dimecres, 5 d’octubre del 2011

El Símbol perdut

Dan Brown
Empúries

Acabo de llegir El símbol perdut. És un llibre que segueix la mateixa línea que El Codi da Vinci, per la qual cosa segur que agradarà a tots aquells que esperaven una nova novel•la de Dan Brown: misteris, un suspens constant, claus esotèriques a la vista de tothom que cal reinterpretar, embolics a dojo i un dolent molt dolent que els vol matar a tots. No m’entretindré a explicar-vos l’argument perquè ben aviat sortirà la pel•lícula, protagonitzada pel mateix Tom Hanks en el paper del professor Robert Langdon.

Per tot plegat, parlaré només de dos aspectes que m’han cridat l’atenció. El primer és sobre el contingut, la informació que amaga el text i que probablement passarà força més desapercebuda a la pel•lícula. El segon, és la traducció al català feta per Imma Estany i publicada per Empúries.

El símbol perdut és un panegíric a la maçoneria. L’acció se situa a la ciutat de Washington, fundada per maçons que creien en el somni americà. Es dedueix, a partir de l’exposició que en fa, que totes les grans ments de la història han estat maçons, com si l’excelsitud i la maçoneria estiguessin inestroncablement unides... M’interessen, d’aquest llibre, les idees que surten de la nova ciència anomenada noètica. Els seus avenços han permès que la ciència demostri que el pensament humà té capacitat per transformar el món físic. Les nostres ments poden generar una energia capaç de transformar la matèria. La força del pensament humà creix a ritme exponencial en funció del nombre de ments que comparteixen aquest pensament, la qual cosa vol dir que els nostres pensaments tenen el poder de canviar el món...

Passem al tema de la traducció. El comentari que vull fer és per qüestionar, molt seriosament, per què no podem ser un país normal. No entenc per què gastem tants diners per traduir aquests best sellers al català quan tots els podríem llegir en castellà. Normalitzar un país no és això: no es tracta d’inundar el reduït espai que ocupa el mercat del llibre en català amb títols traduïts del castellà. Perquè aquesta és la realitat: llegint trobo indicis —que no puc evitar detectar—, que em fan adonar que l’edició catalana és un calc de la castellana i s’ha fet a partir d’aquesta, i no de l’original en anglès. A banda de què el text està farcit de petits errors, hi ha patinades importants, la més grossa la tenim a la pàgina 475 on trobem “l’aigua beneita” quan evidentment hauria de dir “aigua beneïda”...!

Tot això passa perquè no vivim en un país normal. La competència amb el castellà és tan bèstia que la traducció s’ha fet a corre-cuita i malament. I això ja és habitual: quan compares la traducció catalana i castellana d’un best seller, l’edició en català és pitjor i més cara que la castellana.

Si fóssim, doncs, un país normal, gastaríem aquests diners en traduir els nostres autors catalans a les altres llengües, tal com fan països com Finlàndia i Holanda, per tal que el mateix dia que surti la novetat publicada en holandès o en finès, es pugui aconseguir també la traducció a l’anglès. Això és el que fa un país normal conscient de la situació de diglòssia que viuen les llengües minoritàries: promocionar els seus autors! Nosaltres no. Nosaltres ho fem a la inversa. Els autors catalans se les veuen ben magres si volen ser traduïts! Amb una mica de sort, aconsegueixen una edició curta i en format butxaca. En canvi hem de veure com les seccions de llibre en català a les llibreries de tot el país s’omplen de traduccions mal fetes —que s’han pagat amb diners institucionals, que són els nostres impostos!—. traduccions que, com a bilingües forçats que som, tots podríem llegir perfectament en castellà.

1 comentari:

Anònim ha dit...

"Aigua beneita" és una expressió correcta, tal com diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (entrada "aigua"), i a més és una forma tradicional i molt habitual en la parla natural dels catalanoparlants.
http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=aigua&operEntrada=0