John Boyne
Editorial Empúries
He estat dues vegades a Polònia. Tot i que el país té moltes coses interessants, una de les visites obligades són els camps d’extermini nazis. Entre Polònia, Alemanya i Àustria he visitat sis camps. Quan vaig sortir d’Auschwitz, em vaig dir que ja en tenia prou, d’aquest tema, ja havia desenvolupat prou bé el meu sentiment de rebuig a la barbàrie, em solidaritzava amb totes les víctimes i em comprometia a lluitar personalment contra la guerra, la violència, la injustícia, l’exclusió, la pobresa, la fam, i la negació dels drets humans. Alhora, em vaig prometre no tornar a llegir cap més llibre sobre l’holocaust dels jueus.
No he pogut complir la promesa. Em pregunto fins a quin punt és ètic fer bona literatura d’un fet històric tan dramàtic com aquest. I inevitablement arribo sempre a la mateixa resposta: cal apreciar la bona literatura per les emocions que ens desperta. Excloure algunes obres pel tema és un criteri de selecció injust que ens pot fer passar per alt joies com Si això és un home, i els altres títols de la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, el fantàstic El lector, de Bernhard Schlink o el poètic El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada.
El noi del pijama de ratlles utilitza la mateixa tècnica que la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni. Ens narra l’horror dels camps de concentració des del punt de vista d’un nen que no entén res del que passa al seu voltant. Bruno és fill d’un comandant alemany. El nen s’avorreix i busca un amic, Schmuel, el noi del pijama de ratlles que viu a l’altra banda de la tanca de filferro espinós.
No us penseu, però, que aquest sigui un llibre dramàtic sobre la guerra. Tot el contrari: és un llibre sobre l’amor, l’amistat, la tendresa de les ànimes pures, la innocència del món dels infants i, més enllà, tot el món absurd dels adults. Perquè nosaltres, lectors adults, entenem tot allò que Bruno no entén, nosaltres sabem què signifiquen cadascuna de les paraules i els actes miserables dels diversos personatges. I és aquesta comprensió la que ens toca el sentiment i ens emociona, omplint-nos el cor d’una gran humanitat. I tot això, John Boyne ho aconsegueix sense caure en el miratge de la commiseració ni en judicis de valors. Ell narra suggerint més que explicant, i és aquest equilibri perfecte el valor que converteix aquesta novel·la en una obra mestra.
No tothom és capaç de tractar un tema tantes vegades tractat literàriament i sortir-se’n amb un èxit rotund. Olé per en John Boyne!
Editorial Empúries
He estat dues vegades a Polònia. Tot i que el país té moltes coses interessants, una de les visites obligades són els camps d’extermini nazis. Entre Polònia, Alemanya i Àustria he visitat sis camps. Quan vaig sortir d’Auschwitz, em vaig dir que ja en tenia prou, d’aquest tema, ja havia desenvolupat prou bé el meu sentiment de rebuig a la barbàrie, em solidaritzava amb totes les víctimes i em comprometia a lluitar personalment contra la guerra, la violència, la injustícia, l’exclusió, la pobresa, la fam, i la negació dels drets humans. Alhora, em vaig prometre no tornar a llegir cap més llibre sobre l’holocaust dels jueus.
No he pogut complir la promesa. Em pregunto fins a quin punt és ètic fer bona literatura d’un fet històric tan dramàtic com aquest. I inevitablement arribo sempre a la mateixa resposta: cal apreciar la bona literatura per les emocions que ens desperta. Excloure algunes obres pel tema és un criteri de selecció injust que ens pot fer passar per alt joies com Si això és un home, i els altres títols de la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, el fantàstic El lector, de Bernhard Schlink o el poètic El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada.
El noi del pijama de ratlles utilitza la mateixa tècnica que la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni. Ens narra l’horror dels camps de concentració des del punt de vista d’un nen que no entén res del que passa al seu voltant. Bruno és fill d’un comandant alemany. El nen s’avorreix i busca un amic, Schmuel, el noi del pijama de ratlles que viu a l’altra banda de la tanca de filferro espinós.
No us penseu, però, que aquest sigui un llibre dramàtic sobre la guerra. Tot el contrari: és un llibre sobre l’amor, l’amistat, la tendresa de les ànimes pures, la innocència del món dels infants i, més enllà, tot el món absurd dels adults. Perquè nosaltres, lectors adults, entenem tot allò que Bruno no entén, nosaltres sabem què signifiquen cadascuna de les paraules i els actes miserables dels diversos personatges. I és aquesta comprensió la que ens toca el sentiment i ens emociona, omplint-nos el cor d’una gran humanitat. I tot això, John Boyne ho aconsegueix sense caure en el miratge de la commiseració ni en judicis de valors. Ell narra suggerint més que explicant, i és aquest equilibri perfecte el valor que converteix aquesta novel·la en una obra mestra.
No tothom és capaç de tractar un tema tantes vegades tractat literàriament i sortir-se’n amb un èxit rotund. Olé per en John Boyne!
1 comentari:
He estat mirant el teu blog i no estic d'acord amb el que dius d'El noi del pijama de ratlles". És una obra que es llegeix bé, però queda molt i molt lluny de ser una obra d'art. Està ben escrita i sap mantenir l'interés fins al final, però a mi em va decebre,, potser perquè me n'havien parlat massa bé. Crec que està inspirada amb la pel·lícula "La vida és bella", tot i que s'ha volgut donar la visió d'un nen de l'altra banda del conflicte. Però està plena de tots els tòpics de l'imaginari de l'holocaust. Totes les imatges que apareixen són les que coneixem a través dels documentals de l'època: els trens carregats de jueus com si fossin animals, les càmeres de gas, el tarannà cruel i disciplinari dels nazis, etc. No hi ha risc. No hi ha investigació. No hi ha innovació. I, per si fos poc, la història no és versemblant. Per més criatura de casa bona que sigui el protagonista, no crec que pugués viure d'esquenes a la guerra i que, durant l'any que dura la relació amb el Samuel, no s'adonés de res i el Samuel no li ho expliqués. Ho sento, però no cola. Potser com a lectura d'adolescents pot funcionar, no ho sé, però per a adults crec que queda curta.
Publica un comentari a l'entrada