diumenge, 14 d’octubre de 2007

Un home de paraula
de Imma Monsó
La Magrana

Si voleu saber què és l’Amor Absolut, escrit així, amb lletres majúscules; si voleu conèixer com pot ser d’intensa la vida amb un home que viu el present i que prefereix ser menyspreat pel que és que estimat pel que no és; si heu intentat mai ser pròdig en temps, en diners, en afecte per descobrir com es fa això de donar i que com més donis més et sobri; si us hagués agradat conèixer un home amb enginy, transgressor, conscient de l’autoritat moral de què l’investien els altres, per bé que es negués a utilitzar-la; si voleu descobrir tot això, heu de llegir Un home de paraula, de l’Imma Monsó.

El que m’ha passat amb aquest llibre feia molt de temps que no em passava: m’he sorprès a mi mateixa trasbalsada, pensant en el llibre que tenia a mitges mentre feia altres coses i, incapaç d’esperar fins a l’estona que cada dia m’assec per a prendre una tassa de te mentre gaudeixo de la lectura d’un llibre (instant sagrat que tots els de casa han après a respectar), m’he enxampat emportant-me el llibre a tot arreu, per si un cas tenia la possibilitat de llegir mentre esperava la visita d’un client, mentre viatjava en el metro i, fins i tot, mentre caminava intentant esquivar els cossos i xocant amb tothom pel carrer. Quin és el secret d’aquest relat del qual en coneixem inevitablement el desenllaç fins i tot abans de començar a llegir la primera línia?

Un home de paraula ens narra l’abans, el durant i el després de la vida de parella de la Lot i el Cometa. Sabem que ell està mort i que és ella qui escriu. De bon principi se’ns ensenyen totes les cartes i, de fet, no hi ha res d’estrany en tot allò que se’ns explica. No hi ha res de l’altre món. Res que no coneguem – i reconeguem–- com a minúcies, arguments comuns, quotidians: l’amor, la mort, el tedi, les culpes, els anhels i els defectes, paraules que surten a totes les històries d’amor escrites i per escriure. I de sobte m’adono que aquest és exactament el seu poder: la paraula. L’Imma Monsó sap conjurar les paraules per despertar en nosaltres els sentiments que hem sentit i que no hem estat capaços d’entendre perquè ningú no ha sabut explicar-nos-els. Ens explica tot allò que sabem i que no hem sabut mai que ho sabíem. I és aquest reconeixement (com si de sobte ens mostressin la nostra pròpia ànima despullada) l’espurna que provoca una descàrrega elèctrica que ens deixa en estat de xoc fins el punt que només som capaços d’acceptar-ho i repetir com en un duet musical: sí, és això mateix, exactament això mateix, sí, sí, és així com haurien d’haver estat sempre les coses, ben fetes i a fons, perquè no hi ha res que no tingui importància, res que s’hagi de donar per sabut...

Aquest és un llibre extraordinari que no us podeu perdre. Ens parla de l’amor i del dol, de la felicitat viscuda sense fingiments, del dolor de la pena. Està ben escrit, curull de bona literatura, humanitat i tendresa. Té sentit de l’humor i dóna sentit a una vida que val la pena de ser viscuda.