Una carta molt llarga
de Mariama Bâ
Takusan Ediciones
De l’Àfrica ens en arriben dues versions ben contradictòries. D’una banda, imatges idíl·liques pròpies de reportatges del National Geographic ens mostren un paradís ple de colors, paisatges verges i gent mig despullada, tot descrit per una veu neutra en “off”. És l’Àfrica exòtica que venen les agències de viatges. Ben diferent és l’Àfrica que, de tant en tant i quan es posa de moda, ens ofereixen les notícies amb escenes esfereïdores de fam i misèria, de guerres i nens soldats, de malalties de les quals els occidentals no en volem saber ni el nom. Però, és això, l’Àfrica? L’Àfrica real està composta per ètnies i no per països. És una terra fracturada plena de contradiccions i de sofriment moral que ha vist com els valors tradicionals i la cultura autòctona eren qüestionades pels valors dels blancs, imposats amb la colonització. Els tallers artesans han desaparegut perquè els estudis han ocupat l’únic lloc de prestigi i el resultat ha estat un munt de gent sense ofici, cultiu de la delinqüència.
Una carta molt llarga ens deixa donar un cop d’ull a aquesta altra Àfrica. Aïssatou i Ramatoulaye són dues dones africanes, amigues, que van estudiar a les escoles dels colonitzadors blancs i es van creure la promesa de futur i civilització que havia d’arribar amb la independència del Senegal. Amb els anys i els desenganys descobriran, horroritzades, que tot allò només era un somni: quan estiguin carregades de fills i ho hagin donat tot, seran rebutjades i substituïdes per una dona més jove a qui hauran d’acceptar com a coesposa. ¿Fins on arriba la tradició i on comença la traïció? Els drames que explica la Ramatoulaye són conseqüència de l’engany que amaga la modernitat: els europeus ens hem atrevit a exportar un model caduc i podrit, i hem tingut la barra d’intervenir a tot arreu sense tenir ni idea de les conseqüències de les nostres accions. No sabem com funcionen les coses a l’Àfrica! Dones que han treballat per l’alliberació de la dona patiran, al seu torn, la humiliació i el dolor de la perpetuació de la discriminació, dels matrimonis forçats i de la poligàmia. I les entenem, perquè les paraules de la Ramatoulaye ens parlen d’aspectes universals de la lluita entre sexes, tan similars encara als nostres! Una carta molt llarga està escrita en un to directe que ens arriba a l’ànima. És, també, una proclama del valor de l’amistat entre dues dones, perquè “l’amistat té grandeses que l’amor desconeix”.
Aquest és el primer llibre que llegeixo de l’editorial Takusan. És una editorial petita amb poc pressupost, com es detecta pels errors tipogràfics que presenta l’edició. En els temps que corren on els llibres s’han convertit en productes de consum i la qualitat i els valors han desaparegut de moltes llibreries, s’agraeix trobar una editorial que aposti per literatura escrita per dones, africanes i, a sobre, traduïdes al català. Triple aposta arriscada. De Mariama Bâ no havia llegit res. També ha estat el primer llibre d’ella que llegeixo. No serà el darrer, ben segur. Hi ha plats que un cop tastats no s’obliden. Degusteu aquest i ja em direu què us sembla.
de Mariama Bâ
Takusan Ediciones
De l’Àfrica ens en arriben dues versions ben contradictòries. D’una banda, imatges idíl·liques pròpies de reportatges del National Geographic ens mostren un paradís ple de colors, paisatges verges i gent mig despullada, tot descrit per una veu neutra en “off”. És l’Àfrica exòtica que venen les agències de viatges. Ben diferent és l’Àfrica que, de tant en tant i quan es posa de moda, ens ofereixen les notícies amb escenes esfereïdores de fam i misèria, de guerres i nens soldats, de malalties de les quals els occidentals no en volem saber ni el nom. Però, és això, l’Àfrica? L’Àfrica real està composta per ètnies i no per països. És una terra fracturada plena de contradiccions i de sofriment moral que ha vist com els valors tradicionals i la cultura autòctona eren qüestionades pels valors dels blancs, imposats amb la colonització. Els tallers artesans han desaparegut perquè els estudis han ocupat l’únic lloc de prestigi i el resultat ha estat un munt de gent sense ofici, cultiu de la delinqüència.
Una carta molt llarga ens deixa donar un cop d’ull a aquesta altra Àfrica. Aïssatou i Ramatoulaye són dues dones africanes, amigues, que van estudiar a les escoles dels colonitzadors blancs i es van creure la promesa de futur i civilització que havia d’arribar amb la independència del Senegal. Amb els anys i els desenganys descobriran, horroritzades, que tot allò només era un somni: quan estiguin carregades de fills i ho hagin donat tot, seran rebutjades i substituïdes per una dona més jove a qui hauran d’acceptar com a coesposa. ¿Fins on arriba la tradició i on comença la traïció? Els drames que explica la Ramatoulaye són conseqüència de l’engany que amaga la modernitat: els europeus ens hem atrevit a exportar un model caduc i podrit, i hem tingut la barra d’intervenir a tot arreu sense tenir ni idea de les conseqüències de les nostres accions. No sabem com funcionen les coses a l’Àfrica! Dones que han treballat per l’alliberació de la dona patiran, al seu torn, la humiliació i el dolor de la perpetuació de la discriminació, dels matrimonis forçats i de la poligàmia. I les entenem, perquè les paraules de la Ramatoulaye ens parlen d’aspectes universals de la lluita entre sexes, tan similars encara als nostres! Una carta molt llarga està escrita en un to directe que ens arriba a l’ànima. És, també, una proclama del valor de l’amistat entre dues dones, perquè “l’amistat té grandeses que l’amor desconeix”.
Aquest és el primer llibre que llegeixo de l’editorial Takusan. És una editorial petita amb poc pressupost, com es detecta pels errors tipogràfics que presenta l’edició. En els temps que corren on els llibres s’han convertit en productes de consum i la qualitat i els valors han desaparegut de moltes llibreries, s’agraeix trobar una editorial que aposti per literatura escrita per dones, africanes i, a sobre, traduïdes al català. Triple aposta arriscada. De Mariama Bâ no havia llegit res. També ha estat el primer llibre d’ella que llegeixo. No serà el darrer, ben segur. Hi ha plats que un cop tastats no s’obliden. Degusteu aquest i ja em direu què us sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada