diumenge, 14 d’octubre de 2007

El cervell de Kennedy

Henning MankellEditorial Tusquets

Si us agrada la novel·la policíaca de ben segur que heu de conèixer Henning Mankell, autor d’una sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Wallander. Són obres de qualitat traduïdes a trenta-set idiomes algunes de les quals s’han adaptat al cinema i a la televisió.

Però no us vull parlar de Mankell per les seves novel·les policíaques, que es venen soles sense necessitat de fer-ne propaganda, sinó per la seva darrera obra El cervell de Kennedy. Sota la disfressa eficient d’una trama policíaca impecable, Henning Mankell fa ús de la literatura de ficció per denunciar un munt de coses que no van bé.

La protagonista és una arqueòloga sueca, Louise Cantor, que treballa i viu a Grècia. Ha de fer un breu viatge al seu país per participar a un seminari i aprofita l’estada per visitar el seu fill. El desencadenant de la trama se’ns explica a les primeres pàgines: troba el fill mort al seu apartament; els forenses dictaminen que es tracta d’un suïcidi. A partir d’aquí tenim tots els elements propis d’una novel·la policíaca perquè Louise decideix esbrinar les causes de la mort del seu fill. Amb la mateixa meticulositat, paciència i audàcia que un arqueòleg utilitza per reconstruir una àmfora a partir de peces esmicolades, Louise anirà recollint les pistes que la duran primer a Barcelona i després a l’Àfrica. I és així com allò que hauria de ser una aventura es converteix en una denúncia d’una situació brutal: l’epidèmia de la sida als països pobres de l’Àfrica, un drama acompanyat de pràctiques ominoses per part de les grans companyies farmacèutiques que usen els africans com a conillets d’índies dels seus experiments que han de servir per salvar la vida dels occidentals infectats, una situació que els europeus ens entestem a ignorar. Mai abans havíem tingut tants recursos a la nostra disposició per crear un món suportable per a tots els éssers humans. En canvi ens dediquem a ultratjar la nostra pròpia consciència permetent que aquesta situació tan cruel continuï... Per desgràcia, tot plegat no té res a veure amb la ficció. El mateix autor ho afirma en una nota al final del llibre.

No us penseu, doncs, que aquesta sigui una novel·la senzilla; és una història complexa plena de sentiment i de dades que fan posar la pell de gallina. Escrita amb una tècnica que ens manté en un suspens constant, la seva lectura ens enganxa. Si la llegiu, en voldreu saber més d’aquesta veritat que s’amaga perquè belluga més diners que les armes, el turisme o els estupefaents. Mankell ha muntat aquesta novel·la encaixant les peces amb la precisió que requereix una bona novel·la policíaca però l’ha escrita amb la ràbia que causa la impotència davant la injustícia perpetrada en nom del progrés i amb la saliva de la indignació que ens causa la mala gestió per part d’institucions internacionals com el Banc Mundial que, amb la seva política, és partícip dels negocis de les grans corporacions.

M’ha agradat molt corroborar que la literatura pot ser molt més que un gènere d’entreteniment. La funció de l’art com a mitjà de denúncia segueix ben viva: aquest llibre és un crit deixat anar per un escriptor indignat. Desitjo que el crit sigui prou fort com perquè arribi fins les orelles que l’haurien d’escoltar. De moment, però, fora bo que nosaltres féssim córrer la veu...