El llegat dels filisteus
de Margarida Aritzeta
Cossetània Edicions
Quan vaig saber que havia sortit una nova novel·la de la Margarida Aritzeta, me la vaig comprar de seguida. Per dues raons. La primera és que la segueixo, a la Margarida. Vaig tenir la sort de tenir-la de professora de teoria literària. Estudiar amb ella lectures i autors va ser tot un luxe, creieu-me, perquè en sap un munt i és tan generosa! Per això els seus llibres prometen, d’entrada, qualitat i art literari. La segona raó és que El llegat dels filisteus parla del desert, dels camps de refugiats sahrauís, un poble amb el qual hi tinc una relació personal. Per tant tenia dues bones raons per agafar la novel·la amb ganes. I, malgrat tot, quan vaig començar a llegir em vaig desorientar: el relat comença com una novel·la de Ferran Torrent o potser com una de Vázquez Montalbán, amb una trama detectivesca i saltant d’escenaris, de personatges i de veu narrativa com si fos el joc de l’oca. No s’acaba d’entendre, el per què de tanta alternança i sorprèn, en una escriptora seriosa com la Margarida, que enmig de tot el batibull hi situï un personatge que es diu Carod Rovira i precisament en aquells dies de la seva entrevista amb ETA a Perpinyà.
Tenim, doncs, un escenari proper, històric, on es barregen lladres i serenos, tresors i llibres antics, falsos filisteus i un viatge de debò (hi ha coses que no es poden inventar) als campaments de refugiats de Tindouf amb un drama de teló de fons que fa més de trenta anys que dura.
Hi surt una mica de tot, en aquesta novel·la. És intensa i és variada. Un dels interessos rau a resseguir les causes que han abocat alguns pobles a desaparèixer i els perills que comporta la pèrdua de la memòria històrica. El cas dels filisteus esdevé, d’aquesta manera, quelcom més que un mite; és un crit que alerta i reivindica la voluntat dels pobles de ser sobirants i que atansa sahrauís i catalans, dos pobles que comparteixen realitats diverses i, alhora, contextos culturals estranyament similars. Trobem, igualment, la temptativa de copsar la veritat malgrat que, sovint, costi comprendre-la. I hi ha, també, el cant en defensa de l’amic. Acostumats com estem a què d’en Carod Rovira se’n facin caricatures burlesques, sorprèn que la Margarida trenqui per ell una llança, i ho fa sense complexos, utilitzant el recurs de la imaginació per narrar fets que altres han empastifat amb molt mala baba.
On està, en El llegat dels filisteus, la línia que separa la veritat de la ficció? Què va passar aquells dies finals de la campanya electoral que van treure el Partit Popular del Govern de l’Estat? Si ho voleu saber, haureu de llençar els daus i jugar aquesta partida de l’oca, saltar d’un escenari a l’altre fins el final del joc. I sabeu què en penso? Que si tot plegat no és veritat m’és ben igual, perquè m’agrada més la versió de la Margarida Aritzeta que la que de forma reiterativa han repetit tants diaris i tants i quants periodistes...
de Margarida Aritzeta
Cossetània Edicions
Quan vaig saber que havia sortit una nova novel·la de la Margarida Aritzeta, me la vaig comprar de seguida. Per dues raons. La primera és que la segueixo, a la Margarida. Vaig tenir la sort de tenir-la de professora de teoria literària. Estudiar amb ella lectures i autors va ser tot un luxe, creieu-me, perquè en sap un munt i és tan generosa! Per això els seus llibres prometen, d’entrada, qualitat i art literari. La segona raó és que El llegat dels filisteus parla del desert, dels camps de refugiats sahrauís, un poble amb el qual hi tinc una relació personal. Per tant tenia dues bones raons per agafar la novel·la amb ganes. I, malgrat tot, quan vaig començar a llegir em vaig desorientar: el relat comença com una novel·la de Ferran Torrent o potser com una de Vázquez Montalbán, amb una trama detectivesca i saltant d’escenaris, de personatges i de veu narrativa com si fos el joc de l’oca. No s’acaba d’entendre, el per què de tanta alternança i sorprèn, en una escriptora seriosa com la Margarida, que enmig de tot el batibull hi situï un personatge que es diu Carod Rovira i precisament en aquells dies de la seva entrevista amb ETA a Perpinyà.
Tenim, doncs, un escenari proper, històric, on es barregen lladres i serenos, tresors i llibres antics, falsos filisteus i un viatge de debò (hi ha coses que no es poden inventar) als campaments de refugiats de Tindouf amb un drama de teló de fons que fa més de trenta anys que dura.
Hi surt una mica de tot, en aquesta novel·la. És intensa i és variada. Un dels interessos rau a resseguir les causes que han abocat alguns pobles a desaparèixer i els perills que comporta la pèrdua de la memòria històrica. El cas dels filisteus esdevé, d’aquesta manera, quelcom més que un mite; és un crit que alerta i reivindica la voluntat dels pobles de ser sobirants i que atansa sahrauís i catalans, dos pobles que comparteixen realitats diverses i, alhora, contextos culturals estranyament similars. Trobem, igualment, la temptativa de copsar la veritat malgrat que, sovint, costi comprendre-la. I hi ha, també, el cant en defensa de l’amic. Acostumats com estem a què d’en Carod Rovira se’n facin caricatures burlesques, sorprèn que la Margarida trenqui per ell una llança, i ho fa sense complexos, utilitzant el recurs de la imaginació per narrar fets que altres han empastifat amb molt mala baba.
On està, en El llegat dels filisteus, la línia que separa la veritat de la ficció? Què va passar aquells dies finals de la campanya electoral que van treure el Partit Popular del Govern de l’Estat? Si ho voleu saber, haureu de llençar els daus i jugar aquesta partida de l’oca, saltar d’un escenari a l’altre fins el final del joc. I sabeu què en penso? Que si tot plegat no és veritat m’és ben igual, perquè m’agrada més la versió de la Margarida Aritzeta que la que de forma reiterativa han repetit tants diaris i tants i quants periodistes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada