Cartes a l’avi. Una estrella em farà l’ullet
de Núria Garcia i Quera
Cim Edicions
Fixeu-vos en el nom de l’autora del llibre: oi que us sona? Si us dic que és filla de la llibreria Quera, al carrer Petritxol, especialitzada en natura i muntanya, segur que sabreu de què parlo. La Núria Garcia Quera ha escrit més de vuit guies excursionistes i un munt d’articles a revistes com Descobrir Catalunya i El mundo de los Pirineos, els quals li han valgut deu premis literaris. La Núria s’estima la muntanya i la coneix bé perquè l’ha recorregut a peu des que era petita. Però el seu èxit és degut a què en ella s’apleguen dos talents, el coneixement dels racons del paisatge i la capacitat per a transmetre aquest coneixement. La Núria és, per sobre de tot, escriptora, i sap modelar amb paraules sensacions subtils i pensaments profunds, com bé ho demostra la vessant més literària que sorgeix a les seves novel·les.
Cartes a l’avi és un recull de vint-i-quatre cartes que van ser escrites per l’autora al seu avi al llarg de vuit mesos. S’inicien just després que aquest patís un infart i acaben amb una darrera i llarga carta pòstuma que sorgeix com un àlbum de records. De la mà i amb el seu coneixement profund de la terra i de la vida, l’autora ens guia en aquesta excursió existencial i, talment com si seguíssim un itinerari de muntanya, ens fa aturar per observar cada raconet interessant: ens mostra els millors paisatges, els moments especials, ens fa riure i ens emociona amb la seva sincera estimació per un home, l’avi, que ha estat un referent vital. Cartes a l’avi és tota una declaració de principis que ens submergeix fins les essències del sentit de la vida.
Quatre generacions de Quera han mantingut viva la lluita per l’excursionisme i el catalanisme. Durant més de vuitanta anys, i fundada pel besavi Josep Quera l’any 1916 durant la Renaixença, la llibreria ha estat un referent cultural. En el llibre també se’ns parla de la rebotiga, perquè en aquells anys botiga i rebotiga eren una mateixa cosa: la gent entrava a comprar i a fer-la petar. La llibreria era molt més que una botiga, era el món al voltant del qual girava la vida familiar i era l’espai de conversa pels clients, que sempre eren tractats com amics. També va ser amagatall durant la guerra i centre difusor del català. Entre la passió per les excursions i els retalls de la vida familiar, no us ha d’estranyar que la Núria ens expliqui la seva relació amb el gran filòleg Joan Coromines, que ens parli de plantes medicinals i que inclogui en el llibre receptes de cuina, fotografies de paisatges i de les portades de les guies excursionistes publicades per l’avi.
Però no us penseu que Cartes a l’avi és només un epistolari familiar. A bocins i una mica a cada carta, anem coneixent tot un món que està condemnat a desaparèixer i que no té salvació per molt que nosaltres ho vulguem evitar. La dinàmica de la vida a muntanya no té res a veure amb la idea bucòlica que ens en fem tots aquells que vivim a ciutat. No volem que els pastors desapareguin, no volem que es perdin els vells oficis i signaríem, feliços, qualsevol manifest en defensa de la vida tradicional catalana perquè és molt fàcil opinar i decidir que el món rural “ha de continuar viu”. Tots aquells que als Pirineus només hi anem d’excursió els caps de setmana, no en sabem res del que comporta viure-hi tot l’any. El món auster de muntanya és un llenguatge desconegut del qual no en sabem ni els mots. Per això, després de llegir els episodis del taller per aprendre a fer cistells, les aventures d’una parella de ciutat que volien viure com pagesos, la batalla que s’organitza entre veïns a causa de la ubicació d’un banc, entre tantes d’altres anècdotes, començarem a comprendre que «entre la gent del poble i nosaltres hi ha un abisme insalvable...».
La Núria és capaç de reconèixer i acceptar les idees i opinions dels altres i, alhora, trobar les seves qualitats. Davant de reaccions que li són alienes i fins i tot incomprensibles, desenvolupa una empatia que li permet trobar el costat bo de cada situació i, mentre ens ho explica -sempre amb aquell to irònic que ha heretat de l’avi-, en va traient l’entrellat, convertint el que ens semblarien misèries en reaccions humanes que ens ensenya a respectar.
D’aquesta manera, aquest recull de cartes adreçades a l’avi i escrites amb gran tendresa, supera la seva condició d’epistolari per esdevenir el darrer testimoniatge d’una cultura i d’un món que està vivint la seva extinció.
de Núria Garcia i Quera
Cim Edicions
Fixeu-vos en el nom de l’autora del llibre: oi que us sona? Si us dic que és filla de la llibreria Quera, al carrer Petritxol, especialitzada en natura i muntanya, segur que sabreu de què parlo. La Núria Garcia Quera ha escrit més de vuit guies excursionistes i un munt d’articles a revistes com Descobrir Catalunya i El mundo de los Pirineos, els quals li han valgut deu premis literaris. La Núria s’estima la muntanya i la coneix bé perquè l’ha recorregut a peu des que era petita. Però el seu èxit és degut a què en ella s’apleguen dos talents, el coneixement dels racons del paisatge i la capacitat per a transmetre aquest coneixement. La Núria és, per sobre de tot, escriptora, i sap modelar amb paraules sensacions subtils i pensaments profunds, com bé ho demostra la vessant més literària que sorgeix a les seves novel·les.
Cartes a l’avi és un recull de vint-i-quatre cartes que van ser escrites per l’autora al seu avi al llarg de vuit mesos. S’inicien just després que aquest patís un infart i acaben amb una darrera i llarga carta pòstuma que sorgeix com un àlbum de records. De la mà i amb el seu coneixement profund de la terra i de la vida, l’autora ens guia en aquesta excursió existencial i, talment com si seguíssim un itinerari de muntanya, ens fa aturar per observar cada raconet interessant: ens mostra els millors paisatges, els moments especials, ens fa riure i ens emociona amb la seva sincera estimació per un home, l’avi, que ha estat un referent vital. Cartes a l’avi és tota una declaració de principis que ens submergeix fins les essències del sentit de la vida.
Quatre generacions de Quera han mantingut viva la lluita per l’excursionisme i el catalanisme. Durant més de vuitanta anys, i fundada pel besavi Josep Quera l’any 1916 durant la Renaixença, la llibreria ha estat un referent cultural. En el llibre també se’ns parla de la rebotiga, perquè en aquells anys botiga i rebotiga eren una mateixa cosa: la gent entrava a comprar i a fer-la petar. La llibreria era molt més que una botiga, era el món al voltant del qual girava la vida familiar i era l’espai de conversa pels clients, que sempre eren tractats com amics. També va ser amagatall durant la guerra i centre difusor del català. Entre la passió per les excursions i els retalls de la vida familiar, no us ha d’estranyar que la Núria ens expliqui la seva relació amb el gran filòleg Joan Coromines, que ens parli de plantes medicinals i que inclogui en el llibre receptes de cuina, fotografies de paisatges i de les portades de les guies excursionistes publicades per l’avi.
Però no us penseu que Cartes a l’avi és només un epistolari familiar. A bocins i una mica a cada carta, anem coneixent tot un món que està condemnat a desaparèixer i que no té salvació per molt que nosaltres ho vulguem evitar. La dinàmica de la vida a muntanya no té res a veure amb la idea bucòlica que ens en fem tots aquells que vivim a ciutat. No volem que els pastors desapareguin, no volem que es perdin els vells oficis i signaríem, feliços, qualsevol manifest en defensa de la vida tradicional catalana perquè és molt fàcil opinar i decidir que el món rural “ha de continuar viu”. Tots aquells que als Pirineus només hi anem d’excursió els caps de setmana, no en sabem res del que comporta viure-hi tot l’any. El món auster de muntanya és un llenguatge desconegut del qual no en sabem ni els mots. Per això, després de llegir els episodis del taller per aprendre a fer cistells, les aventures d’una parella de ciutat que volien viure com pagesos, la batalla que s’organitza entre veïns a causa de la ubicació d’un banc, entre tantes d’altres anècdotes, començarem a comprendre que «entre la gent del poble i nosaltres hi ha un abisme insalvable...».
La Núria és capaç de reconèixer i acceptar les idees i opinions dels altres i, alhora, trobar les seves qualitats. Davant de reaccions que li són alienes i fins i tot incomprensibles, desenvolupa una empatia que li permet trobar el costat bo de cada situació i, mentre ens ho explica -sempre amb aquell to irònic que ha heretat de l’avi-, en va traient l’entrellat, convertint el que ens semblarien misèries en reaccions humanes que ens ensenya a respectar.
D’aquesta manera, aquest recull de cartes adreçades a l’avi i escrites amb gran tendresa, supera la seva condició d’epistolari per esdevenir el darrer testimoniatge d’una cultura i d’un món que està vivint la seva extinció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada