Jo també sóc catalana
de Najat El Hachmi
Columna Edicions
Aquesta vegada us vull proposar un exercici personal d’autoavaluació. Es tracta de posar-se a les sabates de la Najat i visitar el seu món, que és el nostre, però vist amb uns altres ulls, la mirada d’una dona que va venir a viure aquí quan tenia vuit anys i que s’estima el país on li ha tocat viure. La Najat escriu i pensa en català, perquè ha crescut i s’ha educat entre nosaltres. I, malgrat tot, no té dret a ser catalana. Per què?
El llibre està dividit en cinc apartats: el primer parla de les llengües maternes. La Najat i el seu home decideixen, fins i tot abans de què neixi el seu fill, que li parlaran en amazig, la llengua berber, que és la seva llengua materna. Tot funciona fins que el nen fa els dos anys i prefereix el català que parla a l’escola. La Najat, a més, s’adona que ella ja tampoc no pensa en amazig, el seu discurs interior fa anys que és en català. Amazig i català són dues llengües que pateixen una situació de diglòssia enfront de les llengües estatals. La Najat, no obstant, opta pel català, decisió que els catalans no semblen entendre perquè malgrat el seu accent és perfecte, se li adrecen de forma tossuda en castellà. El segon apartat del llibre ens parla d’identitat i ens explica com la frase encoratjadora “vosaltres ja sou d’aquí” es converteix en demagògia quan comença a buscar feina. El tercer apartat porta per títol “mesquites i esglésies”. Amb una intel·ligència molt fina, ens descriu com va viure els problemes d’identitat propis de tot adolescent: la filosofia de Nietzsche i Schopenhauer li van permetre analitzar amb objectivitat tot allò que forma part de la religió i allò altre que és propi de cada cultura. Altra vegada posa el dit a la nafra quan ens explica el rebuig dels veïns davant la possible obertura d’una mesquita. De sobte, aquells que li somreien quan era petita, recullen signatures plens de por per l’amenaça dels mussulmans; i els que tenen més por són aquells que no trepitgen mai una església. El quart apartat es titula “dones d’aquí, dones d’allà”, dues realitats que es fonen en la quotidianitat. La Najat trenca un munt de tòpics sobre les dones marroquines. Per acabar, el darrer apartat, “de records i absències”, és ple de retalls d’històries humanes fetes de presències i absències, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya ens fa posar els pèls de punta: la capacitat de la Najat El Hachmi per captar l’essència i narrar-la, és indiscutible.
Amb un domini total del llenguatge, amb una sensibilitat, una franquesa i una valentia que salten per damunt de totes les fronteres culturals, la Najat s’atreveix a encarar-se amb els prejudicis i amb el menyspreu injustificat que alguns catalans reservem per aquells que encaixen en l’estereotip d’immigrant marroquí. “La catalanitat és un miratge”, ens diu plena de tristesa quan descobreix que tot i que ella se sent catalana, la condemnem a ser una apàtrida perduda entre dos móns. Alhora, però, se sorprèn quan el seu fill no vol treure’s la barretina de pastoret i canta pel carrer “caga tió, caga turró”, i tremola per dins quan veu que el nen espera impacient la nit de reis. Què li ha de respondre, al seu fill, quan li pregunta “mare, jo sóc català?” Depèn la identitat de les mesquites i la circumcisió? La resposta l’hem d’escriure plegats, entre tots, perquè hem engegat un procés que no té marxa enrere.
de Najat El Hachmi
Columna Edicions
Aquesta vegada us vull proposar un exercici personal d’autoavaluació. Es tracta de posar-se a les sabates de la Najat i visitar el seu món, que és el nostre, però vist amb uns altres ulls, la mirada d’una dona que va venir a viure aquí quan tenia vuit anys i que s’estima el país on li ha tocat viure. La Najat escriu i pensa en català, perquè ha crescut i s’ha educat entre nosaltres. I, malgrat tot, no té dret a ser catalana. Per què?
El llibre està dividit en cinc apartats: el primer parla de les llengües maternes. La Najat i el seu home decideixen, fins i tot abans de què neixi el seu fill, que li parlaran en amazig, la llengua berber, que és la seva llengua materna. Tot funciona fins que el nen fa els dos anys i prefereix el català que parla a l’escola. La Najat, a més, s’adona que ella ja tampoc no pensa en amazig, el seu discurs interior fa anys que és en català. Amazig i català són dues llengües que pateixen una situació de diglòssia enfront de les llengües estatals. La Najat, no obstant, opta pel català, decisió que els catalans no semblen entendre perquè malgrat el seu accent és perfecte, se li adrecen de forma tossuda en castellà. El segon apartat del llibre ens parla d’identitat i ens explica com la frase encoratjadora “vosaltres ja sou d’aquí” es converteix en demagògia quan comença a buscar feina. El tercer apartat porta per títol “mesquites i esglésies”. Amb una intel·ligència molt fina, ens descriu com va viure els problemes d’identitat propis de tot adolescent: la filosofia de Nietzsche i Schopenhauer li van permetre analitzar amb objectivitat tot allò que forma part de la religió i allò altre que és propi de cada cultura. Altra vegada posa el dit a la nafra quan ens explica el rebuig dels veïns davant la possible obertura d’una mesquita. De sobte, aquells que li somreien quan era petita, recullen signatures plens de por per l’amenaça dels mussulmans; i els que tenen més por són aquells que no trepitgen mai una església. El quart apartat es titula “dones d’aquí, dones d’allà”, dues realitats que es fonen en la quotidianitat. La Najat trenca un munt de tòpics sobre les dones marroquines. Per acabar, el darrer apartat, “de records i absències”, és ple de retalls d’històries humanes fetes de presències i absències, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya ens fa posar els pèls de punta: la capacitat de la Najat El Hachmi per captar l’essència i narrar-la, és indiscutible.
Amb un domini total del llenguatge, amb una sensibilitat, una franquesa i una valentia que salten per damunt de totes les fronteres culturals, la Najat s’atreveix a encarar-se amb els prejudicis i amb el menyspreu injustificat que alguns catalans reservem per aquells que encaixen en l’estereotip d’immigrant marroquí. “La catalanitat és un miratge”, ens diu plena de tristesa quan descobreix que tot i que ella se sent catalana, la condemnem a ser una apàtrida perduda entre dos móns. Alhora, però, se sorprèn quan el seu fill no vol treure’s la barretina de pastoret i canta pel carrer “caga tió, caga turró”, i tremola per dins quan veu que el nen espera impacient la nit de reis. Què li ha de respondre, al seu fill, quan li pregunta “mare, jo sóc català?” Depèn la identitat de les mesquites i la circumcisió? La resposta l’hem d’escriure plegats, entre tots, perquè hem engegat un procés que no té marxa enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada