Carme J. Huertas - crítiques literàries

País íntim
de Maria Barbal
Columna Edicions


Algunes vegades he escoltat que els crítics definien la literatura de la Maria Barbal com de caràcter localista. Si aquest és el seu principal defecte, deu voler dir que no en saben veure cap altre perquè la gent de ciutat no tenim cap problema a fer nostre el seu món. I és que ser localista no és un defecte. ¿O no és localista Camí de Sirga, de Jesús Moncada, ambientada en la seva estimada Mequinensa, una de les obres de la literatura catalana més traduïda arreu del món? I qui hi ha més localista que García Márquez? I no és localista la Manxa del Quixot i la mateixa Rodoreda, amb el seu barri de Gràcia i la seva Colometa?

Alguns d’aquests mateixos crítics tenen la culpa de què s’hagi estès la idea de què una obra mestra ha de ser un totxo gruixut difícil de llegir i, per tant, inaccessible per a lectors no iniciats. De ben segur aquest és el cas de l’Ulisses de Joyce (per cert, també del tot localista, el seu Dublin!), o A la recerca del temps perdut de Proust, obres literàries que ben pocs dels que en parlen han llegit senceres. Però qualitat no sempre significa inaccessibilitat: País íntim és un exemple de qualitat feta amb senzillesa, és el plaer de la lectura en la seva expressió més essencial, és art literari en majúscules.

La Maria Barbal és una gran autora. Ho ha demostrat en més d’una ocasió. Aquesta vegada, però, l’ha brodat. País íntim és una obra mestra. Si la literatura ens havia donat un referent universal amb La carta al pare de Franz Kafka, ara la Maria Barbal ha escrit la carta a la mare. Tot i les semblances entre les dues obres hi ha, però, una enorme diferència. Mentre que Kafka escriu al pare quan encara és jove i aboca a la carta tot el dolor, la incomprensió pel despotisme del progenitor i, també, la ràbia, Maria Barbal és una escriptora adulta que fa un pas més que Kafka perquè s’adreça a un “tu” que els anys han ajudat a comprendre i a estimar. País íntim és la carta a la mare de tota una generació de dones a les quals els va tocar ser fortes per sobreviure a la guerra; a la postguerra; al menyspreu dels vencedors; a la dictadura; a les exigències dels fills que els reclamaven una llibertat i uns drets que elles mai no van tenir; i a la transició a la democràcia que els va arribar massa tard, quan la vida se’ls escapava de les mans i ja no els quedava esperança. Dones del silenci que fins i tot la història ha volgut esborrar com si no haguessin existit. País íntim és una conversa en veu baixa que narra de forma serena escenes que ens colpeixen per la seva extraordinària força, pels seus personatges femenins, dones que no han acceptat compassió i no s’han permès estimar ni ser estimades, un món construït amb paraules que ens retorna al Pallars localista i, alhora, universal que la Maria Barbal ens ha anat fent descobrir.

Aquest any passat s’han publicat diversos llibres que parlen de la història, la nostra, de la guerra que va partir el país en dos bàndols i que després va instaurar el silenci, la vergonya i la injustícia del silenci. Entre els millors trobem Pa negre, d’Emili Teixidor i Les veus de Pamano, de Jaume Cabré que comparteix fins i tot escenaris amb País íntim. Sembla com si de cop ens haguéssim adonat de l’error de l’oblit i volguéssim despertar-nos per evitar el compliment de la sentència que diu que els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo. O potser són els disbarats que es diuen dels catalans els que han desvetllat tantes ànsies de recordar, de fer memòria, de recuperar el passat donant a cada cosa el seu nom, deixant-nos d’eufemismes i descabdellant la troca fins extreure’n les paraules exactes, les que fan mal, les que ens han fet com som. Per damunt de totes aquestes històries, brilla amb llum pròpia País íntim de la Maria Barbal, una novel·la que m’ha obligat a re-pensar tot allò que jo em creia que sabia d’aquesta terra nostra.