dimecres, 20 de gener de 2010

El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor.

Hiromi KawakamiQuaderns Crema


Passa molt de tant en tant que, un llibre comprat a l’atzar, sense cap recomanació prèvia i d’una autora que mai no havíem sentit anomenar, es reveli com una autèntica joia, un premi, una troballa que, per fortuïta, adquireix el valor afegit de la pròpia descoberta, com quan durant una excursió trobes un fòssil d’estranya bellesa o un mineral molt rar, una peça única que altres, que poden haver passat per allí abans que tu, no han sabut descobrir...


El vaig comprar a la Llibreria Central, a Tremp, atreta primer pel seu títol poètic. El llibre es ven amb una faixa que ha inclòs l’editorial Quaderns Crema i que recull algunes frases que alguns crítics han escrit sobre l’obra en publicacions de prestigi. La faixa, a més, està encapçalada amb les dues paraules “PREMI TANIZAKI”, destacades amb lletra negreta i de mida més gran. A la solapa de la coberta se’ns explica que Hiromi Kawakami és una de les escriptores japoneses més llegides, ha obtingut diversos premis literaris importants i, concretament, la novel•la que tenim a les mans fou adaptada al cinema amb gran èxit.


Però probablement, allò que més hi va influir i em va fer escollir-lo entre desenes d’altres llibres va ser el fet que darrerament he conegut la Maria H., una noia casada amb un home japonès. Durant les hores de conversa que han anat bastint la nostra relació d’amistat, vaig quedar impregnada d’aquesta gràcil harmonia, una contenció estètica que té molt a veure amb l’art poètica dels haiku, la naturalesa en miniatura dels bonsái o l’art floral dels ikebana, arts minimalistes on l’equilibri entre tècnica i bellesa ratlla la perfecció. Aquest no és un comentari superflu: El cel és blau, la terra blanca, és una història d’amor escrita amb aquesta mateixa tècnica que té per objectiu destacar la bellesa per ella mateixa. Quan una cosa és bella —i l’amor entre Tsukiko i “el mestre” ho és—, no cal guarnir-la; només cal saber on aplicar les tisores per mostrar-la en tota la seva senzillesa i intensitat natural.


Tsukiko és una dona solitària que freqüenta una determinada taverna. Allà coincideix amb un antic mestre, un home també solitari amb qui comparteix els gustos pel menjar, l’afecció a beure sake, estones de passeig i de conversa i moltes més estones de silencis, i encara moltes més estones de nostàlgia: tots dos han viscut relacions desafortunades que els han deixat una mica encallats al passat, per la qual cosa no es permeten tenir gaires il•lusions. A vegades, quan noten que depenen massa de les trobades que fins aleshores havien estat fortuïtes, eviten deliberadament trobar-se. Però amb la mateixa naturalitat amb què floreixen els cirerers, sorgeix entre ambdós un amor bonic i profund que els costa reconèixer però que inevitablement acabarà florint apassionadament.


Ah, aquesta és una preciosa història d’amor, és una joia, una novel•la impecable, profundament commovedora, que ens anima a confiar més en nosaltres mateixos i a fer cas quan un subtil calfred ens fa tremolar lleument...