Dietari de Les Gorges

M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel•la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota.

Olor de Colònia

Sílvia Alcàntara
Edicions de 1984

He llegit aquest llibre per curiositat. Curiositat per saber per què se n’han reimprès sis edicions en mig any, esdeveniment que és tot un exitàs en la literatura catalana. Ha sortit a les llistes dels més venuts i se n’han escrit un munt de crítiques. Una de les raons del seu èxit pot ser el tema, que no s’havia tractat mai en català. Una altra la seva ubicació real en un espai físic i temporal: una colònia tèxtil, a Terrassa, als anys cinquanta. I encara té un altre mèrit indiscutible: la recreació de l’univers de les colònies tèxtils, aquestes petites ciutats autosuficients tancades en elles mateixes de manera endogàmica, gairebé asfixiant.

A mi em sembla que la novel•la presenta llacunes importants. En alguns capítols, el llenguatge és poc natural: la veu del narrador no ha de parlar com els seus personatges! Hi ha fils descabdellats perquè la trama fa salts, sovint els personatges se’ns mostren tot d’una, sense presentació prèvia, es crea una expectativa i en canvi no tornen a aparèixer i queden fils solts que no es rematen. Les primeres cent pàgines són fluixes i el final coixeja, es deixen de banda els protagonistes principals per acabar amb un munt d’informació deixada anar a raig, mal dosificada, que hauria estat molt millor suggerir a poc a poc. El ritme no acaba de funcionar. També hi ha incongruències, costa de creure que el senyor Viladomat, l’amo, i el senyor Boix, el director, que tenen tan pocs escrúpols, especialment pel que fa al director que pot arribar a ser mooolt però que mooolt groller, estiguin tots dos tan ensucradament enamorats de les respectives esposes i que ambdues siguin tan dòcils i burres. Perquè una cosa és que les donen es resignessin i acceptessin les banyes per un tema sociocultural i una altra, ben diferent, que després d’havent-se-les empassat de tots colors, ells vinguin amb remordiments i sentiments de traïció per salvar la “vida conjugal”. En fi, hi ha un embalum considerable de personatges mal tractats que desllueixen el conjunt.

Però per altra banda he de reconèixer que la novel•la té moments genials. Hi ha descripcions que sorprenen, precisament perquè són molt millors que el gruix de la novel•la. Rellegint aquests fragments m’adono que són els viscuts. Per exemple brilla amb llum pròpia la visita que la Matilde fa a casa la senyora Boix; el relat té una força descriptiva potent. També la trobem quan ens explica el primer dia que la Cèlia va a treballar a la fàbrica; les trifulgues entre els companys de feina i l’enveja envers els “recomanats”; la mentalitat tancada i les xafarderies de la gent de la colònia; la doble moral cristiana de les classes socials altes i l’obcecació de la mare priora del convent de monges; el dolor davant la mort dels éssers estimats; algunes discussions familiars...

Aquest és un llibre que s’ha publicat massa aviat. Tot i que la història està acabada, hauria necessitat una revisió a fons per polir tots els detalls que fallen, especialment pel que fa al llenguatge, els personatges i la trama. Tenim davant, però, una dona que ens emociona quan explica l’experiència viscuda. És aquesta la Sílvia Alcàntara que més m’agrada i segurament la que més es mereix haver aconseguit, de moment, sis reimpressions.

El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor.

Hiromi KawakamiQuaderns Crema


Passa molt de tant en tant que, un llibre comprat a l’atzar, sense cap recomanació prèvia i d’una autora que mai no havíem sentit anomenar, es reveli com una autèntica joia, un premi, una troballa que, per fortuïta, adquireix el valor afegit de la pròpia descoberta, com quan durant una excursió trobes un fòssil d’estranya bellesa o un mineral molt rar, una peça única que altres, que poden haver passat per allí abans que tu, no han sabut descobrir...


El vaig comprar a la Llibreria Central, a Tremp, atreta primer pel seu títol poètic. El llibre es ven amb una faixa que ha inclòs l’editorial Quaderns Crema i que recull algunes frases que alguns crítics han escrit sobre l’obra en publicacions de prestigi. La faixa, a més, està encapçalada amb les dues paraules “PREMI TANIZAKI”, destacades amb lletra negreta i de mida més gran. A la solapa de la coberta se’ns explica que Hiromi Kawakami és una de les escriptores japoneses més llegides, ha obtingut diversos premis literaris importants i, concretament, la novel•la que tenim a les mans fou adaptada al cinema amb gran èxit.


Però probablement, allò que més hi va influir i em va fer escollir-lo entre desenes d’altres llibres va ser el fet que darrerament he conegut la Maria H., una noia casada amb un home japonès. Durant les hores de conversa que han anat bastint la nostra relació d’amistat, vaig quedar impregnada d’aquesta gràcil harmonia, una contenció estètica que té molt a veure amb l’art poètica dels haiku, la naturalesa en miniatura dels bonsái o l’art floral dels ikebana, arts minimalistes on l’equilibri entre tècnica i bellesa ratlla la perfecció. Aquest no és un comentari superflu: El cel és blau, la terra blanca, és una història d’amor escrita amb aquesta mateixa tècnica que té per objectiu destacar la bellesa per ella mateixa. Quan una cosa és bella —i l’amor entre Tsukiko i “el mestre” ho és—, no cal guarnir-la; només cal saber on aplicar les tisores per mostrar-la en tota la seva senzillesa i intensitat natural.


Tsukiko és una dona solitària que freqüenta una determinada taverna. Allà coincideix amb un antic mestre, un home també solitari amb qui comparteix els gustos pel menjar, l’afecció a beure sake, estones de passeig i de conversa i moltes més estones de silencis, i encara moltes més estones de nostàlgia: tots dos han viscut relacions desafortunades que els han deixat una mica encallats al passat, per la qual cosa no es permeten tenir gaires il•lusions. A vegades, quan noten que depenen massa de les trobades que fins aleshores havien estat fortuïtes, eviten deliberadament trobar-se. Però amb la mateixa naturalitat amb què floreixen els cirerers, sorgeix entre ambdós un amor bonic i profund que els costa reconèixer però que inevitablement acabarà florint apassionadament.


Ah, aquesta és una preciosa història d’amor, és una joia, una novel•la impecable, profundament commovedora, que ens anima a confiar més en nosaltres mateixos i a fer cas quan un subtil calfred ens fa tremolar lleument...

Londres nevat

Jordi Llavina
Editorial Amsterdam


L’he llegit que encara era calent: primera edició novembre del 2009. Me’n vaig comprar sis, de llibres, aquella tarda, però aquest va ser el primer que vaig agafar. Sentia una gran curiositat per conèixer què ens deia en el seu nou llibre un home com Llavina, que ha tocat tots els camps relacionats amb la literatura i des de tots els angles: autor de poesia i narrativa, crític literari, presentador de ràdio i televisió, membre de jurats de premis literaris... No m’ha pas decebut, tot el contrari, us el recomano!


Londres nevat és un recull de sis contes que escapen una mica a la concepció tradicional que defineix el conte com a relat breu i rodó, en el sentit que se segueix un únic fil argumentatiu i acaba amb un element que aporta un desenllaç amb una certa sorpresa. En els contes de Llavina, hi ha tècnica. Perquè hi ha moltes lectures al darrere. I de mateixa manera que la fusta de roure dóna al vi un buquet específic, així mateix els caldos que surten de la ploma de Llavina s’han impregnat d’una solera que els dóna cos, força i aroma.


El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.


El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.


Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.


A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!

La piedra de la paciencia (sangue sabur)

Atiq RahimiEdiciones Siruela

Durant la guerra d’Afganistan, en una habitació d’una casa jau un home en estat de coma. És un heroi de guerra i té una bala clavada al clatell. La seva dona en té cura, el neteja, li fa companyia, resa i, també, es desespera de veure’l immòbil mentre segueixen els atacs armats i les seves dues filles petites ploren. Les hores són llargues, i les nits encara ho són més. Així és com la dona comença a substituir les oracions per la conversa en veu alta, en la que explica al marit tot allò que una dona no ha de dir mai: confessa què en pensa de les guerres i dels ideals religiosos; qüestiona els valors d’una societat amb una doble moral escandalosa on les dones són poc més que res; explica els sentiments més íntims, els temors i els secrets que sempre ha amagat. Ho explica tot. Fins que la pedra de la paciència rebenta.

Aquesta novel·la està escrita amb un llenguatge molt visual, gairebé com si fos una obra de teatre. Fa servir un narrador omniscient, una veu en present i un espai narratiu fix: l’habitació on jau l’home. L’acció avança amb els canvis de claror que entra per la finestra; els sorolls que anuncien els esdeveniments de la guerra i moviments de soldats al carrer; les entrades i sortides de la dona a la cambra. Tot plegat sembla una llarga, lenta i dura escena teatral on la trama sorgeix amb la veu de la dona, una veu a vegades poètica, d’altres enrabiada. La conversa es va desgranant davant un cos que només escolta.

Impressiona, la sinceritat de la dona. Impressiona, la seva intel·ligència. Impressiona, la seva capacitat d’enginy i de resistència. La pedra de la paciència narra la mena de vida que suporten molts milers de dones del món, sotmeses als capricis dèspotes de les societats masclistes. Que aquesta novel·la estigui escrita per un home afganès i que hagi guanyat el premi Goncourt són senyals inequívoques de què alguna cosa important està canviant, posa el dit a la nafra i ens obliga a fer una autoanàlisi de consciència.

Com a dona només puc dir: gràcies Atiq Rahimi!

La solitud dels nombres primers

Paolo Giordano
Edicions 62 / Salamandra

Finalment he tornat a trobar un llibre que m’ha enganxat i m’ha remogut. Costa. Costa trobar llibres així, ben escrits, amb una estructura impecable, un ritme ben treballat, el llenguatge concís, els personatges descrits amb pinzellades subtils, psicològicament complexos i alhora estranyament propers, el tema... Bé, el tema és estrany..., i commovedor.

La solitud dels nombres primers ens explica els esdeveniments que marquen la vida d’un nen a qui agraden les matemàtiques i una nena que odia esquiar. Les seves vides es creuen a l’escola on la seva respectiva marginalitat els converteix en un parell de nombres primers, que són aquells que només són divisibles per u i per ells mateixos, nombres indivisibles que l’autor converteix en metàfora de la soledat que aïlla les persones. De manera suau i respectuosa, sense fer-ne cap judici, l’autor entra dins la ment i el cor dels protagonistes per mostrar-nos les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors, sempre presents, els records obsessius que els impedeixen desempallegar-se d’un passat cruel que, com una ombra, porten enganxat als talons. Giordano ens ho explica en veu baixa, en un to de confidència que ens provoca l’empatia i ens els fa comprendre de manera incondicional, comencem a patir amb ells la seva negació autista de la vida. La descripció dels fets quotidians és tan potent que de cada gest en traspua sentiment, és la força màgica de la suggestió del que no es diu, del que no es fa, del que no es pensa i mai no es comunica. Aquesta és la més terrible de les solituds, una solitud on hi ha l’amor, però no se’l reconeix, potser per por, o tal vegada només és incapacitat per lliurar-se a una experiència afectiva.

Paolo Giordano és llicenciat en Física Teòrica. És molt jove, té només 28 anys i en tenia 26 quan va guanyar el premi Campiello Opera Prima que li ha fet vendre més d’un milió d’exemplars del llibre. Però aquesta primera novel·la ha guanyat també el premi Strega, el més prestigiós d’Itàlia, que reconeix anualment el millor llibre de tots els publicats, guardó que normalment només aconsegueixen escriptors consagrats i que el posa a l’altura de noms com Cesare Pavese, Dino Buzzati, Primo Levi, Umberto Eco, Claudio Magris... No sé si pot ser un reconeixement massa gran per a una primera obra d’un jove un tant autista: els nombres primers no es poden dividir. Però també podria passar tot el contrari. L’èxit podria tenir un efecte multiplicador (els nombres primers es poden multiplicar i donen SEMPRE nombres sencers). Giordano és un escriptor que ha demostrat un enorme talent. Jo desitjo que opti per aquesta segona opció.

El silenci

Gaspar Hernández
Edicions Destino

Quan vaig saber que Gaspar Hernández havia guanyat el premi Josep Pla 2009 amb una obra que parlava de la meditació zen i la curació espiritual a través de la paraula, vaig pensar que volia llegir-lo. El vaig encarregar a l’Antonio, el llibreter del poble, perquè m’avisés tan aviat com es publiqués. Amb tot, vaig trigar una mica a trobar el moment i va passar que, abans de poder-lo llegir, vaig veure a El Triangle la mala crítica que en feia en Màrius Serra. Em pregunto per què hi ha autors que perden el temps fent crítiques de llibres que no els han agradat. Jo no ho faig. Si un llibre no m’agrada, el condemno amb la meva indiferència i n’agafo un altre. Però a més, en Màrius i en Gaspar són companys de feina, tots dos treballen a Catalunya Ràdio, segur que coincideixen en mil i una ocasió, segur que poden compartir (o rivalitzar), en mil i una més. Això és lleig, Màrius, i més si tenim en compte que tu portes anys parlant des del hara al teu Llullu... O no et sembla que és una mica el mateix? Tu parles a l’ànima del teu fill igual com un locutor de ràdio parla a l’inconscient d’una dona adormida...

Potser, doncs, per la mala crítica vaig agafar el llibre amb més ganes. Em va costar que m’enganxés. Havia llegit fins la pàgina setanta i ja començava a pensar que en Màrius tenia raó. Tranquils, estic fent la crítica i ja he dit que no en faig si el llibre no m’ha agradat. M’ha agradat. Agradarà als lectors i es vendrà molt per Sant Jordi. En això, en Màrius també l’encerta. Es vendrà perquè els llibres que parlen d’autoajuda i teràpies alternatives, malgrat facin picor a molts, es venen. Es vendrà perquè és un llibre fresc. Es vendrà perquè explica intimitats de personatges entrevistats a la ràdio, polítics i presidents de la Generalitat inclosos. Es vendrà perquè en Gaspar Hernández és un noi famós, que té un públic fidel que s’adorm amb la seva veu cada nit. Per això, els editors han rebut en Gaspar amb els braços oberts (per què, si no, tants agraïments a editors?).

El silenci és la història d’una nit durant la qual, un locutor de ràdio, parlarà a una noia japonesa, adormida, que té un tumor al cervell. El relat alterna la veu en primera persona (la del locutor) que s’adreça en segona persona a la noia, amb una altra veu, la del diari de la Umiko, escrit durant la seva estada en un monestir zen. D’entrada, la veu narrativa del locutor de ràdio no és versemblant. En un discurs directe oral, ningú no parla com ho fa ell, les paraules són artificioses, les frases massa llargues, massa estructurades, i el contingut és vacu, superficial. A més l’ús constant de la segona persona del singular és, literàriament parlant, difícil si no es té molta tècnica. Oh, és clar, Sándor Márai ho fa a L’última Trobada. I també Kafka, a Carta al pare. I la Maria Barbal s’hi atreveix, a País Íntim. Són autors reconsagrats. Tot i que Gaspar Hernàndez escriu de forma fluïda, aquesta veu narrativa trontolla una mica, costa que ens desperti l’interès, fet que no es produeix fins que el narrador no es despulla i ens explica coses viscudes, detalls de les entrevistes a l’emissora de ràdio, per exemple. En canvi la segona veu, la que fa servir en els fragments del diari de la Umiko, funciona molt bé i crec que és una llàstima que no n’hagi tret més suc.

En aquesta novel·la Gaspar Hernàndez peca una mica de “periodista”. Tendeix a donar moltes dades, a mostrar explícitament per comptes de jugar a suggerir. Però alhora ens mostra que té fusta sensible. D’ara en endavant, li poden passar dues coses: que faci cas a editors i gent que volen “el seu bé” i continuï escrivint llibres que es vendran molt com El silenci, o que només escolti allò que sona a dintre seu durant les meditacions, el seu propi silenci.

La mala dona

Marc PastorLa Magrana

No sóc de llegir novel·la negra, jo. No m’ha interessat mai especialment, aquest gènere literari. Reconec que és un prejudici, per allò que sembla un gènere menor, una mica de segona, que llegeixen només aquells a qui agraden les històries de sang i fetge, les intrigues i el suspens de la investigació policíaca. Per això se’m fa estrany recomanar-ne una i ho faig perquè, més enllà del gènere al qual pertany, és una novel·la excel·lent. Es tracta ni més ni menys de l’obra La mala dona, guanyadora del I Premi Crims de Tinta de novel·la negra, d’intriga i policíaca.

Me la va recomanar el Jordi Milian, amic de ràdio Sant Andreu i autor del blog l’illa dels llibres http://www.illadelsllibres.blogspot.com/. Acostumo a fer més cas del boca orella que de determinades crítiques, sospitoses de servir interessos editorials. El boca orella enganya poc i en aquest cas, quan ve d’un bon lector de llibres, la recomanació no es pot passar per alt. Va ser tot un encert. He llegit la novel·la, m’ha agradat i, al meu torn, la recomano.

La novel·la està basada en un personatge real, Enriqueta Martí, coneguda com la vampiressa del carrer Ponent. Descriu fets ocorreguts a una Barcelona de primers del segle XX en la qual el crim i els robatoris són la rutina del dia a dia, una ciutat convulsa encara per la recent Setmana Tràgica, a les portes de la Guerra amb el Marroc, que viu sota l’amenaça constant del terrorisme anarquista i amb una policia polititzada que protegeix la gent rica i deixa a la seva sort els marginats, gent que no existeix per a la societat i que no interessa a ningú. Només interessa als inspectors que busquen els culpables de les desaparicions de criatures, que continuen la investigació fins i tot quan reben ordres dels seus superiors de deixar-ho córrer perquè els que s’amaguen al darrere són molt poderosos. Tot és real. Només la investigació policial és ficció.

L’autor del llibre, Marc Pastor, és policia. És diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Tot un expert en crims, com podeu imaginar. El domini absolut del tema, però, no embafa la novel·la de tecnicismes i detalls escabrosos. Tot i tractar un assumpte tan fort com el segrest i assassinat de criatures, i malgrat s’apropa molt a la línia que separa la barbàrie del decòrum, no la creua en cap moment i desenvolupa el relat amb absoluta elegància, bastint una estructura agosarada i alhora intel·ligent, amb un punt de vista que no us explico per a no fer malbé la sorpresa. No cau en tòpics, deixa ben parats els inspectors i els agents que se les veuen de tots colors mentre fan la seva feina i els dota de sensibilitat i vida pròpia. No deixa de criticar les martingales dels poderosos que es creuen amb el dret de poder comprar la culpabilitat i la innocència de les persones i en fa una subtil descripció psicològica: es nota que ha estudiant la ment humana i en comprèn els impulsos i els desigs més estrambòtics. De tant en tant, l’autor ens deixa veure la seva pròpia formació literària, citant autors i novel·les de gènere, però també poetes de l’època. Demostra, igualment, que ha consultat hemeroteques i llibres d’història per tal de retratar fidelment la Barcelona dels primers anys del segle XX. I el resultat és una novel·la ben escrita, entretinguda, amb una trama ben resolta i un ritme que enganxa fins i tot a aquells que, com jo mateixa, no llegeixen novel·la negra. L’excepció confirma la regla.

Quiet

Màrius SerraEditorial Empúries

Mai no havia llegit un llibre com aquest. Mai.

Que Màrius Serra és un bon escriptor, ja ho sabia: el vaig descobrir amb La vida normal, fa més de 10 anys. Després, quan va publicar Verbàlia, li vaig enviar un parell de correus electrònics: jo li regalava jocs de paraules i ell em responia regalant-me alguna frase enginyosa, per donar-me les gràcies. Així vaig entrar a formar part de la llista de distribució de correu del seu portal de ludolingüística www.verbalia.com. S’ha de tenir un bon coco per preparar cada dia, plogui o nevi, els jocs enigmàrius que presenta cada matí en la seva popular secció d'El matí de Catalunya Ràdio, exercir de columnista a premsa, escriure llibres de narrativa, preparar mots encreuats... En Màrius n’ha fet més de sis mil, de mots encreuats, i ha escrit més de dos mil articles de premsa. És un treballador de la paraula empedreït, només comparable amb Josep Maria Espinàs, un altre escriptor dels que treballen i escriuen sense parar. La comparació l’he feta expressament: tots dos són homes brillants amb un fill diferent.

Fa anys que vaig llegir El teu nom és Olga, una narració corprenedora que Espinàs va dedicar a la seva filla Olga, que pateix síndrome de Dawn. En començar a llegir Quiet esperava trobar-me un relat semblant. Més enllà de les diferències d’estil entre els dos escriptors, ambdós escrivien un llibre sobre la seva part més vulnerable, fent públic el dolor que representa tenir, i estimar, un fill que no progressa adequadament.

Serra, però, va molt més lluny que Espinàs. Mentre que Espinàs ens presenta un relat tendre i ple de comprensió, Serra esparvera. No perquè expliqui res inconvenient, tot el contrari. Fa mal perquè toca temes que, a la nostra societat i en ple segle XXI, són estrictament tabú. Ens explica com s’ho fa per intentar continuar una vida que, de cop i volta, cal tornar a aprendre a viure, com s’ho fa per desempallegar-se de les convencions socials. Ens explica els aspectes invisibles del dolor, els prejudicis, les comparacions, els canvis d’estat emocional que comporta el fet de tenir un fill com el Llullu, un nen amb paràlisi cerebral i crisis epilèptiques que es repeteixen incomptables vegades cada dia. En les pàgines del llibre i entre relats de viatges amb cadira de rodes i sonda gàstrica, hi aboca la ràbia i la incomprensió però també ens obre el cor fins emmirallar-se en l’ànima del fill. Un mirall on el lector també s’hi veu reflectit.
Mireu com s’aconsegueix la medalla ensalivada que té el valor d’una condecoració:

«La cerimònia de graduació és simple i es repeteix moltes vegades cada dia. Es
renova. Agafem en braços un dels nostres llullus per traslladar-lo, per treure’l
del cotxet, per canviar-lo o simplement perquè ens ve de gust abraçar-lo. Poc o
molt, els llullus responen de la millor manera que saben. Emocionats, comencen a
moure la llengua fins que el cap els cau sobre la nostra espatlla i ens hi
dipositen joiosos una dosi de bava».

Ja ho veieu. És un llibre ple de sentiments però sense ni una gota de sentimentalisme. Màrius Serra fuig de l’emoció que provoca la llagrimeta fàcil i escull dir les coses pel seu nom, ens ensenya a relativitzar el drama i a rebre la vida de front, sense abaixar els ulls.

Mai no havia llegit un llibre com aquest. Segur que vosaltres tampoc.

Casa de Misericòrdia

Joan MargaritEdicions Proa

..

Avui us vull recomanar un llibre de poesia. Si us plau, no us espanteu pel títol: fa referència a les institucions que acollien els infants orfes en temps de la infantesa del poeta, viscuda amb la postguerra de fons, amb el record del seu pare afusellat i la realitat quotidiana de misèria i fam. Casa de Misericòrdia és un poemari molt ben construït, i utilitzo la paraula expressament, perquè Margarit ha estat arquitecte d’ofici i catedràtic de càlcul d’estructures. En la seva poesia, aplica la precisió de la tècnica i aconsegueix un equilibri perfecte entre contingut i forma.

Quan Margarit parla de la seva poètica, diu que creu que la seva poesia s’entén perquè cerca la paraula exacta per expressar, de forma breu i precisa, allò que vol dir. Un poema ha de ser entès pels lectors, que són imprescindibles, perquè un poema no existeix sense lectors. Un bon poema ha de fluir de forma natural i la seva lectura ha de ser fàcil, ha de ser una poesia propera i alhora plena de matisos nous. Per saber si un poema s’ha entès, el lector ha de llegir en soledat i notar que ha captat un sentiment, ha de notar que amb la lectura del poema alguna cosa ha canviat a dins seu, com si tingués més “ordre interior enfront del desordre de la vida”. Amb tot, Margarit reconeix que aquest entendre el poema es pot donar a diversos nivells. Aquesta és precisament la trampa. La poesia de Margarit sembla fàcil, però no ho és. No ho és perquè per aconseguir una poesia que s’entengui, cal treballar-se-la: no hi ha res més lluny de la bona poesia que la ingènua espontaneïtat.
Tot i que és cert, doncs, que la poesia de Margarit s’entén, no és cert que s’entengui com ell diu en el sentit de lectura fàcil. Els seus, no són poemes que transmetin tot el seu sentit de manera directa en una sola lectura. Un poema pot tenir lectures i relectures com una melodia que no perd mai la intensitat. La poesia de Margarit ens colpeja perquè treu rendiment dels simbolismes i utilitza, constantment, un segon nivell que inclou un molt més ampli, i provocador, sentit metafòric. Aquest desplegament d’idees amagades semblen el missatge dins l’ampolla llençada pel nàufrag que les ones han conduit fins a la sorra de la nostra platja particular, missatge que només podrem conèixer si recollim l’ampolla i l’obrim per veure què amaga a dins. És a dir, si llegim i rellegim el poema fins esbrinar què ens ha fet vibrar, què hem entès de tota la càrrega emotiva condensada en quatre mots.

Margarit és un dels millors poetes catalans vius i dels pocs que té la sort de vendre llibres. La potència de Casa de Misericòrdia li ha valgut el Premio Nacional modalitat de Poesia del 2008 que atorga el Ministerio de Cultura, el Premi Nacional de Literatura de 2008 que atorga la Generalitat, el Premi de la Crítica Catalana 2008 i el Rosalia de Castro 2008 atorgat pel PEN de Galícia.

L’informe Phaeton

Albert Salvadó
Editorial Columna

Me’l vaig emportar de vacances, l’informe Phaeton, pensant que seria una novel·la distreta, fàcil de llegir. No és el primer llibre d’Albert Salvadó que llegeixo. De fet, l’he anat seguint despreocupadament, perquè m’agraden les novel·les històriques i amb els seus llibres t’ho passes bé. Però també, perquè una vegada que el vaig escoltar en un col·loqui, vaig trobar encertades les seves intervencions i em va agradar com li brillaven els ulls quan parlava del procés creatiu de les seves novel·les. Ja aleshores em vaig adonar que aquest home escriu perquè es diverteix investigant i remenant el calaix de sastre de la història i en combina les peces com si es tractés d’un joc. No passa gaire sovint que un enginyer, que d’entrada es deu guanyar bé la vida, ho deixi tot per posar-se a escriure; l’ofici d’escriptor no dóna per viure. Tampoc no em passa sovint que quan espero distreure’m amb un llibre en quedi tan enganxada que no pugui dormir. Perquè aquest llibre desperta, us ho asseguro. Desperta les ganes de saber.

Abans que res he d’avisar-vos que aquesta no és una novel·la històrica convencional. Perquè no se’ns explica la història, l’oficiosa, la tradicional, la que sempre escriuen els vencedors. Aquí el que se’ns vol explicar és precisament que tota aquesta història és un engany. ¿Us ho creureu si us dic que hi ha hagut una civilització molt més avançada que la nostra que va acabar causant un desastre que per poc destrossa el planeta? ¿Us sona, potser, a història ficció? Doncs llegiu, llegiu l’informe Phaeton i veureu que hi ha prou indicis per creure-ho, perquè tot encaixa, fins i tot allò que les religions s’han esforçat a disfressar. Us asseguro una cosa: si llegiu aquest llibre us adonareu que les veritats absolutes no existeixen i segur, segur, que en voldreu saber més. Jo he quedat tan enganxada que porto dies investigant pel meu compte i no només començo a creure que hem de canviar urgentment la nostra història, també ens cal revisar a fons el nostre present.

Tot comença quan un narrador rep la visita d’un home que es presenta com a Sr. Contacte. Escollir el narrador en primera persona és un encert, dóna credibilitat a la investigació, però alhora ens permet sospitar que rere aquest protagonista sense nom s’hi amaga bona part de l’autor. El Sr. Contacte dóna pistes que fan que el nostre protagonista comenci l’aventura d’investigar i vagi descobrint dades que serveixen per estirar el fil i anar posant al descobert la informació i, al mateix temps, anar bastint la trama. Amb aquest punt de vista, l’autor aconsegueix arrossegar el lector de manera que també vulgui saber. Jo mateixa m’he trobat que, mentre llegia, havia de deixar el llibre un moment per verificar les dades que anaven sortint perquè necessitava comprovar si l’autor m’enredava o si tot plegat podia ser cert. Mantenir aquest interès del lector i tenir-lo atrapat com si fos un thriller al llarg de cinc-centes pàgines, no és cosa fàcil. Jugar a creuar la línia entre realitat i ficció, entre assaig científic i invenció literària, és agosarat però l’autor s’hi llença de cap i se’n surt amb èxit.

Aquesta novel·la se salta totes les normes acceptades per la crítica literària ortodoxa, la que jutja com s’han d’escriure les novel·les (criteris establerts per E.M. Forster i seguits per tants crítics de casa nostra). Hi ha al darrere un munt de documentació i tasca de recerca, un altre aspecte transgressor, perquè l’autor en cap moment no amaga les seves fonts d’informació, dóna moltes dades, a vegades transcriu fins i tot fragments, i tot això ho fa sense trencar el ritme!, com si tot plegat fos un joc. Malgrat que sembli que tot passa en quinze dies, una novel·la així no s’improvisa; són anys i anys de lectures les que permeten anar encaixant uns fets que revelen un passat ben diferent del que ens han explicat...

Ja ho veieu, aquest és un llibre polèmic. Personalment crec que l’Albert Salvadó ha tingut molt de valor per tirar endavant un llibre així: haurà de fer front a tots els que l’acusaran de ximple per dir “bajanades”. A mi, però, tot el que explica m’ha estimulat i en vull saber més. La meva vida ja no pot ser la mateixa després d’haver llegit l’informe Phaeton.

El conte número tretze

Diane Setterfield
Editorial Empúries / Lumen

Va ser per culpa de la gastroenteritis, que vaig llegir “El conte número tretze” de Diane Setterfield. El teníem a casa des de Sant Jordi. Com que per la diada tots ens regalem llibres a tots, i a vegades més d’un perquè aprofito el descompte per treure la llista de títols que vull comprar, acostumem a arreplegar-ne una dotzena. Feia uns mesos que estava al prestatge de les lectures pendents perquè només endreço a la llibreria, en el lloc alfabètic que li toca pel seu autor, els llibres que ja he llegit. No els guardo pas tots. Ja no. Després d’arribar al primer miler de llibres, vaig començar a ser selectiva i a regalar els que sé del cert que no tornaré a obrir mai més.

El llibre estava a la lleixa dels pendents i potser s’hi hauria passat una temporada si no arriba a ser que em vaig trobar sense lectures. Havia portat uns dies de feina boja i, com em passa quan abuso de la meva salut, el cos em va petar pel meu punt feble. Em vaig veure obligada a seure, ajornar totes les feines importantíssimes i urgents i a deixar passar el temps, llegint, prop del lavabo, per si de cas. Com que fa molts mesos que va ser Sant Jordi, la lleixa era gairebé buida. Primer em vaig empassar Tierra Firme, de la Matilde Asensi, una aventura de pirates, divertida i ben escrita. Després vaig agafar Next, la darrera novel·la científica de Michael Crichton, sobre enginyeria genètica i transgènics, la lluita brutal dels laboratoris farmacèutics, investigadors que se salten tots els codis ètics a la torera i jutges que fallen a favor de les grans corporacions (en nom del progrés). Tot això del genoma humà i dels experiments biotecnològics posa els cabells de punta, potser perquè ja no m’ho crec que sigui ni ciència ni ficció; més aviat penso que deu ser un relat realista, sospita que no em tranquil·litza gens...

Vaig tornar cap a la lleixa i només quedava un llibre: El conte número tretze. Em vaig quedar mirant la portada: uns llibres antics. Així que a la portada d’un llibre, hi ha un altre llibre. Què encertat! Perquè aquesta història ens narra, precisament, una història dins d’una altra història. O potser dues històries. Històries paral·leles i bessones. Històries de lectures i de llibres antics. Em vaig asseure i em vaig mig tapar amb una manta. A fora plovia, un miracle meteorològic que posava el contrapunt perfecte per començar una novel·la gòtica. Vaig obrir el llibre, vaig començar a llegir, i ja no el vaig poder deixar fins acabar-lo.

Em va atrapar. El conte número tretze és el conte que no existeix, la història per escriure que Vida Winter, una escriptora d’èxit, narrarà a la seva biògrafa, Margaret Lea, una llibretera que també té una història sense explicar. I entre totes dues teixeixen un argument que persegueix fils invisibles, entre boira de records i vides no viscudes, ànimes bessones que es troben en el reflex del mirall, fantasmes que estan vius, personatges que estan morts, cases en runes i vides arruïnades, infants abandonats, morts que no estan sota terra, perquè a vegades és fràgil la línia que separa els que estan a l’altre cantó. Diu Vida Winter que és millor tenir una bona història que saber la veritat... Però quan la mort s’apropa i els personatges i les històries s’acaben, la necessitat d’explicar la veritat aconsegueix imposar-se.

Aquesta és una novel·la sensacional, de primer nivell, escrita per algú que estima la literatura i que ha sabut crear una obra amb alguns dels ingredients de les millors novel·les britàniques del segle XIX. Les referències a Jane Eyre són constants, fins al punt que aquella història surt del llibre per barrejar-se amb els personatges i conformar el teló de fons d’una nova narració. Un joc agosarat i ben resolt. Que la història no pot haver passat de veritat? A qui li importa! Sempre és millor tenir una bona història que ser fidels a la realitat. Obriu la primera pàgina i deixeu-vos endur pel relat. No cal fer res més quan una novel·la està ben escrita.

El noi del pijama de ratlles

John Boyne
Editorial Empúries

He estat dues vegades a Polònia. Tot i que el país té moltes coses interessants, una de les visites obligades són els camps d’extermini nazis. Entre Polònia, Alemanya i Àustria he visitat sis camps. Quan vaig sortir d’Auschwitz, em vaig dir que ja en tenia prou, d’aquest tema, ja havia desenvolupat prou bé el meu sentiment de rebuig a la barbàrie, em solidaritzava amb totes les víctimes i em comprometia a lluitar personalment contra la guerra, la violència, la injustícia, l’exclusió, la pobresa, la fam, i la negació dels drets humans. Alhora, em vaig prometre no tornar a llegir cap més llibre sobre l’holocaust dels jueus.

No he pogut complir la promesa. Em pregunto fins a quin punt és ètic fer bona literatura d’un fet històric tan dramàtic com aquest. I inevitablement arribo sempre a la mateixa resposta: cal apreciar la bona literatura per les emocions que ens desperta. Excloure algunes obres pel tema és un criteri de selecció injust que ens pot fer passar per alt joies com Si això és un home, i els altres títols de la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, el fantàstic El lector, de Bernhard Schlink o el poètic El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada.

El noi del pijama de ratlles utilitza la mateixa tècnica que la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni. Ens narra l’horror dels camps de concentració des del punt de vista d’un nen que no entén res del que passa al seu voltant. Bruno és fill d’un comandant alemany. El nen s’avorreix i busca un amic, Schmuel, el noi del pijama de ratlles que viu a l’altra banda de la tanca de filferro espinós.

No us penseu, però, que aquest sigui un llibre dramàtic sobre la guerra. Tot el contrari: és un llibre sobre l’amor, l’amistat, la tendresa de les ànimes pures, la innocència del món dels infants i, més enllà, tot el món absurd dels adults. Perquè nosaltres, lectors adults, entenem tot allò que Bruno no entén, nosaltres sabem què signifiquen cadascuna de les paraules i els actes miserables dels diversos personatges. I és aquesta comprensió la que ens toca el sentiment i ens emociona, omplint-nos el cor d’una gran humanitat. I tot això, John Boyne ho aconsegueix sense caure en el miratge de la commiseració ni en judicis de valors. Ell narra suggerint més que explicant, i és aquest equilibri perfecte el valor que converteix aquesta novel·la en una obra mestra.

No tothom és capaç de tractar un tema tantes vegades tractat literàriament i sortir-se’n amb un èxit rotund. Olé per en John Boyne!

Dimarts amb Morrie

Mitch AlbomEditorial Empúries

Sovint em passa que per trobar un llibre bo que em desperti prou emoció com perquè dediqui temps a escriure’n una crítica literària, n’he de llegir uns quants. Costa, trobar llibres bons. Potser per això estic aprenent a deixar els llibres a mig llegir, si no són prou interessants. Els agafo una estona i els deixo, i de mica en mica van quedant avall a la pila sota altres que ocupen el seu lloc. De fet, acostumo a llegir diversos llibres de forma simultània perquè cada lectura té el seu moment. Hi ha llibres per abans d’anar a dormir, que relaxen i ens permeten deixar-nos endur per aquella dolçor que precedeix la son i altres que, si els llegim al llit, no podrem dormir en tota la nit perquè en quedem enganxats i hem de continuar llegint fins al final. Hi ha llibres per emportar-se al tren i altres que sé que només puc obrir quan tinc un llapis a la mà i sóc a prop de l’ordinador perquè segur que em despertaran la creativitat. Altres llibres, però, són per llegir-los a poc a poc, a petites dosis, i tornar-hi per rellegir-los, paladejar-los, com la bona poesia. O com aquest Dimarts amb Morrie.

A Morrie Schwartz, que ha estat trenta anys professor de sociologia de la Universitat de Brandeis, a Massachussetts, se li diagnostica una Esclerosi Lateral Amiotròfica. Mitch Albom havia estat alumne seu i ara és un prestigiós periodista esportiu que guanya diners i viu envoltat d’èxit. Per atzar, un dia Mitch veu el seu vell professor per la televisió i descobreix així la seva malaltia. Tot i que viu a més de mil quilòmetres, decideix anar a visitar-lo i ho farà cada setmana, els dimarts, fins a la seva mort. Mitch i Morrie decideixen que aquesta serà la darrera tesina que prepararan plegats d’una assignatura que titulen “el sentit de la vida”. Cada trobada tractaran un tema transcendental: l’amor, el treball, la família, la vellesa, la mort. Però no us penseu que aquest sigui un llibre de grans lliçons magistrals. Són converses senzilles entre dos amics, un d’ells és el mestre i condueix les reflexions bàsiques cap a les coses que de veritat són importants i que mai no comentem amb ningú perquè la nostra societat les ha convertit en tabús. La quotidianitat dels petits actes esdevé l’escenari d’aquesta intensa amistat.

Aquest no és un llibre de ficció. És una història real d’aquelles que emocionen i fan plorar. Tot i que és un relat molt trist del que inevitablement en coneixem el desenllaç fatal abans de començar, ens toca per la seva qualitat humana. Té el mèrit d’estar escrit amb dignitat i tot i que és ple de sentiment, no cau en la temptació de la sensibleria. És una bona lliçó per a tots els que anem per la vida corrent i que no hem tingut la sort de tenir mai un mestre així.

Tren a Puigcerdà

Blanca Busquets
Publicat per Rosa dels Vents

Si algú es pensa que de les avaries de trens de la RENFE no se’n treu res de bo perquè només serveixen per agafar emprenyades o atacs de nervis, està ben equivocat. A vegades, un tren aturat una hora i deu minuts enmig de no res, pot servir per crear una obra d’art com aquest Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets. Així doncs, usuaris de trens preneu nota: quan el tren s’aturi per comptes de posar-vos nerviosos, podeu aprofitar el temps per escriure una novel·la. És clar que heu de ser tan enginyosos com la Blanca Busquets si voleu que el resultat sigui una narració que aprovi amb una bona nota.

El dia de Sant Esteve, uns quants passatgers viatgen per reunir-se cadascú amb la família. De sobte, el tren s’atura enmig de la Plana de Vic, abans de Manlleu. Fa molt de fred i a fora comença a nevar. Una de les dones pateix claustrofòbia i han d’obrir les portes. Utilitzant el monòleg interior, la veu narrativa va saltant pels onze passatgers que viatgen en el vagó i ens explica allò que passa a dins el tren i, alhora, els fets que han dut a cadascú a ser allí en aquell moment. Amb aquests escassos elements, Blanca Busquets basteix una trama molt ben construïda convertint els passatgers en personatges. Tot i que semblen desconeguts, existeixen entre ells relacions diverses, alguns es coneixen molt o són, potser sense saber-ho, parents directes, d’altres es descobreixen per primera vegada amb uns ulls nous, hi ha un immigrant, un maltractador i la seva dona maltractada, una monja, una prostituta, una àvia que pateix Alzheimer, una noia que col·labora amb una ONG, personatges quotidians que se’ns presenten amb una psicologia que ens els fa propers i entranyables. Com que l’autora pot entrar dins el seu cap, en descobrim els somnis i els sentiments. I, el darrer personatge, un home que sembla que dorm, és el que acaba lligant-ho i relacionant-ho tot.

.

.

Aquesta és una bona novel·la, ben escrita i molt recomanable. El millor aspecte és el canvi dels punts de vista, ben treballats i molt creïbles. Hi ha frases i reflexions brillants, de les que m’agrada subratllar amb llapis. La trama amaga una sorpresa final, una mena de regal de Nadal inesperat. Val la pena que agafeu aquest tren a Puigcerdà. Feu-me cas!

Foc latent

Lluïsa Forrellad
Angle Editorial

.

Ja era hora que poguéssim dir que la literatura catalana compte amb aquella gran novel·la del segle XIX que fins ara ningú no havia escrit. Pot semblar una mica antagònic que al segle XXI es publiqui una novel·la noucentista però és que era necessària per omplir un buit de la nostra literatura i de la nostra història recent: llegir Foc latent és una bona manera de comprendre la realitat social a Catalunya des de la pèrdua de Cuba i les colònies, els governs liberals, la restauració i les oscil·lacions de la monarquia borbònica, els canvis polítics i la rivalitat creixent entre Barcelona i Madrid amb les alternances entre catalanistes i republicans, els moviments obrers i anarquistes i les aturades generals en protesta contra la guerra al Marroc. Foc latent reprodueix l’ambient que es va viure a Barcelona durant un temps històric complex, el relat comença la darrera dècada del segle XIX i acaba amb els fets encrespats de la Setmana Tràgica (diumenge 25 de juliol de 1909 a diumenge 1 d’agost de 1909).

De què Foc latent és una novel·la noucentista no en tingueu cap dubte. Té tots els elements de la gran narrativa del segle XIX: un argument lineal i senzill, amb una estructura seqüencial, un estil de ritme lent amb ús preponderant de la retòrica, un punt de vista que cerca l’objectivitat a través d’un narrador omniscient limitat que és un dels personatges, un temps narratiu versemblant amb el temps històric i un espai perfectament identificat amb recreació dels entorns reals que es descriuen amb precisió fotogràfica. Aquest estil és un recurs potent per submergir-nos de ple en una trama que adquireix valor d’ambiciós repàs èpic, talment com ho han fet en altres literatures Dickens, Flaubert, Tolstoi, Clarín, Manzoni, Hardy..., per citar només alguns noms dels genials autors del XIX. Sense cap prejudici, a partir d’ara podríem afegir a la llista Lluïsa Forrellad com a representant catalana d’aquesta Gran Literatura.


L’autora ha treballat de valent a l’hora de construir els personatges. Escull com a protagonista a Pol Caselles, fill bord d’un senyor de l’Alt Camp que fuig de casa amb la colla de segadors i que, per tal de sobreviure, s’apunta amb les quadrilles de jornalers que es lloguen per les feines del camp relacionades amb les estacions: primer el cereal, al setembre la verema, a continuació la collita de l’oliva. Després d’un perible per tot el país i buscant feina, el noi arriba a la ciutat i ens descriu una Barcelona modernista en plena febre de construcció de l’Eixample. Finalment anirà a parar a la Torre Darniu, propietat d’una de les darreres famílies aristocràtiques que, en una finca on només hi viuen tres persones, tenen més d’una dotzena de criats al seu servei. De la mà del noi, l’autora ens farà conèixer tots els oficis i totes les capes socials fent un retrat complert d’un món molt proper i alhora, del tot desconegut, que ens fascina per la profunditat i profusió de detalls amb què ens és presentat. Forrellad intenta assolir un gran grau d’objectivitat que li atorgui la credibilitat total. Per refermar aquest aspecte, la novel·la està plena de dades: noms de personatges històrics, noms de carrers, dies exactes amb fets concrets verificables, tot queda curosament inserit en el relat per tal de reproduir, amb precisió mimètica i amb tant de detall com sigui possible, una realitat política i social que, literàriament parlant, ningú no havia retratat encara. I enmig de tot, hi ha amors impossibles, un codi d’honor posat en dubte, una amistat trencada, l’inici dels ideals feministes, el final d’una burgesia, revoltes socials i esclat de bombes anarquistes, sentiments, rivalitats i tot un món de creences religioses qüestionables i qüestionades.


Lluïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal l’any 1953 i no havia tornat a publicar. El seu retorn literari es produeix per la porta gran amb una obra magna, no només per la densitat de les seves 611 pàgines, sinó sobretot per la qualitat literària que demostra una feina ben feta, escrita amb temps. Al darrere de cada pàgina hi ha anys d’investigació a les hemeroteques; la informació, però, està dosificada, difosa enmig dels diàlegs, anem coneixent els fets històrics a mesura que ens endinsem en la psicologia dels personatges. La lectura de cada pàgina ens descriu la transformació de la societat catalana al llarg del tombant de segle. No ens dóna solucions però ens permet comprendre com hem arribat a la situació actual. Moltes de les reflexions són perfectament vigents avui en dia de tal manera que, en més d’una ocasió, sembla que l’autora faci l’ullet al lector.


El nostre país no és ben bé un país normal i va una mica endarrerit en temes de cultura. És bo, però, que de mica en mica anem tenint totes aquelles coses que tenen la resta de nacions i siguem capaços de mirar la nostra pròpia història sense necessitat de canviar noms ni paisatges.

El cervell de Kennedy

Henning MankellEditorial Tusquets

Si us agrada la novel·la policíaca de ben segur que heu de conèixer Henning Mankell, autor d’una sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Wallander. Són obres de qualitat traduïdes a trenta-set idiomes algunes de les quals s’han adaptat al cinema i a la televisió.

Però no us vull parlar de Mankell per les seves novel·les policíaques, que es venen soles sense necessitat de fer-ne propaganda, sinó per la seva darrera obra El cervell de Kennedy. Sota la disfressa eficient d’una trama policíaca impecable, Henning Mankell fa ús de la literatura de ficció per denunciar un munt de coses que no van bé.

La protagonista és una arqueòloga sueca, Louise Cantor, que treballa i viu a Grècia. Ha de fer un breu viatge al seu país per participar a un seminari i aprofita l’estada per visitar el seu fill. El desencadenant de la trama se’ns explica a les primeres pàgines: troba el fill mort al seu apartament; els forenses dictaminen que es tracta d’un suïcidi. A partir d’aquí tenim tots els elements propis d’una novel·la policíaca perquè Louise decideix esbrinar les causes de la mort del seu fill. Amb la mateixa meticulositat, paciència i audàcia que un arqueòleg utilitza per reconstruir una àmfora a partir de peces esmicolades, Louise anirà recollint les pistes que la duran primer a Barcelona i després a l’Àfrica. I és així com allò que hauria de ser una aventura es converteix en una denúncia d’una situació brutal: l’epidèmia de la sida als països pobres de l’Àfrica, un drama acompanyat de pràctiques ominoses per part de les grans companyies farmacèutiques que usen els africans com a conillets d’índies dels seus experiments que han de servir per salvar la vida dels occidentals infectats, una situació que els europeus ens entestem a ignorar. Mai abans havíem tingut tants recursos a la nostra disposició per crear un món suportable per a tots els éssers humans. En canvi ens dediquem a ultratjar la nostra pròpia consciència permetent que aquesta situació tan cruel continuï... Per desgràcia, tot plegat no té res a veure amb la ficció. El mateix autor ho afirma en una nota al final del llibre.

No us penseu, doncs, que aquesta sigui una novel·la senzilla; és una història complexa plena de sentiment i de dades que fan posar la pell de gallina. Escrita amb una tècnica que ens manté en un suspens constant, la seva lectura ens enganxa. Si la llegiu, en voldreu saber més d’aquesta veritat que s’amaga perquè belluga més diners que les armes, el turisme o els estupefaents. Mankell ha muntat aquesta novel·la encaixant les peces amb la precisió que requereix una bona novel·la policíaca però l’ha escrita amb la ràbia que causa la impotència davant la injustícia perpetrada en nom del progrés i amb la saliva de la indignació que ens causa la mala gestió per part d’institucions internacionals com el Banc Mundial que, amb la seva política, és partícip dels negocis de les grans corporacions.

M’ha agradat molt corroborar que la literatura pot ser molt més que un gènere d’entreteniment. La funció de l’art com a mitjà de denúncia segueix ben viva: aquest llibre és un crit deixat anar per un escriptor indignat. Desitjo que el crit sigui prou fort com perquè arribi fins les orelles que l’haurien d’escoltar. De moment, però, fora bo que nosaltres féssim córrer la veu...

El ministerio del Dolor

Dubriavka Ugresic
Editorial Anagrama

Mai no m’hauria comprat aquest llibre pel seu títol. He de reconèixer que, d’entrada, això del “ministerio” em va fer pensar en política i baralles al congrés dels diputats. Si a “ministerio” hi afegim la paraula “dolor” la cosa encara sona pitjor perquè, per algun caprici d’associació semàntica, em feia entendre-ho com “misterio del dolor”, amb connotacions religioses de missals, rosaris i penitencies. El títol no em va agradar. Em vaig comprar el llibre per la seva autora. Havia sentit a parlar de Dubravka Ugresic, una escriptora croata instal·lada a Holanda. És difícil que els autors dels antics països de l’Europa de l’Est s’obrin camí enmig de la brutal competitivitat del món editorial de la vella Europa. Per això quan un escriptor creua fronteres i aconsegueix guanyar un premi de prestigi internacional, em desperta una curiositat que sovint es veu confirmada per la bona qualitat dels textos: així va ser com vaig descobrir alguns grans escriptors: el txec Bohumil Hrabal, l’eslovac Sándor Marai, el rus Andreï Makine...

Tenia, doncs, el nom de Dubravka Ugresic a la llista d’autors a descobrir i tant bon punt com vaig saber que s’havia traduït (per fi!) un llibre seu vaig córrer a comprar-lo. Això del títol de seguida va quedar clar: El Ministerio del Dolor és el nom d’un club porno sadomasoquista de La Haya; res a veure amb rosaris.

El llibre ens explica la història d’una dona refugiada a Amsterdam que ha de donar classes de filologia iugoslava –que abans abastava la literatura eslovena, croata, bosniana, servia, montenegrina i macedònia-, una matèria que ja no existeix, d’un país que no existeix, en dialectes que són variants d’una mateixa llengua que s’ha convertit en arma política darrere de la qual hi ha l’exèrcit. Els alumnes també són exiliats, emigrants que van fugir de l’antiga Iugoslàvia –que abandonaven el país com les rates un vaixell que s’enfonsa, com si allò fos un temporal i no una guerra!-, i que ara es descobreixen de països separats amb dialectes separats que, per tal d’establir la nova frontera, s’han modificat deformant-los per tal d’instaurar noves fidelitats polítiques imposades amb la guerra. La llengua es converteix en el trauma comú que els separa en bàndols als quals ningú no pertany del tot perquè comparteixen pors, humiliació, bogeria, odi sobre els vius i sobre els morts... La llengua, anèmica i esgotada per la usurpació de funcions que li han infringit militars quasi analfabets, serveix per explicar històries que pretenen desterrar el passat recent.

Aquest és un llibre estrany que ens provoca una angoixa culpable no només perquè reconeixem la manipulació política que es fa de la llengua i la cultura. Ens angoixa perquè la guerra dels Balcans va ser un esclat de ràbia irracional entre móns paral·lels obligats a conviure en un mateix escenari. Servis i croats. Eslaus i llatins. Cristians i musulmans. Alfabet ciríl·lic i alfabet llatí. Polaritzacions que escuden altres rivalitats i interessos. Emigrants d’aquesta altra Europa que es vol integrar, o desintegrar, segons com es miri. Perquè amb tanta macroeconomia i globalització, ja no sabem què som ni cap a on anem. I els que formem part de minories acabem vivint el present sense tocar els records, perquè tornar és la mort i quedar-se una derrota.

Aquest llibre serveix per reflexionar: el que comença com una guerra de llengües acostuma a ser símptoma de moltes altres coses. I què hi té a veure el club porno El Ministerio del Dolor enmig de tot això? Si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre. Paga la pena.

L’alè del búfal a l’hivern

Neus Canyelles
Editorial Proa

Vaig llegir aquest llibre dues vegades seguides. Tan bon punt el vaig haver acabat, el vaig tornar a començar i va ser la segona lectura la que més em va agradar perquè em va permetre paladejar el text fins apreciar els diversos matisos poètics que ens aporta cada quadre narratiu. El desordre, intencionat, de la novel·la ens fa avançar a salts del present al passat, de Les Antilles a Londres, de les planures on vaguen les ramades de búfals fins a una illa del Mediterrani. Com en un joc de nines russes, enmig de la narració en surten cartes, retalls de diaris i relats curts. Amb canvis de veu narrativa, descobrim secrets i records d’amors i desamors de tota una vida dedicada a una sola activitat: escriure.

L’alè del búfal a l’hivern és l’autobiografia de Gwen Rees, una escriptora que viu retirada i apartada del món fins a tal punt que l’han donada per morta. Però Esther, una jove admiradora que vol entrevistar-la per al seu assaig sobre escriptors contemporanis, la localitza en una illa on Gwen Rees viu completament aïllada del món. La visita, que havia de durar unes hores, s’allarga tot un hivern. Com la cacera dels búfals. Els indis sioux esperen la primavera per sortir a caçar el búfal. A l’hivern, els búfals alenen i el baf que els surt dels morros és l’únic senyal de vida.

L’escriptora escriu i beu molt. És vella i està sola. I malalta. La visita inesperada d’Esther, el seu respecte i admiració, donen un nou sentit a la seva existència. De sobte, els relats sobre els indis sioux i els búfals llegits al capvespre vora el foc, serveixen per bastir una forta amistat entre les dues dones que els fa redescobrir el sentit de l’escriptura i el de la vida.

Amb aquesta història, Neus Canyelles va guanyar el VIII Premi «El lector de l’Odissea» que atorga un consell de cent lectors. Ni els cent lectors ni el jurat no es van equivocar: l’obra té qualitat. No oblidem el nom de l’autora: és una escriptora que té ofici i que m’ha emocionat tant que m’ha vingut de gust llegir el seu llibre dues vegades seguides.

Un home de paraula
de Imma Monsó
La Magrana

Si voleu saber què és l’Amor Absolut, escrit així, amb lletres majúscules; si voleu conèixer com pot ser d’intensa la vida amb un home que viu el present i que prefereix ser menyspreat pel que és que estimat pel que no és; si heu intentat mai ser pròdig en temps, en diners, en afecte per descobrir com es fa això de donar i que com més donis més et sobri; si us hagués agradat conèixer un home amb enginy, transgressor, conscient de l’autoritat moral de què l’investien els altres, per bé que es negués a utilitzar-la; si voleu descobrir tot això, heu de llegir Un home de paraula, de l’Imma Monsó.

El que m’ha passat amb aquest llibre feia molt de temps que no em passava: m’he sorprès a mi mateixa trasbalsada, pensant en el llibre que tenia a mitges mentre feia altres coses i, incapaç d’esperar fins a l’estona que cada dia m’assec per a prendre una tassa de te mentre gaudeixo de la lectura d’un llibre (instant sagrat que tots els de casa han après a respectar), m’he enxampat emportant-me el llibre a tot arreu, per si un cas tenia la possibilitat de llegir mentre esperava la visita d’un client, mentre viatjava en el metro i, fins i tot, mentre caminava intentant esquivar els cossos i xocant amb tothom pel carrer. Quin és el secret d’aquest relat del qual en coneixem inevitablement el desenllaç fins i tot abans de començar a llegir la primera línia?

Un home de paraula ens narra l’abans, el durant i el després de la vida de parella de la Lot i el Cometa. Sabem que ell està mort i que és ella qui escriu. De bon principi se’ns ensenyen totes les cartes i, de fet, no hi ha res d’estrany en tot allò que se’ns explica. No hi ha res de l’altre món. Res que no coneguem – i reconeguem–- com a minúcies, arguments comuns, quotidians: l’amor, la mort, el tedi, les culpes, els anhels i els defectes, paraules que surten a totes les històries d’amor escrites i per escriure. I de sobte m’adono que aquest és exactament el seu poder: la paraula. L’Imma Monsó sap conjurar les paraules per despertar en nosaltres els sentiments que hem sentit i que no hem estat capaços d’entendre perquè ningú no ha sabut explicar-nos-els. Ens explica tot allò que sabem i que no hem sabut mai que ho sabíem. I és aquest reconeixement (com si de sobte ens mostressin la nostra pròpia ànima despullada) l’espurna que provoca una descàrrega elèctrica que ens deixa en estat de xoc fins el punt que només som capaços d’acceptar-ho i repetir com en un duet musical: sí, és això mateix, exactament això mateix, sí, sí, és així com haurien d’haver estat sempre les coses, ben fetes i a fons, perquè no hi ha res que no tingui importància, res que s’hagi de donar per sabut...

Aquest és un llibre extraordinari que no us podeu perdre. Ens parla de l’amor i del dol, de la felicitat viscuda sense fingiments, del dolor de la pena. Està ben escrit, curull de bona literatura, humanitat i tendresa. Té sentit de l’humor i dóna sentit a una vida que val la pena de ser viscuda.