com “misterio del dolor”, amb connotacions religioses de missals, rosaris i penitencies. El títol no em va agradar. Em vaig comprar el llibre per la seva autora. Havia sentit a parlar de Dubravka Ugresic, una escriptora croata instal·lada a Holanda. És difícil que els autors dels antics països de l’Europa de l’Est s’obrin camí enmig de la brutal competitivitat del món editorial de la vella Europa. Per això quan un escriptor creua fronteres i aconsegueix guanyar un premi de prestigi internacional, em desperta una curiositat que sovint es veu confirmada per la bona qualitat dels textos: així va ser com vaig descobrir alguns grans escriptors: el txec Bohumil Hrabal, l’eslovac Sándor Marai, el rus Andreï Makine...
Tenia, doncs, el nom de Dubravka Ugresic a la llista d’autors a descobrir i tant bon punt com vaig saber que s’havia traduït (per fi!) un llibre seu vaig córrer a comprar-lo. Això del títol de seguida va quedar clar: El Ministerio del Dolor és el nom d’un club porno sadomasoquista de La Haya; res a veure amb rosaris.
El llibre ens explica la història d’una dona refugiada a Amsterdam que ha de donar classes de filologia iugoslava –que abans abastava la literatura eslovena, croata, bosniana, servia, montenegrina i macedònia-, una matèria que ja no existeix, d’un país que no existeix, en dialectes que són variants d’una mateixa llengua que s’ha convertit en arma política darrere de la qual hi ha l’exèrcit. Els alumnes també són exiliats, emigrants que van fugir de l’antiga Iugoslàvia –que abandonaven el país com les rates un vaixell que s’enfonsa, com si allò fos un temporal i no una guerra!-, i que ara es descobreixen de països separats amb dialectes separats que, per tal d’establir la nova frontera, s’han modificat deformant-los per tal d’instaurar noves fidelitats polítiques imposades amb la guerra. La llengua es converteix en el trauma comú que els separa en bàndols als quals ningú no pertany del tot perquè comparteixen pors, humiliació, bogeria, odi sobre els vius i sobre els morts... La llengua, anèmica i esgotada per la usurpació de funcions que li han infringit militars quasi analfabets, serveix per explicar històries que pretenen desterrar el passat recent.
Aquest és un llibre estrany que ens provoca una angoixa culpable no només perquè reconeixem la manipulació política que es fa de la llengua i la cultura. Ens angoixa perquè la guerra dels Balcans va ser un esclat de ràbia irracional entre móns paral·lels obligats a conviure en un mateix escenari. Servis i croats. Eslaus i llatins. Cristians i musulmans. Alfabet ciríl·lic i alfabet llatí. Polaritzacions que escuden altres rivalitats i interessos. Emigrants d’aquesta altra Europa que es vol integrar, o desintegrar, segons com es miri. Perquè amb tanta macroeconomia i globalització, ja no sabem què som ni cap a on anem. I els que formem part de minories acabem vivint el present sense tocar els records, perquè tornar és la mort i quedar-se una derrota.
Aquest llibre serveix per reflexionar: el que comença com una guerra de llengües acostuma a ser símptoma de moltes altres coses. I què hi té a veure el club porno El Ministerio del Dolor enmig de tot això? Si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre. Paga la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada