Res en ratlla

Judith Cobeña i Guàrdia
Tèmenos Edicions SCP

Una sola lletra separa les paraules “tres” i “res”. Aquesta lletra, però, fa tota la diferència. Res en ratlla és el nou poemari de la Judith Cobeña i Guàrdia, un títol que ens enganya, perquè aquest “res” és el món sencer d’una dona que viu i sent la vida a cor obert. Res en ratlla vol dir que no hi és, és l’absència que impedeix guanyar el joc. I malgrat perdre o guanyar són el mateix, hi juga a tot o res, perquè amb la Judith no s’hi val d’estimar o viure a mitges. Així són els seus poemes: ella sempre té l’aposta més forta, la més agosarada, la que quan sembla que s’acaba, resulta que no, que encara té més corda, més ànsia, més complexitat per esmicolar amb paraules que diuen prou —quan ja no cal—, però que també saben dir més —com un conjur que ens retorna a la vida—. La Judith no vol propines: vol la factura sencera! Perquè ella ho dóna i es dóna del tot, sense fer trampes.

Aquest és un poemari madur, de poetessa d’ofici que sap jugar amb les paraules i posar les paraules en joc. És au de vol alt. Després del Pròleg escrit per en Gerard Vilardaga Cunill, el primer poema és un avís que ens planta al davant gairebé un epitafi: avui hi ets, demà ja no!, metàfora punyent d’un viatge cap a l’interior que comença pel final perquè no sap si tindrà retorn. Estructura l’experiència poètica al voltant dels records i les absències que l’esperonen a escriure. I escriu sempre des del res quan ja és antic. És aleshores quan del res sorgeixen els records, que endreça a cops de lletres i paraules per dibuixar l’ara i l’aquí amb el seu voler mirar. Res i tot és ara per a aquesta ànima franca, i insolent, i invicta, i insubmisa. I que així sigui, amiga, per molts anys, per tal que em pugui emocionar moltes vegades en llegir-te i rellegir-te, quin plaer tremolar amb les teves paraules en sentir-te tan humana, poemes fets del res quan ho són tot, i estan en ratlla...

El Enigma de la Mariposa

Llàtzer Carles

Entrelíneas Editores

Del meu darrer viatge a Madrid em quedo amb una sensació ambivalent. Per una banda, l’alegria de la trobada amb els amics. De l’altra, la pèrdua de temps i de diners que comporten les reunions de feina: el trajecte amunt i avall en AVE amb la corresponent despesa del preu del bitllet. Mirat així, les reunions de feina surten caríssimes. No obstant, el tren n’anava ple, de catalans que venien de reunions de feina a Madrid. I tots semblaven ben contents: tindran, també, bons amics a la capital del Reino?

De la reunió de feina en vaig sortir amb un regal: un llibre. Així que al cost total del viatge en puc descomptar els 15 euros que val El Enigma de la Mariposa. Així va ser com el vaig aconseguir i, per entretenir-me al tren i allunyar altres cabòries, el vaig començar a llegir durant el trajecte de tornada. Em vaig enganxar. Té gràcia. Sí. Té un sentit de l’humor viu i intel•ligent. És una mena de novel•la negra (assassins en sèrie, policies, investigació criminal) tractada des d’una sòlida formació cultural i sota una mirada irònica. Una bona barreja.

La història ens explica com un advocat que treballa en una companyia espanyola que de sobte és adquirida per una multinacional, es veu obligat a reciclar-se fent un màster de psicologia aplicada als Estats Units. Aquest viatge canviarà completament la seva vida. D’entrada, li toca per sorteig per a fer els treballs, una companya «más negra que una pastilla de chocolate» de qui s’acabarà enamorant. Però la cosa es complica, perquè el pare de la noia és tinent de policia i porta el cas d’un assassí en sèrie que té a tothom ben trasbalsat. La qüestió és que el protagonista té tanta capacitat d’anàlisi psicològica —per treure’ns el barret— que serà ell qui desvetllarà el cas, i no us explico res més perquè és precisament l’evolució de la trama allò que fa que el llibre tingui tanta gràcia.

Acabada la lectura, vaig sentir la curiositat de saber qui és el seu autor: Llàtzer Carles. Al Google he trobat el següent: Llàtzer Carles va néixer a Sant Carles de la Ràpita l’any 1941. És llicenciat en Dret. Ha publicat “Un topo en la colina de los Dioses” (1992), “La mort al migdia” (Columna Edicions, 1995), “El Delegado de Barcelona” (Ninfa Publicaciones, 1996), “El enigma de la mariposa” (Entrelineas Editores, 2006) i “El transeúnte y la negra Zóe” (Bubok). Això és tot. Després de remenar una bona estona, no he aconseguit esbrinar cap altra dada personal, res de la seva trajectòria, ni tan sols sé per quina editorial ha publicat algun dels llibres. Veig, això sí, una progressió que el porta del monstre Columna a l’autoedició. Amb incredulitat em pregunto: com pot ser que algú que escriu tan bé passi completament desapercebut i s’hagi d’autoeditar per vendre quatre llibres entre familiars i coneguts?

La reflexió no és sobrera, perquè jo em trobo en la mateixa tessitura. Quin estrany impuls ens empeny a seguir escrivint —mireu la regularitat de les publicacions— malgrat les reiterades negatives editorials? Les grans editorials només van a l’autor reconsagrat i al best seller. Les editorials petites s’esforcen per col•locar quatre títols als distribuïdors i evitar que els tornin sense haver sortit del magatzem. Els negocis tipus FNAC i Casa del Libro es queden tot el benefici dels “productes” i imposen condicions abusives —a banda de què no accepten llibres autoeditats—. Només queda el llibreter de barri que, per sobreviure, ha de vendre bolígrafs i llibretes, espelmes, joguines didàctiques o el que sigui —qualsevol cosa per justificar que encara ven llibres—.

Et comprenc, Llàtzer Carles, et comprenc i comparteixo amb tu aquesta dèria per escriure. Malgrat no tinguis editor, avui tens una lectora.

El Símbol perdut

Dan Brown
Empúries

Acabo de llegir El símbol perdut. És un llibre que segueix la mateixa línea que El Codi da Vinci, per la qual cosa segur que agradarà a tots aquells que esperaven una nova novel•la de Dan Brown: misteris, un suspens constant, claus esotèriques a la vista de tothom que cal reinterpretar, embolics a dojo i un dolent molt dolent que els vol matar a tots. No m’entretindré a explicar-vos l’argument perquè ben aviat sortirà la pel•lícula, protagonitzada pel mateix Tom Hanks en el paper del professor Robert Langdon.

Per tot plegat, parlaré només de dos aspectes que m’han cridat l’atenció. El primer és sobre el contingut, la informació que amaga el text i que probablement passarà força més desapercebuda a la pel•lícula. El segon, és la traducció al català feta per Imma Estany i publicada per Empúries.

El símbol perdut és un panegíric a la maçoneria. L’acció se situa a la ciutat de Washington, fundada per maçons que creien en el somni americà. Es dedueix, a partir de l’exposició que en fa, que totes les grans ments de la història han estat maçons, com si l’excelsitud i la maçoneria estiguessin inestroncablement unides... M’interessen, d’aquest llibre, les idees que surten de la nova ciència anomenada noètica. Els seus avenços han permès que la ciència demostri que el pensament humà té capacitat per transformar el món físic. Les nostres ments poden generar una energia capaç de transformar la matèria. La força del pensament humà creix a ritme exponencial en funció del nombre de ments que comparteixen aquest pensament, la qual cosa vol dir que els nostres pensaments tenen el poder de canviar el món...

Passem al tema de la traducció. El comentari que vull fer és per qüestionar, molt seriosament, per què no podem ser un país normal. No entenc per què gastem tants diners per traduir aquests best sellers al català quan tots els podríem llegir en castellà. Normalitzar un país no és això: no es tracta d’inundar el reduït espai que ocupa el mercat del llibre en català amb títols traduïts del castellà. Perquè aquesta és la realitat: llegint trobo indicis —que no puc evitar detectar—, que em fan adonar que l’edició catalana és un calc de la castellana i s’ha fet a partir d’aquesta, i no de l’original en anglès. A banda de què el text està farcit de petits errors, hi ha patinades importants, la més grossa la tenim a la pàgina 475 on trobem “l’aigua beneita” quan evidentment hauria de dir “aigua beneïda”...!

Tot això passa perquè no vivim en un país normal. La competència amb el castellà és tan bèstia que la traducció s’ha fet a corre-cuita i malament. I això ja és habitual: quan compares la traducció catalana i castellana d’un best seller, l’edició en català és pitjor i més cara que la castellana.

Si fóssim, doncs, un país normal, gastaríem aquests diners en traduir els nostres autors catalans a les altres llengües, tal com fan països com Finlàndia i Holanda, per tal que el mateix dia que surti la novetat publicada en holandès o en finès, es pugui aconseguir també la traducció a l’anglès. Això és el que fa un país normal conscient de la situació de diglòssia que viuen les llengües minoritàries: promocionar els seus autors! Nosaltres no. Nosaltres ho fem a la inversa. Els autors catalans se les veuen ben magres si volen ser traduïts! Amb una mica de sort, aconsegueixen una edició curta i en format butxaca. En canvi hem de veure com les seccions de llibre en català a les llibreries de tot el país s’omplen de traduccions mal fetes —que s’han pagat amb diners institucionals, que són els nostres impostos!—. traduccions que, com a bilingües forçats que som, tots podríem llegir perfectament en castellà.

A dalt de la duna roja

Núria Garcia Quera

Sensus

Al llarg d’aquests darrers anys, he tingut la gran sort de viure com ha anat formant-se la criatura literària “A dalt de la duna roja”. He llegit tres versions diferents del llibre de la Núria, tot i que de fet he de dir que he llegit tres llibres completament diferents. La primera versió portava el títol “Els músics de Mali” i explicava l’experiència del viatge per terra maliana en un estil original i divertit; et feies un fart de riure perquè el text era ple d’aquest fi sentit de l’humor amb què la Núria sap presentar el contrast cultural. Ja en aquella primera versió, la història tenia ganxo. La segona versió es deia “A dalt de la duna rosa” i va ser una grata sorpresa veure el tomb que havia comportat afegir, a la primera trama, una segona on es narrava l’estada a l’hospital i tot un munt de reflexions profundes al voltant de la vida i la mort a dos móns tan diferents. Tot i que seguien sent dues històries paral•leles, la novel•la havia agafat una nova dimensió que, literàriament, la va fer créixer de manera espectacular. La tercera versió l’he llegida en un format nou, ja editada i acompanyada pels materials de viatge: els dibuixos i els poemes escrits durant l’estada a Mali. Puc constatar un enorme treball de correcció —que els lectors no veuen, perquè no l’han de veure, però que jo detecto perquè també em dedico a muntar històries—. Inserir les dues trames amb salts constants i de manera tan perfecta no és fàcil, és un treball d’hores i el resultat és molt bo; demostra ofici. És cert que, en créixer, el llibre ha perdut una part de la frescor del primer relat on només hi havia històries divertides d’un país exòtic...; però la frescor ha estat substituïda per una maduresa que dóna com a resultat un text molt més interessant. El canvi en el títol del color de la duna de “rosa” a “roja” és l’exemplificació de la seva evolució literària: ara té molta més força!

Posats a trobar una pega..., tot i que la barreja de text i dibuixos m’ha encantat, la imitació del format de llibreta amb una goma no m’ha semblat gaire pràctic perquè obliga a llegir fent servir les dues mans per mantenir el llibre obert, cosa que fa que sigui impossible llegir estirada o en segons quina postura còmoda. Ja veieu, no tinc res dolent a dir a banda de queixar-me per la meva vagància a l’hora de llegir...

Si tu em dius vine ho deixo tot… Però digue’m vine / Si tú me dices ven lo dejo todo... Pero dime ven

Albert Espinosa

Random House Mondadori / Plaza & Janés

La primera paraula que se m’acut per definir aquest llibre és “diferent”. Si hi ha fars que evoquen paraules i nens que tenen nom abans d’ésser concebuts, també els libres poden tenir paraules que els hi pertanyen: humanitat, sensibilitat, tendresa, amistat, escapar-se de casa, trobar-se un mateix i..., ser diferent. Tant és així que ni tan sols sóc original en escollir la paraula “diferent” per a definir aquest llibre d’Espinosa, ja que el mateix autors el dedica “ a tots aquells que continuen volent ser diferents”...

El Dani té un ofici ben original: buscar nens desapareguts. És bo, en el seu ofici, perquè té una forta empatia i sap quina mena de coses fan patir tant els nens que els empenyen a fugir de casa. Hi ha vegades, però, que els nens són segrestats i aleshores poc s’hi pot fer. A menys que descobreixis una mentida. Però anem a pams. Si voleu entendre la història del Dani, hi ha unes quantes coses d’ell que heu de saber primer. No us les explicaré jo ara, aquestes coses, perquè espatllaria la gràcia del llibre. Deixeu que sigui el Dani qui, fent salts endavant i enrere dels records als fars, de les converses amb amics a les perles i els diamants, dels somnis a la realitat de la dona que ell estima..., deixeu que sigui, doncs, el mateix Dani qui us atrapi amb el seu relat i us emocioni amb totes les petites històries que nodreixen i alhora s’emporten la nostra infantesa. Perquè hi ha moments d’especial intensitat que formen part de la nostra essència, raó per la qual sempre acaben tornant.

Tot va començar el dia que el Dani va viatjar a l’illa de Capri...

Dejaos de pollas, vayamos a pollas.

Ayer asistí en La Herradura, Granada, a la presentación del libro de Andrés Cárdenas Dejaos de pollas, vayamos a pollas. La presentación fue un exitazo destornillante. Estuvo a cargo del escritor José García-Ladrón de Guevara, poeta, crítico, columnista de prensa y académico de Buenas Letras, autor del tantas veces reeditado ensayo humorístico La malafollá granaína. G. Ladrón de Guevara defendió el lenguaje del pueblo frente al de la Real Academia e hizo un genial análisis filológico de los eufemismos utilizados para nombrar a los órganos sexuales masculinos y femeninos.

El libro de Cárdenas es fruto de la pregunta de un amigo extranjero, llamado en la ficción Harry, mediante la cual solicitaba al periodista que le aclarase qué significa una de las palabras de uso más común entre los granadinos: “polla”. El texto, con las múltiples y polisémicas acepciones del término, es fenomenal, tiene mucha gracia y te hace soltar más de una carcajada.

La gaviota

Sándor Márai

Ediciones Salamandra

Un personaje masculino, un hombre con un alto cargo ministerial y de quien no llegaremos a conocer el nombre, el mismo día en que firma una declaración que puede cambiar el transcurso de la historia de su país, recibe la inesperada visita de una joven que presenta un extraño y casi mágico parecido con la mujer que el hombre amó, la cual murió trágicamente. El encuentro con esta mujer despierta en el hombre, que ya no es joven, sentimientos y profundas reflexiones sobre la personalidad, la vida, la muerte y el amor:

«Los astrólogos, que hoy en día ya no llevan un capirote en la cabeza y en su mayoría no son más que diligentes matemáticos, afirman que hay tres hechos que el libre albedrío del hombre no puede cambiar: el nacimiento, la muerte y el amor… Estos tres hechos son más poderosos que cualquier fuerza y voluntad humanas».

Hay hechos que no nos pertenecen porque no tenemos sobre ellos ningún poder. Por ejemplo un encuentro que sigue la ley del destino y que no podemos aplazar. ¿O quizás no es todo tan ingenuo y mágico como parece? ¿Quién es esa mujer y qué pretende? ¿Hay alguna razón oculta que juega con este parecido aparentemente casual? Y sea cual sea la respuesta, ¿qué importancia tiene?

En su personal estilo de introspección psicológica, Sándor Márai repite una de sus conversaciones imposibles entre dos personajes. No son creíbles. Sus conversaciones no son creíbles porque nadie habla así, con tanta lírica y con un discurso perfectamente estructurado y repleto de reflexiones profundas. Y sin embargo, son conversaciones que nos embrujan y nos arrastran por la fuerza de sus palabras, de sus ideas, de los conceptos que, tanto o más que los hechos, tienen el poder de cambiar dos mundos. No sólo el de los protagonistas, también el de los lectores que nos quedamos atrapados en la literatura de Sándor Márai y volvemos a él una y otra vez, guiados por esa fuerza mágica que dirige el vuelo de las gaviotas y los pasos de los hombres…

La delicadeza

David Foenkinos

Seix Barral

Lo reconozco. Compré este libro por su faja publicitaria: «La novela de los diez premios». Si un libro es capaz de haber ganado diez y haber llegado, además, a finalista de los premios literarios más prestigiosos de Francia, es que algo tiene. Y quería saber qué era ese algo que había cautivado a tantos lectores.

Empecé a leerlo y me lo tragué en un santiamén. Y mientras leía me preguntaba qué era eso maravilloso que tenía ese libro y que no aparecía por ninguna parte: ninguna gran historia, no frases rimbombantes, sin filosofías vanguardistas ni pensamientos profundos. Una historia simple, lineal, con personajes de lo más común (antihéroes anodinos a los que nadie ve y a los que a nadie le importan). Ah, sí, está escrita en un estilo peculiar que nos da información dispar de los personajes, datos extras que ayudan a dibujar los caracteres y que deberían formar parte más de las notas del autor que del texto íntegro del relato. Ah, y ese sentido del humor, esa fina habilidad para tratar de forma desdramatizada los pequeños detalles del día a día, todo tan cotidiano, pequeños dramas que hubieran podido describirse desde el dolor y el sufrimiento y que, sin embargo, se nos cuentan con un cierto aire festivo.

Entonces me di cuenta de que, además de la faja publicitaria, me había llamado la atención su título: La delicadeza. Exacto. Éste es el sentimiento que transpira la novela y eso es lo que nos cautiva. La delicadeza. La naturalidad. La frescura. La sutileza. Es un libro sencillo que nos hace sentir bien porque está escrito con exquisita delicadeza, algo que, en este mundo deshumanizado, empieza a ser un extraño tesoro.

Algo está cambiando. Ahora ya estoy segura. Algo está cambiando y el cambio se produce en la dirección correcta. Nathalie es una mujer guapísima y afortunada que lo tiene todo: está casada, vive feliz y tiene un buen trabajo. Inesperadamente su marido muere. Para huir del sufrimiento, Nathalie se vuelca en el trabajo. Allí hay quien la pretende y hay quien la ve como algo inalcanzable: demasiado guapa, demasiado eficiente, demasiado perfecta. ¿Qué va a suceder? No os cuento el desenlace, pero me encanta que Nathalie no valore al prototipo de milhombres ejecutivo conquistador y arrolladoramente exitoso. Ni trayectoria profesional, ni prestigio, ni eficacia, ni estrategias, ni puñetas. Nathalie elige las sonrisas, las conversaciones y la ternura.

Eso es exactamente lo que tiene este libro. Marca un nuevo modo de operar y de reaccionar ante la vida. Un nuevo paradigma de valores. Y lo hace sin necesidad de moralizar. Sin ponerse serio. Lo hace desde la sencillez (que no significa simplicidad). Y eso es exactamente lo que ha cautivado a cientos, a miles de lectores, su delicadeza…

Sombras quemadas

Kamila Shamsie

Ediciones Salamandra

Un alemán que vive en Japón; una japonesa que vive en la India; un indio que ha de vivir en Pakistán con constante añoranza de su Delhi natal; un inglés en Estados Unidos… Los Weiss (alemanes), Burton (ingleses), Tanaka (japoneses) y Ashraf (indios) siguen vidas que parecen haberse desviado de su curso natural para cruzarse y entrelazarse de modo que ninguno de ellos puede vivir en su lugar de origen. Las nacionalidades se confunden. Y sin embargo, encuentran un espacio en el cual cohabitar en medio de una compleja historia compartida, entre cuatro linajes y tres generaciones, gracias a la amistad y al amor. Y a la guerra.

Desde el bombardeo de Nagasaki hasta las montañas de Afganistán después de los atentados del 11-S, se nos presenta la historia familiar a lo largo de seis décadas de miedo y dolor. Se quieren sin importar el color de la piel o los rasgos étnicos. Se quieren a pesar de que sus mundos son distantes cultural y geográficamente. Se quieren a pesar del abandono y de la culpa, de lealtades que les separan y de la realidad de guerras que les unen. ¿Cómo es posible que los ideales más nobles se embrutezcan justificados por la responsabilidad? En el mundo hay cientos de miles de personas que entierran su conciencia para no ver el horror del que son responsables...

Hiroko huye de Nagasaki después de la bomba atómica que mató a su amigo Konrad. En la India colonial busca a Ilse, hermana de Konrad, una alemana casada con un inglés. Vivirán juntos los últimos días de la colonia británica previos a la división de la India y a la expulsión de los musulmanes a Paquistán. Allí vivirá Hiroko con Sajjad, antiguo criado de los británicos, y nacerá su hijo Raza, el cual tiene, igual que su madre japonesa, un extraordinario don para los idiomas, lo que le llevará a trabajar para la CIA junto a su tío Harry, hijo de Ilse.

Con estos ingredientes tan complejos como humanos, esta novela toca todos los grandes temas del último siglo: el final de la Segunda Guerra Mundial con las bombas atómicas; la descolonización británica; la guerra fría; la caída del bloque soviético; las emergentes amenazas entre la India y el Pakistán con las pruebas nucleares; el atentado terrorista del 11-S y la subsecuente invasión de Afganistán. «Hemos traído la desolación y la llamamos paz», se lamentará Harry en Afganistán. Esta frase resume su vida y el fatal desenlace de la historia.

Sorprende que una mujer tan joven como Kamila Shamsie, nacida en 1973 en Paquistán, tenga la objetividad y sabiduría necesarias para desarrollar una trama tan ambiciosa. Y para poner en tela de juicio conceptos como patriotismo, traición, expiación, culpabilidad, lealtad, hospitalidad. Esta es una gran novela que ayuda a comprender los grandes conflictos globales y que transmite un sutil mensaje de esperanza. Quizás porque Kamila Shamsie tiene el coraje de poner al descubierto los grandes males que hacen que el mundo sea un lugar tan espantoso, a través de su extraordinaria habilidad para describir pequeñas historias humanas que intentan mantenerse con coherencia dentro del cuadro caótico principal. La estrecha perspectiva que tenemos, unos por prejuicio y otros por defender creencias religiosas, está diezmando la humanidad. Hemos de aprender a desmarcarnos de los clichés que hacen que el mundo vaya mal, muy mal…

Cometas en el cielo / Mil soles espléndidos

Khaled Hosseini
Salamandra

Suposo que va ser l’èxit de la seva primera novel•la, Cometas en el cielo, la causa del nomenament de Khaled Hosseini com enviat especial d’ACNUR, l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats. Ho vaig veure clar després de llegir la segona novel•la, --que no és una segona part, perquè té una trama del tot independent de la primera--, Mil soles espléndidos.

Khaled Hosseini és afganès i això ha condicionat no tan sols el tema, l’escenari, el context, el temps i els personatges de les seves novel•les. Ser afganès l’ha convertit en La Veu de tots els afganesos, una veu que ens explica la història de tres dècades de guerra i anarquia que van originar una de les crisis de refugiats més greus del planeta, una guerra que només coneixíem pels telenotícies, una guerra excessivament cruenta que costava d’entendre perquè ja no sabien qui eren els bons i qui els dolents: la monarquia del sha Zahir; el cop d’estat de Daud Jan; la invasió soviètica; la revolució dels els muyahidins (armats per Reagan); la retirada de les tropes russes i el desmembrament de la Unió Soviètica; el govern comunista de Nayibulá; les diferents faccions militars de nom impossible de memoritzar (Yunbish-i-Mihi, Hezb-e-Islami, Yamiat-e-Islami, Ittehad-i-Islami, Hizb-e-Wahdat, entre altres); l’heroi carismàtic Ahmad Sha Massud, conegut com el Lleó de Panayshir; la creació de l’estat Islàmic d’Afganistan que va muntar un govern amb els líders de totes les faccions dels muyahidins que per comptes de posar-se d’acord van començar una nova guerra entre ells fins que finalment van arribar els talibans per posar pau; però resulta que el règim dels talibans va ser pitjor que tots els anteriors; l’atemptat de les torres bessones, Osama bin Laden i la declaració de guerra de George W. Bush que era per alliberar-los d’ells mateixos i portar la “pau duradora” i la democràcia. I, finalment, el retorn dels refugiats a un país dessolat per intentar formar part de la “reconstrucció”, per donar sentit a tantes morts, a tanta estupidesa humana...

A la novel•la també s’explica la rivalitat entre ètnies: tayiko, pastun, hazara, uzbeca, els nòmades kuchi; la diferència de llengües: farsi, pastun, urdu; la vida als campaments de refugiats i la dura supervivència a les ciutats de Kabul, Herat, Kandahar, dividides i plenes de franctiradors. També ajuda a entendre què és això de la burka, què s’havia de fer per aconseguir ser un màrtir; què és la namaz, les cinc pregàries diàries que fan els musulmans...

En fi, els llibres de Khaled Hosseini expliquen molt bé tots aquests temes que no havia entès mai. Però ho fa sense que ens en adonem. Perquè si he de ser franca, tot es va explicant a poc a poc, enmig d’un relat tan commovedor i bell que el decorat és el de menys. Perquè, sabeu una cosa? Khaled Hosseini té un do: com els autèntics narradors perses que van crear els contes de les mil i una nits, Hosseini centra els relats en l’amor, les fidelitats, les debilitats i fortaleses humanes, la culpa i la por, els afectes, la noblesa i la veritat, el respecte i la comprensió, i a tot això hi afegeix la saviesa de les narracions sufís i la poesia de grans poetes com Jaya Abdulá Ansary. Una barreja fascinant.

Aquestes són dues Grans Novel•les, de les que emocionen i de les que no s’obliden. Com he dit al principi, el seu èxit internacional ha donat un nou sentit a la vida de Khaled Hosseini que ha estat capaç de mostrar al món un altre Afganistan. La seva veu és el testimoni d’un patiment profund, descomunal, però també de la grandesa d’un poble que malgrat haver estat massacrat per totes bandes ha tingut el coratge de seguir endavant i tornar a casa per començar de nou. Desitjo que cap altra guerra “alliberadora” estronqui el seu somni. Inshallah!

El tiempo entre costuras

María Dueñas
Temas de Hoy (Planeta)

Suelo huir de los best sellers como de la peste. Soy perra vieja como para creer que la buena literatura es la que promueven las campañas de márquetin. Eso es negocio, no nos engañemos. Negocio del que sólo mira los resultados en cifras de ventas. Cuando ves una faja roja cruzando una portada con la frase «500.000 lectores ya lo recomiendan. Tu también lo descubrirás, tu también lo recomendarás», ¿qué otra cosa puedes hacer sino alejarte corriendo de semejante reclamo publicitario? Sin embargo anoté el nombre: María Dueñas, y el título: El tiempo entre costuras. ¿Por qué? ¡Caprichoso azar! Aunque si he de ser completamente sincera sentí un aguijonazo de curiosidad. ¿Qué tiene esa pájara que no tenga yo? Una primera novela publicada por una editorial pequeña, TH, Temas de Hoy. Claro, claro, una editorial pequeña, sinónimo de editor que lee los manuscritos que luego publica, pero con el trampolín de distribución del Grupo Planeta detrás. Es la combinación perfecta, pensé entonces. Y olvidé el asunto.

Hasta que la escuché hablar en una entrevista de la CNN con Iñaki Gabilondo. Es simpática. Es inteligente. Sabe hablar. Tiene cosas que contar. ¡Qué personalidad! Todo eso pensé. Y volví a olvidarme del asunto.

Hasta que la conocí en la Feria del Libro de Madrid, ese evento al que vamos los catalanes y que convierte a nuestro Sant Jordi en una fiesta folclórica y poco más. En persona gana, María. Es simpática, de verdad. Es inteligente, de verdad. No hay pose. No hay reclamo. Ni engaños. ¿Cómo va a escribir mal alguien que sabe hablar tan bien?

Compré el libro y afirmo con rotundidad que ya hay 500.001 lectores que lo recomiendan. Justificaré mis razones. El tema es muy interesante: da una visión de la presencia e influencia del movimiento nazi en la España de Franco, ciertamente bien reconstruida, con nombres, lugares y hechos históricos bien documentados. Pero nos cuenta esa historia, mil veces leída en los libros de texto, desde el otro lado de la barrera, es decir, desde el protectorado español en Marruecos del que provenían las fuerzas armadas del general Franco. Domina el tema, vamos, igual como entiende un muchito de costura, telas, modas y de todo lo que puede oírse en los probadores de un atelier de alta costura. Pero hay más. Hay un buen uso de los recursos literarios. Domina el tempo y tiene mucha gracia para terminar el capítulo sin cerrarlo, dejándonos en el momento de mayor suspense, obligándonos así a seguir leyendo; sabe crear el suspense incluso con nimiedades, en situaciones cotidianas. Crea la protagonista a partir de alguien aparentemente anodino, una costurera que sin embargo es humana, contradictoria y…, valiente. El lenguaje es perfecto. Su estilo conciso. La escritura es vitalista, no cae en el dramatismo; incluso cuando describe las situaciones más duras, lo hace con elegancia y sencillez. En resumen, detrás de este best seller hay lecturas, muchas horas de trabajo y una gran pasión que lucha por emerger. Es una novela escrita con madurez que distrae y sorprende y nos arrastra a leer y nos hace anhelar terminar el trabajo para agarrar el libro otra vez.

¡Qué placer leerte, María! ¡Qué placer leerte! Felicidades. Me habría encantado, a mí, ¡ser capaz de escribir una novela así!

L’home que plantava arbres

Jean Giono
Edicions El cercle de Viena

Quin llibre més bonic! És com un glop d’aigua fresca una calorosa tarda d’estiu.

A mig camí entre el conte i la poesia, amb una prosa sòlida i alhora tan fràgil que sembla un relat de vidre, aquesta petita joia literària és tota una lliçó de vida. És la història d’un pastor que decideix plantar arbres. Planta molts arbres, milers d’arbres, fins que aconsegueix convertir un paratge desert en un bosc ple de vida.

Ah, sí, quin llibre més bonic! Me l’he empassat d’un sol glop, un glop d’aigua d’una font de la que brollen paraules que canten la cançó que només coneixen els arbres. És la remor del vent en el bosc. No l’heu sentida mai?

Llegiu-lo, llegiu-lo...!

Invisible

Paul Auster
Edicions 62 / Anagrama

En aquest blog acostumo a penjar crítiques literàries d’alguns dels libres que vaig llegint. No pas tots; em centro bàsicament en la literatura de ficció. M’agrada aturar-me en els autors de casa, cridar l’atenció sobre textos bons que sovint passen desapercebuts o fins i tot, a vegades, ressenyar llibres que he descobert una mica per atzar i que m’han fet passar una bona estona de lectura. Els autors que ja són prou famosos no necessiten ni presentacions ni ressenyes perquè els seus llibres es venen sols. Tenen els seus crítics fidels i els seus detractors i compten amb una bona campanya de màrqueting que els fa arribar a totes les llibreries. Aquesta vegada, però, faré una excepció per parlar del darrer llibre de Paul Auster. No me’n puc estar. M’ha deixat, literalment, al·lucinada. Torna a ser el Gran Auster, el Geni, el que sorprèn i arrossega el lector cap a dins d’un món de ficció que esdevé tan boig que ja no sabem si inventa o descriu la realitat, la veritat “invisible”.

Auster divideix la novel·la en quatre parts, cadascuna té un narrador diferent, un estil diferent, una veu i un punt de vista diferent. Els personatges són els mateixos, però a cada part se’ns presenten des d’un angle completament nou. Tots els personatges (menys un, de qui tots parlen i que cada vegada s’escapa) tenen veu pròpia: dietaris, narracions, manuscrits que cal redactar. Tenim, per tant, un joc de recursos narratius agosarat que funciona bé perquè Auster amaga un alter ego que aparentment és qui escriu el llibre i enllaça els diversos textos fins unificar la trama. Ara bé, el llibre és molt més que un artifici de tècniques: és un relat colpidor d’un seguit de fets ocorreguts l’any 1967 i més enllà –Guerra del Vietnam, moviments estudiantils a França, la Guerra Freda, caiguda del Mur de Berlín− que havien de canviar radicalment la vida de les persones que s’hi veuen implicades i que s’arrossegaran anys i anys, fins que la memòria o la mort hi posin fi.

A Invisible destaca, per damunt de tot, l’acurada descripció psicològica, feta gairebé amb bisturí, de personatges enormement complexos i, sobretot, de les seves relacions i interrelacions, dels motius aparents i els ocults, de l’amor innocent i l’amor incestuós, de l’erotisme i la passió, de la vida i la mort en un món salvatge que sovint no sap cap a quina banda mirar

Dietari de Les Gorges

M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel•la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota.

Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara
Edicions de 1984

He llegit aquest llibre per curiositat. Curiositat per saber per què se n’han reimprès sis edicions en mig any, esdeveniment que és tot un exitàs en la literatura catalana. Ha sortit a les llistes dels més venuts i se n’han escrit un munt de crítiques. Una de les raons del seu èxit pot ser el tema, que no s’havia tractat mai en català. Una altra la seva ubicació real en un espai físic i temporal: una colònia tèxtil, a Terrassa, als anys cinquanta. I encara té un altre mèrit indiscutible: la recreació de l’univers de les colònies tèxtils, aquestes petites ciutats autosuficients tancades en elles mateixes de manera endogàmica, gairebé asfixiant.

A mi em sembla que la novel•la presenta llacunes importants. En alguns capítols, el llenguatge és poc natural: la veu del narrador no ha de parlar com els seus personatges! Hi ha fils descabdellats perquè la trama fa salts, sovint els personatges se’ns mostren tot d’una, sense presentació prèvia, es crea una expectativa i en canvi no tornen a aparèixer i queden fils solts que no es rematen. Les primeres cent pàgines són fluixes i el final coixeja, es deixen de banda els protagonistes principals per acabar amb un munt d’informació deixada anar a raig, mal dosificada, que hauria estat molt millor suggerir a poc a poc. El ritme no acaba de funcionar. També hi ha incongruències, costa de creure que el senyor Viladomat, l’amo, i el senyor Boix, el director, que tenen tan pocs escrúpols, especialment pel que fa al director que pot arribar a ser mooolt però que mooolt groller, estiguin tots dos tan ensucradament enamorats de les respectives esposes i que ambdues siguin tan dòcils i burres. Perquè una cosa és que les donen es resignessin i acceptessin les banyes per un tema sociocultural i una altra, ben diferent, que després d’havent-se-les empassat de tots colors, ells vinguin amb remordiments i sentiments de traïció per salvar la “vida conjugal”. En fi, hi ha un embalum considerable de personatges mal tractats que desllueixen el conjunt.

Però per altra banda he de reconèixer que la novel•la té moments genials. Hi ha descripcions que sorprenen, precisament perquè són molt millors que el gruix de la novel•la. Rellegint aquests fragments m’adono que són els viscuts. Per exemple brilla amb llum pròpia la visita que la Matilde fa a casa la senyora Boix; el relat té una força descriptiva potent. També la trobem quan ens explica el primer dia que la Cèlia va a treballar a la fàbrica; les trifulgues entre els companys de feina i l’enveja envers els “recomanats”; la mentalitat tancada i les xafarderies de la gent de la colònia; la doble moral cristiana de les classes socials altes i l’obcecació de la mare priora del convent de monges; el dolor davant la mort dels éssers estimats; algunes discussions familiars...

Aquest és un llibre que s’ha publicat massa aviat. Tot i que la història està acabada, hauria necessitat una revisió a fons per polir tots els detalls que fallen, especialment pel que fa al llenguatge, els personatges i la trama. Tenim davant, però, una dona que ens emociona quan explica l’experiència viscuda. És aquesta la Sílvia Alcàntara que més m’agrada i segurament la que més es mereix haver aconseguit, de moment, sis reimpressions.

El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor.

Hiromi KawakamiQuaderns Crema


Passa molt de tant en tant que, un llibre comprat a l’atzar, sense cap recomanació prèvia i d’una autora que mai no havíem sentit anomenar, es reveli com una autèntica joia, un premi, una troballa que, per fortuïta, adquireix el valor afegit de la pròpia descoberta, com quan durant una excursió trobes un fòssil d’estranya bellesa o un mineral molt rar, una peça única que altres, que poden haver passat per allí abans que tu, no han sabut descobrir...


El vaig comprar a la Llibreria Central, a Tremp, atreta primer pel seu títol poètic. El llibre es ven amb una faixa que ha inclòs l’editorial Quaderns Crema i que recull algunes frases que alguns crítics han escrit sobre l’obra en publicacions de prestigi. La faixa, a més, està encapçalada amb les dues paraules “PREMI TANIZAKI”, destacades amb lletra negreta i de mida més gran. A la solapa de la coberta se’ns explica que Hiromi Kawakami és una de les escriptores japoneses més llegides, ha obtingut diversos premis literaris importants i, concretament, la novel•la que tenim a les mans fou adaptada al cinema amb gran èxit.


Però probablement, allò que més hi va influir i em va fer escollir-lo entre desenes d’altres llibres va ser el fet que darrerament he conegut la Maria H., una noia casada amb un home japonès. Durant les hores de conversa que han anat bastint la nostra relació d’amistat, vaig quedar impregnada d’aquesta gràcil harmonia, una contenció estètica que té molt a veure amb l’art poètica dels haiku, la naturalesa en miniatura dels bonsái o l’art floral dels ikebana, arts minimalistes on l’equilibri entre tècnica i bellesa ratlla la perfecció. Aquest no és un comentari superflu: El cel és blau, la terra blanca, és una història d’amor escrita amb aquesta mateixa tècnica que té per objectiu destacar la bellesa per ella mateixa. Quan una cosa és bella —i l’amor entre Tsukiko i “el mestre” ho és—, no cal guarnir-la; només cal saber on aplicar les tisores per mostrar-la en tota la seva senzillesa i intensitat natural.


Tsukiko és una dona solitària que freqüenta una determinada taverna. Allà coincideix amb un antic mestre, un home també solitari amb qui comparteix els gustos pel menjar, l’afecció a beure sake, estones de passeig i de conversa i moltes més estones de silencis, i encara moltes més estones de nostàlgia: tots dos han viscut relacions desafortunades que els han deixat una mica encallats al passat, per la qual cosa no es permeten tenir gaires il•lusions. A vegades, quan noten que depenen massa de les trobades que fins aleshores havien estat fortuïtes, eviten deliberadament trobar-se. Però amb la mateixa naturalitat amb què floreixen els cirerers, sorgeix entre ambdós un amor bonic i profund que els costa reconèixer però que inevitablement acabarà florint apassionadament.


Ah, aquesta és una preciosa història d’amor, és una joia, una novel•la impecable, profundament commovedora, que ens anima a confiar més en nosaltres mateixos i a fer cas quan un subtil calfred ens fa tremolar lleument...

Londres nevat

Jordi Llavina
Editorial Amsterdam


L’he llegit que encara era calent: primera edició novembre del 2009. Me’n vaig comprar sis, de llibres, aquella tarda, però aquest va ser el primer que vaig agafar. Sentia una gran curiositat per conèixer què ens deia en el seu nou llibre un home com Llavina, que ha tocat tots els camps relacionats amb la literatura i des de tots els angles: autor de poesia i narrativa, crític literari, presentador de ràdio i televisió, membre de jurats de premis literaris... No m’ha pas decebut, tot el contrari, us el recomano!


Londres nevat és un recull de sis contes que escapen una mica a la concepció tradicional que defineix el conte com a relat breu i rodó, en el sentit que se segueix un únic fil argumentatiu i acaba amb un element que aporta un desenllaç amb una certa sorpresa. En els contes de Llavina, hi ha tècnica. Perquè hi ha moltes lectures al darrere. I de mateixa manera que la fusta de roure dóna al vi un buquet específic, així mateix els caldos que surten de la ploma de Llavina s’han impregnat d’una solera que els dóna cos, força i aroma.


El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.


El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.


Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.


A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!

La piedra de la paciencia (sangue sabur)

Atiq RahimiEdiciones Siruela

Durant la guerra d’Afganistan, en una habitació d’una casa jau un home en estat de coma. És un heroi de guerra i té una bala clavada al clatell. La seva dona en té cura, el neteja, li fa companyia, resa i, també, es desespera de veure’l immòbil mentre segueixen els atacs armats i les seves dues filles petites ploren. Les hores són llargues, i les nits encara ho són més. Així és com la dona comença a substituir les oracions per la conversa en veu alta, en la que explica al marit tot allò que una dona no ha de dir mai: confessa què en pensa de les guerres i dels ideals religiosos; qüestiona els valors d’una societat amb una doble moral escandalosa on les dones són poc més que res; explica els sentiments més íntims, els temors i els secrets que sempre ha amagat. Ho explica tot. Fins que la pedra de la paciència rebenta.

Aquesta novel·la està escrita amb un llenguatge molt visual, gairebé com si fos una obra de teatre. Fa servir un narrador omniscient, una veu en present i un espai narratiu fix: l’habitació on jau l’home. L’acció avança amb els canvis de claror que entra per la finestra; els sorolls que anuncien els esdeveniments de la guerra i moviments de soldats al carrer; les entrades i sortides de la dona a la cambra. Tot plegat sembla una llarga, lenta i dura escena teatral on la trama sorgeix amb la veu de la dona, una veu a vegades poètica, d’altres enrabiada. La conversa es va desgranant davant un cos que només escolta.

Impressiona, la sinceritat de la dona. Impressiona, la seva intel·ligència. Impressiona, la seva capacitat d’enginy i de resistència. La pedra de la paciència narra la mena de vida que suporten molts milers de dones del món, sotmeses als capricis dèspotes de les societats masclistes. Que aquesta novel·la estigui escrita per un home afganès i que hagi guanyat el premi Goncourt són senyals inequívoques de què alguna cosa important està canviant, posa el dit a la nafra i ens obliga a fer una autoanàlisi de consciència.

Com a dona només puc dir: gràcies Atiq Rahimi!

La solitud dels nombres primers

Paolo Giordano
Edicions 62 / Salamandra

Finalment he tornat a trobar un llibre que m’ha enganxat i m’ha remogut. Costa. Costa trobar llibres així, ben escrits, amb una estructura impecable, un ritme ben treballat, el llenguatge concís, els personatges descrits amb pinzellades subtils, psicològicament complexos i alhora estranyament propers, el tema... Bé, el tema és estrany..., i commovedor.

La solitud dels nombres primers ens explica els esdeveniments que marquen la vida d’un nen a qui agraden les matemàtiques i una nena que odia esquiar. Les seves vides es creuen a l’escola on la seva respectiva marginalitat els converteix en un parell de nombres primers, que són aquells que només són divisibles per u i per ells mateixos, nombres indivisibles que l’autor converteix en metàfora de la soledat que aïlla les persones. De manera suau i respectuosa, sense fer-ne cap judici, l’autor entra dins la ment i el cor dels protagonistes per mostrar-nos les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors, sempre presents, els records obsessius que els impedeixen desempallegar-se d’un passat cruel que, com una ombra, porten enganxat als talons. Giordano ens ho explica en veu baixa, en un to de confidència que ens provoca l’empatia i ens els fa comprendre de manera incondicional, comencem a patir amb ells la seva negació autista de la vida. La descripció dels fets quotidians és tan potent que de cada gest en traspua sentiment, és la força màgica de la suggestió del que no es diu, del que no es fa, del que no es pensa i mai no es comunica. Aquesta és la més terrible de les solituds, una solitud on hi ha l’amor, però no se’l reconeix, potser per por, o tal vegada només és incapacitat per lliurar-se a una experiència afectiva.

Paolo Giordano és llicenciat en Física Teòrica. És molt jove, té només 28 anys i en tenia 26 quan va guanyar el premi Campiello Opera Prima que li ha fet vendre més d’un milió d’exemplars del llibre. Però aquesta primera novel·la ha guanyat també el premi Strega, el més prestigiós d’Itàlia, que reconeix anualment el millor llibre de tots els publicats, guardó que normalment només aconsegueixen escriptors consagrats i que el posa a l’altura de noms com Cesare Pavese, Dino Buzzati, Primo Levi, Umberto Eco, Claudio Magris... No sé si pot ser un reconeixement massa gran per a una primera obra d’un jove un tant autista: els nombres primers no es poden dividir. Però també podria passar tot el contrari. L’èxit podria tenir un efecte multiplicador (els nombres primers es poden multiplicar i donen SEMPRE nombres sencers). Giordano és un escriptor que ha demostrat un enorme talent. Jo desitjo que opti per aquesta segona opció.

El silenci

Gaspar Hernández
Edicions Destino

Quan vaig saber que Gaspar Hernández havia guanyat el premi Josep Pla 2009 amb una obra que parlava de la meditació zen i la curació espiritual a través de la paraula, vaig pensar que volia llegir-lo. El vaig encarregar a l’Antonio, el llibreter del poble, perquè m’avisés tan aviat com es publiqués. Amb tot, vaig trigar una mica a trobar el moment i va passar que, abans de poder-lo llegir, vaig veure a El Triangle la mala crítica que en feia en Màrius Serra. Em pregunto per què hi ha autors que perden el temps fent crítiques de llibres que no els han agradat. Jo no ho faig. Si un llibre no m’agrada, el condemno amb la meva indiferència i n’agafo un altre. Però a més, en Màrius i en Gaspar són companys de feina, tots dos treballen a Catalunya Ràdio, segur que coincideixen en mil i una ocasió, segur que poden compartir (o rivalitzar), en mil i una més. Això és lleig, Màrius, i més si tenim en compte que tu portes anys parlant des del hara al teu Llullu... O no et sembla que és una mica el mateix? Tu parles a l’ànima del teu fill igual com un locutor de ràdio parla a l’inconscient d’una dona adormida...

Potser, doncs, per la mala crítica vaig agafar el llibre amb més ganes. Em va costar que m’enganxés. Havia llegit fins la pàgina setanta i ja començava a pensar que en Màrius tenia raó. Tranquils, estic fent la crítica i ja he dit que no en faig si el llibre no m’ha agradat. M’ha agradat. Agradarà als lectors i es vendrà molt per Sant Jordi. En això, en Màrius també l’encerta. Es vendrà perquè els llibres que parlen d’autoajuda i teràpies alternatives, malgrat facin picor a molts, es venen. Es vendrà perquè és un llibre fresc. Es vendrà perquè explica intimitats de personatges entrevistats a la ràdio, polítics i presidents de la Generalitat inclosos. Es vendrà perquè en Gaspar Hernández és un noi famós, que té un públic fidel que s’adorm amb la seva veu cada nit. Per això, els editors han rebut en Gaspar amb els braços oberts (per què, si no, tants agraïments a editors?).

El silenci és la història d’una nit durant la qual, un locutor de ràdio, parlarà a una noia japonesa, adormida, que té un tumor al cervell. El relat alterna la veu en primera persona (la del locutor) que s’adreça en segona persona a la noia, amb una altra veu, la del diari de la Umiko, escrit durant la seva estada en un monestir zen. D’entrada, la veu narrativa del locutor de ràdio no és versemblant. En un discurs directe oral, ningú no parla com ho fa ell, les paraules són artificioses, les frases massa llargues, massa estructurades, i el contingut és vacu, superficial. A més l’ús constant de la segona persona del singular és, literàriament parlant, difícil si no es té molta tècnica. Oh, és clar, Sándor Márai ho fa a L’última Trobada. I també Kafka, a Carta al pare. I la Maria Barbal s’hi atreveix, a País Íntim. Són autors reconsagrats. Tot i que Gaspar Hernàndez escriu de forma fluïda, aquesta veu narrativa trontolla una mica, costa que ens desperti l’interès, fet que no es produeix fins que el narrador no es despulla i ens explica coses viscudes, detalls de les entrevistes a l’emissora de ràdio, per exemple. En canvi la segona veu, la que fa servir en els fragments del diari de la Umiko, funciona molt bé i crec que és una llàstima que no n’hagi tret més suc.

En aquesta novel·la Gaspar Hernàndez peca una mica de “periodista”. Tendeix a donar moltes dades, a mostrar explícitament per comptes de jugar a suggerir. Però alhora ens mostra que té fusta sensible. D’ara en endavant, li poden passar dues coses: que faci cas a editors i gent que volen “el seu bé” i continuï escrivint llibres que es vendran molt com El silenci, o que només escolti allò que sona a dintre seu durant les meditacions, el seu propi silenci.