divendres, 25 de gener de 2008

Dimarts amb Morrie

Mitch AlbomEditorial Empúries

Sovint em passa que per trobar un llibre bo que em desperti prou emoció com perquè dediqui temps a escriure’n una crítica literària, n’he de llegir uns quants. Costa, trobar llibres bons. Potser per això estic aprenent a deixar els llibres a mig llegir, si no són prou interessants. Els agafo una estona i els deixo, i de mica en mica van quedant avall a la pila sota altres que ocupen el seu lloc. De fet, acostumo a llegir diversos llibres de forma simultània perquè cada lectura té el seu moment. Hi ha llibres per abans d’anar a dormir, que relaxen i ens permeten deixar-nos endur per aquella dolçor que precedeix la son i altres que, si els llegim al llit, no podrem dormir en tota la nit perquè en quedem enganxats i hem de continuar llegint fins al final. Hi ha llibres per emportar-se al tren i altres que sé que només puc obrir quan tinc un llapis a la mà i sóc a prop de l’ordinador perquè segur que em despertaran la creativitat. Altres llibres, però, són per llegir-los a poc a poc, a petites dosis, i tornar-hi per rellegir-los, paladejar-los, com la bona poesia. O com aquest Dimarts amb Morrie.

A Morrie Schwartz, que ha estat trenta anys professor de sociologia de la Universitat de Brandeis, a Massachussetts, se li diagnostica una Esclerosi Lateral Amiotròfica. Mitch Albom havia estat alumne seu i ara és un prestigiós periodista esportiu que guanya diners i viu envoltat d’èxit. Per atzar, un dia Mitch veu el seu vell professor per la televisió i descobreix així la seva malaltia. Tot i que viu a més de mil quilòmetres, decideix anar a visitar-lo i ho farà cada setmana, els dimarts, fins a la seva mort. Mitch i Morrie decideixen que aquesta serà la darrera tesina que prepararan plegats d’una assignatura que titulen “el sentit de la vida”. Cada trobada tractaran un tema transcendental: l’amor, el treball, la família, la vellesa, la mort. Però no us penseu que aquest sigui un llibre de grans lliçons magistrals. Són converses senzilles entre dos amics, un d’ells és el mestre i condueix les reflexions bàsiques cap a les coses que de veritat són importants i que mai no comentem amb ningú perquè la nostra societat les ha convertit en tabús. La quotidianitat dels petits actes esdevé l’escenari d’aquesta intensa amistat.

Aquest no és un llibre de ficció. És una història real d’aquelles que emocionen i fan plorar. Tot i que és un relat molt trist del que inevitablement en coneixem el desenllaç fatal abans de començar, ens toca per la seva qualitat humana. Té el mèrit d’estar escrit amb dignitat i tot i que és ple de sentiment, no cau en la temptació de la sensibleria. És una bona lliçó per a tots els que anem per la vida corrent i que no hem tingut la sort de tenir mai un mestre així.