Paolo Giordano
Edicions 62 / Salamandra
Finalment he tornat a trobar un llibre que m’ha enganxat i m’ha remogut. Costa. Costa trobar llibres així, ben escrits, amb una estructura impecable, un ritme ben treballat, el llenguatge concís, els personatges descrits amb pinzellades subtils, psicològicament complexos i alhora estranyament propers, el tema... Bé, el tema és estrany..., i commovedor.
La solitud dels nombres primers ens explica els esdeveniments que marquen la vida d’un nen a qui agraden les matemàtiques i una nena que odia esquiar. Les seves vides es creuen a l’escola on la seva respectiva marginalitat els converteix en un parell de nombres primers, que són aquells que només són divisibles per u i per ells mateixos, nombres indivisibles que l’autor converteix en metàfora de la soledat que aïlla les persones. De manera suau i respectuosa, sense fer-ne cap judici, l’autor entra dins la ment i el cor dels protagonistes per mostrar-nos les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors, sempre presents, els records obsessius que els impedeixen desempallegar-se d’un passat cruel que, com una ombra, porten enganxat als talons. Giordano ens ho explica en veu baixa, en un to de confidència que ens provoca l’empatia i ens els fa comprendre de manera incondicional, comencem a patir amb ells la seva negació autista de la vida. La descripció dels fets quotidians és tan potent que de cada gest en traspua sentiment, és la força màgica de la suggestió del que no es diu, del que no es fa, del que no es pensa i mai no es comunica. Aquesta és la més terrible de les solituds, una solitud on hi ha l’amor, però no se’l reconeix, potser per por, o tal vegada només és incapacitat per lliurar-se a una experiència afectiva.
Paolo Giordano és llicenciat en Física Teòrica. És molt jove, té només 28 anys i en tenia 26 quan va guanyar el premi Campiello Opera Prima que li ha fet vendre més d’un milió d’exemplars del llibre. Però aquesta primera novel·la ha guanyat també el premi Strega, el més prestigiós d’Itàlia, que reconeix anualment el millor llibre de tots els publicats, guardó que normalment només aconsegueixen escriptors consagrats i que el posa a l’altura de noms com Cesare Pavese, Dino Buzzati, Primo Levi, Umberto Eco, Claudio Magris... No sé si pot ser un reconeixement massa gran per a una primera obra d’un jove un tant autista: els nombres primers no es poden dividir. Però també podria passar tot el contrari. L’èxit podria tenir un efecte multiplicador (els nombres primers es poden multiplicar i donen SEMPRE nombres sencers). Giordano és un escriptor que ha demostrat un enorme talent. Jo desitjo que opti per aquesta segona opció.
Edicions 62 / Salamandra
Finalment he tornat a trobar un llibre que m’ha enganxat i m’ha remogut. Costa. Costa trobar llibres així, ben escrits, amb una estructura impecable, un ritme ben treballat, el llenguatge concís, els personatges descrits amb pinzellades subtils, psicològicament complexos i alhora estranyament propers, el tema... Bé, el tema és estrany..., i commovedor.
La solitud dels nombres primers ens explica els esdeveniments que marquen la vida d’un nen a qui agraden les matemàtiques i una nena que odia esquiar. Les seves vides es creuen a l’escola on la seva respectiva marginalitat els converteix en un parell de nombres primers, que són aquells que només són divisibles per u i per ells mateixos, nombres indivisibles que l’autor converteix en metàfora de la soledat que aïlla les persones. De manera suau i respectuosa, sense fer-ne cap judici, l’autor entra dins la ment i el cor dels protagonistes per mostrar-nos les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors, sempre presents, els records obsessius que els impedeixen desempallegar-se d’un passat cruel que, com una ombra, porten enganxat als talons. Giordano ens ho explica en veu baixa, en un to de confidència que ens provoca l’empatia i ens els fa comprendre de manera incondicional, comencem a patir amb ells la seva negació autista de la vida. La descripció dels fets quotidians és tan potent que de cada gest en traspua sentiment, és la força màgica de la suggestió del que no es diu, del que no es fa, del que no es pensa i mai no es comunica. Aquesta és la més terrible de les solituds, una solitud on hi ha l’amor, però no se’l reconeix, potser per por, o tal vegada només és incapacitat per lliurar-se a una experiència afectiva.
Paolo Giordano és llicenciat en Física Teòrica. És molt jove, té només 28 anys i en tenia 26 quan va guanyar el premi Campiello Opera Prima que li ha fet vendre més d’un milió d’exemplars del llibre. Però aquesta primera novel·la ha guanyat també el premi Strega, el més prestigiós d’Itàlia, que reconeix anualment el millor llibre de tots els publicats, guardó que normalment només aconsegueixen escriptors consagrats i que el posa a l’altura de noms com Cesare Pavese, Dino Buzzati, Primo Levi, Umberto Eco, Claudio Magris... No sé si pot ser un reconeixement massa gran per a una primera obra d’un jove un tant autista: els nombres primers no es poden dividir. Però també podria passar tot el contrari. L’èxit podria tenir un efecte multiplicador (els nombres primers es poden multiplicar i donen SEMPRE nombres sencers). Giordano és un escriptor que ha demostrat un enorme talent. Jo desitjo que opti per aquesta segona opció.
1 comentari:
¿No troves que li falta puntuacions i que les frases no se sap on comencen i on acaben?
Publica un comentari a l'entrada