dijous, 29 de gener de 2009

La mala dona

Marc PastorLa Magrana

No sóc de llegir novel·la negra, jo. No m’ha interessat mai especialment, aquest gènere literari. Reconec que és un prejudici, per allò que sembla un gènere menor, una mica de segona, que llegeixen només aquells a qui agraden les històries de sang i fetge, les intrigues i el suspens de la investigació policíaca. Per això se’m fa estrany recomanar-ne una i ho faig perquè, més enllà del gènere al qual pertany, és una novel·la excel·lent. Es tracta ni més ni menys de l’obra La mala dona, guanyadora del I Premi Crims de Tinta de novel·la negra, d’intriga i policíaca.

Me la va recomanar el Jordi Milian, amic de ràdio Sant Andreu i autor del blog l’illa dels llibres
http://www.illadelsllibres.blogspot.com/. Acostumo a fer més cas del boca orella que de determinades crítiques, sospitoses de servir interessos editorials. El boca orella enganya poc i en aquest cas, quan ve d’un bon lector de llibres, la recomanació no es pot passar per alt. Va ser tot un encert. He llegit la novel·la, m’ha agradat i, al meu torn, la recomano.

La novel·la està basada en un personatge real, Enriqueta Martí, coneguda com la vampiressa del carrer Ponent. Descriu fets ocorreguts a una Barcelona de primers del segle XX en la qual el crim i els robatoris són la rutina del dia a dia, una ciutat convulsa encara per la recent Setmana Tràgica, a les portes de la Guerra amb el Marroc, que viu sota l’amenaça constant del terrorisme anarquista i amb una policia polititzada que protegeix la gent rica i deixa a la seva sort els marginats, gent que no existeix per a la societat i que no interessa a ningú. Només interessa als inspectors que busquen els culpables de les desaparicions de criatures, que continuen la investigació fins i tot quan reben ordres dels seus superiors de deixar-ho córrer perquè els que s’amaguen al darrere són molt poderosos. Tot és real. Només la investigació policial és ficció.

L’autor del llibre, Marc Pastor, és policia. És diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Tot un expert en crims, com podeu imaginar. El domini absolut del tema, però, no embafa la novel·la de tecnicismes i detalls escabrosos. Tot i tractar un assumpte tan fort com el segrest i assassinat de criatures, i malgrat s’apropa molt a la línia que separa la barbàrie del decòrum, no la creua en cap moment i desenvolupa el relat amb absoluta elegància, bastint una estructura agosarada i alhora intel·ligent, amb un punt de vista que no us explico per a no fer malbé la sorpresa. No cau en tòpics, deixa ben parats els inspectors i els agents que se les veuen de tots colors mentre fan la seva feina i els dota de sensibilitat i vida pròpia. No deixa de criticar les martingales dels poderosos que es creuen amb el dret de poder comprar la culpabilitat i la innocència de les persones i en fa una subtil descripció psicològica: es nota que ha estudiant la ment humana i en comprèn els impulsos i els desigs més estrambòtics. De tant en tant, l’autor ens deixa veure la seva pròpia formació literària, citant autors i novel·les de gènere, però també poetes de l’època. Demostra, igualment, que ha consultat hemeroteques i llibres d’història per tal de retratar fidelment la Barcelona dels primers anys del segle XX. I el resultat és una novel·la ben escrita, entretinguda, amb una trama ben resolta i un ritme que enganxa fins i tot a aquells que, com jo mateixa, no llegeixen novel·la negra. L’excepció confirma la regla.