dimarts, 11 d’octubre del 2011

El Enigma de la Mariposa

Llàtzer Carles
Entrelíneas Editores

Del meu darrer viatge a Madrid em quedo amb una sensació ambivalent. Per una banda, l’alegria de la trobada amb els amics. De l’altra, la pèrdua de temps i de diners que comporten les reunions de feina: el trajecte amunt i avall en AVE amb la corresponent despesa del preu del bitllet. Mirat així, les reunions de feina surten caríssimes. No obstant, el tren n’anava ple, de catalans que venien de reunions de feina a Madrid. I tots semblaven ben contents: tindran, també, bons amics a la capital del Reino?

De la reunió de feina en vaig sortir amb un regal: un llibre. Així que al cost total del viatge en puc descomptar els 15 euros que val El Enigma de la Mariposa. Així va ser com el vaig aconseguir i, per entretenir-me al tren i allunyar altres cabòries, el vaig començar a llegir durant el trajecte de tornada. Em vaig enganxar. Té gràcia. Sí. Té un sentit de l’humor viu i intel•ligent. És una mena de novel•la negra (assassins en sèrie, policies, investigació criminal) tractada des d’una sòlida formació cultural i sota una mirada irònica. Una bona barreja.

La història ens explica com un advocat que treballa en una companyia espanyola que de sobte és adquirida per una multinacional, es veu obligat a reciclar-se fent un màster de psicologia aplicada als Estats Units. Aquest viatge canviarà completament la seva vida. D’entrada, li toca per sorteig per a fer els treballs, una companya «más negra que una pastilla de chocolate» de qui s’acabarà enamorant. Però la cosa es complica, perquè el pare de la noia és tinent de policia i porta el cas d’un assassí en sèrie que té a tothom ben trasbalsat. La qüestió és que el protagonista té tanta capacitat d’anàlisi psicològica —per treure’ns el barret— que serà ell qui desvetllarà el cas, i no us explico res més perquè és precisament l’evolució de la trama allò que fa que el llibre tingui tanta gràcia.

Acabada la lectura, vaig sentir la curiositat de saber qui és el seu autor: Llàtzer Carles. Al Google he trobat el següent: Llàtzer Carles va néixer a Sant Carles de la Ràpita l’any 1941. És llicenciat en Dret. Ha publicat “Un topo en la colina de los Dioses” (1992), “La mort al migdia” (Columna Edicions, 1995), “El Delegado de Barcelona” (Ninfa Publicaciones, 1996), “El enigma de la mariposa” (Entrelineas Editores, 2006) i “El transeúnte y la negra Zóe” (Bubok). Això és tot. Després de remenar una bona estona, no he aconseguit esbrinar cap altra dada personal, res de la seva trajectòria, ni tan sols sé per quina editorial ha publicat algun dels llibres. Veig, això sí, una progressió que el porta del monstre Columna a l’autoedició. Amb incredulitat em pregunto: com pot ser que algú que escriu tan bé passi completament desapercebut i s’hagi d’autoeditar per vendre quatre llibres entre familiars i coneguts?

La reflexió no és sobrera, perquè jo em trobo en la mateixa tessitura. Quin estrany impuls ens empeny a seguir escrivint —mireu la regularitat de les publicacions— malgrat les reiterades negatives editorials? Les grans editorials només van a l’autor reconsagrat i al best seller. Les editorials petites s’esforcen per col•locar quatre títols als distribuïdors i evitar que els tornin sense haver sortit del magatzem. Els negocis tipus FNAC i Casa del Libro es queden tot el benefici dels “productes” i imposen condicions abusives —a banda de què no accepten llibres autoeditats—. Només queda el llibreter de barri que, per sobreviure, ha de vendre bolígrafs i llibretes, espelmes, joguines didàctiques o el que sigui —qualsevol cosa per justificar que encara ven llibres—.

Et comprenc, Llàtzer Carles, et comprenc i comparteixo amb tu aquesta dèria per escriure. Malgrat no tinguis editor, avui tens una lectora.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

El Símbol perdut

Dan Brown
Empúries

Acabo de llegir El símbol perdut. És un llibre que segueix la mateixa línea que El Codi da Vinci, per la qual cosa segur que agradarà a tots aquells que esperaven una nova novel•la de Dan Brown: misteris, un suspens constant, claus esotèriques a la vista de tothom que cal reinterpretar, embolics a dojo i un dolent molt dolent que els vol matar a tots. No m’entretindré a explicar-vos l’argument perquè ben aviat sortirà la pel•lícula, protagonitzada pel mateix Tom Hanks en el paper del professor Robert Langdon.

Per tot plegat, parlaré només de dos aspectes que m’han cridat l’atenció. El primer és sobre el contingut, la informació que amaga el text i que probablement passarà força més desapercebuda a la pel•lícula. El segon, és la traducció al català feta per Imma Estany i publicada per Empúries.

El símbol perdut és un panegíric a la maçoneria. L’acció se situa a la ciutat de Washington, fundada per maçons que creien en el somni americà. Es dedueix, a partir de l’exposició que en fa, que totes les grans ments de la història han estat maçons, com si l’excelsitud i la maçoneria estiguessin inestroncablement unides... M’interessen, d’aquest llibre, les idees que surten de la nova ciència anomenada noètica. Els seus avenços han permès que la ciència demostri que el pensament humà té capacitat per transformar el món físic. Les nostres ments poden generar una energia capaç de transformar la matèria. La força del pensament humà creix a ritme exponencial en funció del nombre de ments que comparteixen aquest pensament, la qual cosa vol dir que els nostres pensaments tenen el poder de canviar el món...

Passem al tema de la traducció. El comentari que vull fer és per qüestionar, molt seriosament, per què no podem ser un país normal. No entenc per què gastem tants diners per traduir aquests best sellers al català quan tots els podríem llegir en castellà. Normalitzar un país no és això: no es tracta d’inundar el reduït espai que ocupa el mercat del llibre en català amb títols traduïts del castellà. Perquè aquesta és la realitat: llegint trobo indicis —que no puc evitar detectar—, que em fan adonar que l’edició catalana és un calc de la castellana i s’ha fet a partir d’aquesta, i no de l’original en anglès. A banda de què el text està farcit de petits errors, hi ha patinades importants, la més grossa la tenim a la pàgina 475 on trobem “l’aigua beneita” quan evidentment hauria de dir “aigua beneïda”...!

Tot això passa perquè no vivim en un país normal. La competència amb el castellà és tan bèstia que la traducció s’ha fet a corre-cuita i malament. I això ja és habitual: quan compares la traducció catalana i castellana d’un best seller, l’edició en català és pitjor i més cara que la castellana.

Si fóssim, doncs, un país normal, gastaríem aquests diners en traduir els nostres autors catalans a les altres llengües, tal com fan països com Finlàndia i Holanda, per tal que el mateix dia que surti la novetat publicada en holandès o en finès, es pugui aconseguir també la traducció a l’anglès. Això és el que fa un país normal conscient de la situació de diglòssia que viuen les llengües minoritàries: promocionar els seus autors! Nosaltres no. Nosaltres ho fem a la inversa. Els autors catalans se les veuen ben magres si volen ser traduïts! Amb una mica de sort, aconsegueixen una edició curta i en format butxaca. En canvi hem de veure com les seccions de llibre en català a les llibreries de tot el país s’omplen de traduccions mal fetes —que s’han pagat amb diners institucionals, que són els nostres impostos!—. traduccions que, com a bilingües forçats que som, tots podríem llegir perfectament en castellà.